Miquel de Palol: ‘Una mica de dignitat, si us plau!’

Des del context de crisi, d’un món que s’acaba, i del retorn de l’hegemonia del PP al govern espanyol, parlem amb l’escriptor Miquel de Palol. Autor de ‘Meditacions des de Catalunya‘ (Columna), li ha vagat de pensar, repensar i estudiar la relació de Catalunya i Espanya i la relació amb Occident. Però ara li demanem que apunti vies de solució. Diu: ‘Per a afrontar aquest moment, hi ha tres punts fonamentals a assolir: recuperar el valor del pensament i la cultura com a guia vertebradora de la societat; ser valents; i unitat de les forces polítiques en els afers fonamentals.’

—És modificable l’ordre d’aquests tres punts? Per on comencem?
—Sí que és modificable, perquè ens fan falta tots tres. Perquè, mireu, l’única sortida lògica per a Catalunya és la sobirania. La sobirania és factible perquè ja l’assenyalen (a més dels pensadors i els polítics) gent d’àmbits tan diversos com els economistes, els empresaris i fins i tot els gestors d’àmbits sense lligams sentimentals amb Catalunya. Em refereixo als immigrants que vénen de Sud-amèrica o de l’Europa de l’Est, que s’adonen que amb la sobirania viurien millor. Per tant, ja no és una qüestió sentimental, sinó objectiva. 

—Objectiva?
—És l’única sortida lògica, perquè ja es veu que Espanya no dóna més de si. Però les condicions objectives per a arribar fins aquí no vindran de fora, han de sortir de nosaltres. I per això necessitem els tres punts fonamentals que apuntava suara. És clar que els economistes et proposaran uns altres àmbits d’acció, com el de repensar el turisme i el sector productiu, perquè hi ha una gran competència industrial al món i s’ha de fer una gran feina d’imaginació i de reinvenció dels nostres recursos. Però aquest seria un quart punt.

—Dieu que cal recuperar el valor del pensament i la cultura com a guia vertebradora de la societat. Certament, és un valor en crisi.
—Aquí sí que fa crisi, però et puc assegurar que no en fa pas ni a Alemanya, ni a Anglaterra, ni al nord d’Itàlia, ni als Estats Units.

—I a França, sí?
—Al sud de França sembla que sí, però a París no.

—I per què fa crisi el valor del pensament i la cultura?
—Aquí hem sofert el triomf del ‘papanatisme’, ens hem llançat a ulls clucs a les lleis del mercat i hem liquidat, oblidat, les jerarquies del pensament i les jerarquies artístiques. La nostra societat no tan solament no sap què és bo i què no ho és, sinó que també ha oblidat les autoritats que marquen aquestes jerarquies. És clar que la meva reivindicació de les autoritats és un fet enverinat, perquè la primera cosa que cal fer és posar en qüestió les autoritats, però per a posar-les en qüestió cal tenir-ne.

—Autoritat, doncs?
—Val més una autoritat equivocada que no pas el caos. I més: una autoritat equivocada pot articular una societat del pensament a la contra. De fet, en temps del Franco era així. És arrasador que imperin les lleis del mercat. 

—I com es pot recuperar un altre sistema de valors?
—Des de dos àmbits fonamentals, avui deixats de la mà de Déu: l’ensenyament i els mitjans de comunicació. Quan veig què fan llegir als nens i joves (llegeixen merda), canviaria de país. Ara no sé de qui depèn implantar aquest criteri, però em sembla que vulgui que perdin les ganes de llegir per tota la vida.

—I què els faríeu llegir, a nens i joves?
—D’entrada, els faria llegir els clàssics, els clàssics originals, no adaptacions. És clar que no faria llegir Plató als vuit anys, però segur que trobaríem clàssics adequats per a aquesta edat. La idea de fons que preval avui, que s’ha d’ensenyar un món completament ideal, de valors ciutadans on tots som iguals, que s’ha d’ajudar al dèbil… Això és completament irreal i aquesta irrealitat no els fa cap bé. Amb el coneixement de la història i dels grans pensadors, els nois i joves ja en poden extreure tots aquests valors, i els extreuen d’una manera articulada. Perquè ara les criatures surten de l’escola sense entendre res. 

—…
—Un dels grans disbarats de la pedagogia actual és el desprestigi de la memòria. La memòria és l’essència del pensament i de l’entitat individual. Els individus som memòria.

—I la universitat?
—La universitat és un ens autista, en la vida social i cultural. Si més no, en l’àmbit de les lletres és nul·la. La indústria, la universitat i els creadors van cadascun pel seu cantó. I així no es va enlloc. Jo, aquests últims quinze anys, únicament he trepitjat dues vegades la universitat, i perquè m’hi han convidat professors amics.

—I sobre els mitjans de comunicació, què n’heu de dir?
—L’exemple més recent i flagrant, el tenim de fa pocs dies. L’altre dia el 3/24 titulava: ‘Aquesta nit és la del Premi Nadal’. Home, si ja ens liquidem aquí mateix… La senyora Terribas, que té un cap ben moblat, no sé en què deu pensar, però en el seu país, no. Als mitjans la cultura catalana no compta. Com pot ser? Això no passa en cap de les cultures del món, on la cultura pròpia és sempre la primera.

—Un segon element fonamental que heu apuntat al principi és de ‘ser valents’. En quin sentit?
—Mai cap poble, cap ideologia, cap religió fins i tot, cap ètnia, no ha aconseguit la seva presència al món sense arriscar. El camí passa per una lluita (no em refereixo a la lluita armada) i per uns sacrificis i uns costos. Però aquí pretenem tenir-ho tot sense jugar-nos-hi res. Això s’ha de dir: la sobirania és un guany i una millora indubtable, però té un cost en el temps. I unes pèrdues.

—I és aleshores que cal ser valent?
—Quan la discussió arriba a un punt de caixa o faixa, els espanyols estan disposats a anar fins a les últimes conseqüències i els catalans, no. S’arronsen i cerquen el pacte. Aquesta mentalitat s’ha de canviar. Abans de treure l’artilleria pesant hi ha moltes coses a fer: la insubmissió fiscal, el tancament de caixes, i deixar de fer el ridícul amb l’estira-i-arronsa de la negociació indigna del sistema de finançament. És indigna. Una mica de dignitat, si us plau! Però això demana valor i unitat. Si la societat és esquerdada en aquest punt, si no hi ha una majoria suficient, no ens en sortirem pas.

—Aquesta unitat, la creieu possible?
—Possible sí que la veig, però probable, no. Impossible no ho és, però cal una determinació molt forta per a arribar fins aquí.

—Teniu cap motiu per a ser optimista?
—El més substancial és que, de fet, si ens llegim els primers pensadors que ens han arribat, per a bé i per a mal, sabem que al llarg de la història la bèstia humana no ha canviat pas tant. 

—Acabeu el vostre assaig ‘Meditacions des de Catalunya’ imaginant el somni de Pere el Gran, un referent de guanyadors i no de perdedors.
—Sí, per posar en l’escala de valors el millor que tenim. Sembla una obvietat, però no ho és. Cal que establim un cànon articulador de la societat, fins i tot sense estar-hi d’acord. Perquè la societat catalana té una desarticulació greu.