Embarassos per encàrrec

Distintes condicions mèdiques fan que hi hagi dones que puguin produir òvuls i fins i tot quedar-se embarassades sense dificultat, però que després perden una vegada darrere l’altra el fill que porten dins. És per això que en alguns països se’ls permet salvar un d’aquests embrions traspassant-lo a l’úter d’una dona sense aquest problema que s’ofereixi a fer-ho gratuïtament o a canvi d’una compensació econòmica. A Espanya no és possible, però hi ha persones i col·lectius que pensen que hauria de ser-ho. Ser mare o pare és massa important per impedir que una voluntària ajudi les parelles amb aquest problema, sense oferir-los una justificació ben sòlida. Per això és important que tinguem aquest debat.

Per a moltes persones, aconseguir ser pares o mares és el més important del món. Actrius com Angelina Jolie, Kate Winslet i Julia Roberts, a qui se suposa que ho tenen tot, declaren que la cosa més important del món per a elles va ser aconseguir ser mares. En aquest sentit, la maternitat ens iguala: el que aquestes i tantes altres persones valoren més en el món és quasi a l’abast de qualsevol. Però d’altra banda, la maternitat ens desiguala al màxim: hi ha una minoria que no pot accedir a allò que altres consideren prioritari. I quan «el millor» i «el normal» coincideixen, quedar-ne exclòs és especialment dolorós. Ningú clama al cel per no ser com Angelina: ja ens ho esperàvem. Ser infèrtil, en canvi, no sols ens priva dels fills, sinó d’una certa normalitat. I encara que hi hagi persones normalíssimes que no volen tenir fills, altres ho desitgen amb tal força que arrisquen les seves carreres, la seva economia, la seva salut i fins la seva vida per aconseguir-ho. 

Diuen els rumors que tant Angelina Jolie com Julia Roberts es van fer només un tractament hormonal abans de tenir bessons. Altres se sotmeten a tota mena de medicació, operacions i embarassos d’alt risc; fracassen, repeteixen, es desesperen, busquen solucions en l’estranger, s’arruïnen, se senten culpables, se separen o prolonguen relacions que haurien de deixar, i pateixen. Pateixen, físicament i psicològica, amb una intensitat que ens obliga a reconsiderar quines solu­cions se’ls pot donar.

Les solucions

Les clíniques de fertilitat ajuden mitjançant la reproducció assistida i la donació d’òvuls i esperma a un bon nombre de persones que no poden aconseguir l’embaràs. Queden els que, encara que puguin aconseguir-ho, no poden després completar amb èxit la gestació.

Hi ha països on s’admet que la mare subrogada sigui també la biològica. Això complica molt les coses si sorgeixen des­acords i fins i tot si no sorgeixen, perquè una cosa és demanar sal a la veïna i una altra demanar-li tots els ingredients, i ja posats, que faci ella mateixa la paella. Però com que és possible exigir que la subrogada no sigui la mare biològica, ni la que cuida o cria el nen, no cal discutir tots els casos al mateix temps.

L’article 10 de la Llei 14/2006 de 26 de maig sobre Tècniques de Reproducció Humana Assistida declara nul «el contracte pel qual es convingui la gestació, amb preu o sense, a càrrec d’una dona que renunciï a la filiació materna, a favor del contractant o d’un tercer». Estableix a més que la filia­ció «és determinada pel part», i només deixa «fora de perill la possible acció de reclamació de la paternitat respecte del pare biològic». Atorgar drets per paternitat, però no per maternitat biològica, és negar a una dona, que per necessitat ha firmat un contracte ben meditat, els drets que adquireix qualsevol brètol en una nit de borratxera, només perquè és baró.

Hi haurà persones que no arribin a un acord, per exemple, sobre quina compensació seria adequada per un cert incompliment. Si és així, hauran de buscar una altra persona més compatible. No cal, per tant, que una llei general estableixi per endavant tots els detalls i les compensacions exactes degudes en cada cas. Es poden establir només uns mínims i uns màxims i permetre que les compensacions degudes per incompliment siguin, dins d’aquests marges, les acordades.

Això dóna una resposta, almenys en principi, al problema més greu, que és la possibilitat que algú canviï d’idea. A més podria acordar-se també una adopció irreversible anticipada i és clar que els més involucrats prefereixen córrer aquests riscos a llançar la tovalla. En tot cas, si la subrogació no es permet per tal de protegir les persones implicades, potser negar-los una regulació legal els deixa encara més desprotegits. Hauríem de centrar la discussió per veure com reac­cionar a cada perill d’incompliment. No obstant això, les objeccions més freqüents són altres que em semblen menys rellevants.

Paula Casal és professora investigadora de l’Institut Català d’Investigació i Estudis Avançats (Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i Catedràtica de Filosofia Moral i Política (Universitat Reading, Regne Unit).

Llig l’article complet de Paula Casal en la revista Mètode.

Enllaços
Array