17.10.2011 - 06:00
VilaWeb m’ha demanat una reflexió sobre la moralitat i el compromís de la cultura i dels intel·lectuals en relació amb tot allò que passa al món, arran de la actuació recent de la Fura dels Baus en la festa d’aniversari del dictador txetxè Kadírov.
Això ens trasllada al clàssic debat del compromís del món de la cultura amb la política. És un debat que s’arrossega d’ençà que l’ésser humà pensa i es crea una comunitat dins de la qual els éssers són per voluntat lliures i actuen i interactuen d’una manera individual i col·lectiva. Cal que comencem des del principi. Podem identificar tres estadis, tres sistemes de pensament i tres models de societat.
El primer, el de la veritat absoluta, la clàssica visió de la religió, on l’imperatiu moral venia imposat a través de la veu revelada. Però per sort, la veritat absoluta queda posada en dubte a través de la il·lustració i de l’acció de la política per damunt de la religió. Però aquesta política, que pot ser fanàtica, violenta, ponderada, etc, el que fa és establir un nou sistema de pensament que anomenem el modus de l’ètica, amb un nou principi: el principi ètic. En aquest nou sistema, que és el segon, s’accepten els principis antagònics que actuen dialècticament i s’estableix l’espai de l’ètica, que és el que intenta acordar un principi de raó en el conflicte. Però ara hi ha una nova revolució, que és la revolució del coneixement, que va començar als anys seixanta. És el tercer estadi.
En aquesta societat del coneixement, a diferència de la primera i de la segona, no hi ha veritats absolutes ni veritats exclusivament polítiques, sinó que vivim el naixement d’una nova base política que neix per baix, molt més participada, fora de les estructures i fora també dels dogmes a partir dels quals també molts partits acabaran actuant. En aquest marc general, el principi estètic propi de la societat del coneixement està per sobre del principi ètic o del principi de la veritat única. Aquest principi estètic dóna molt marge i llibertat. I en el món de la cultura aquest principi entra en xoc gairebé sempre tant amb el primer estadi, el de la religió, com en el segon, el de l’ètica i la política.
Dit això, i recuperant la qüestió incial, l’artista no es deu només a la seva obra, sinó que la creació ha de ser lliure de la limitació política i quan cal l’ha de combatre. ‘Tot poema –com digué J.V. Foix en un moment històric semblant a l’actual– ha de ser un crit de llibertat’. És aquesta llibertat que agermana cultura i ètica, la que ha d’ajudar als creadors a saber, com és el cas, quins són els límits. Els que vam viure en el tardofranquisme havíem d’interpretar la distinció entre ‘col·laborar amb el règim’, ‘rebentar el sistema per dins’, o l’aïllament’.
Això fa que continuï creient en la sobirana aportació de la ruptura i del pensament crític dintre de l’obra d’art. I això em legimita per pensar si en aquell moment, durant la dictadura, posem per cas, Tàpies, amb obres alliberadores que per alguns poden arribar a ser a hores d’ara cànon, era legítim o no que anés a Venècia acollit per un sistema de propaganda nacional dels estats i en aquest cas de l’estat espanyol i de l’estat franquista.
I entre un Miró un Dalí, jo prefereixo un Miró, amb una posició estètica, que és una posició radical i de combat. Per bé que no és necessàriament política. En canvi, Dalí juga a la puta i a la ramoneta igual que bona part dels intel·lectuals del mateix moment.
En el cas de la Fura, penso que hi pot haver hagut un problema de santa innocència, que d’altra banda no m’agrada gens. No m’agrada gens perquè és massa gros el que s’esdevé i el marc en qual s’esdevé. Però perfectament hi pot haver hagut un cas de sobirana ignorància.
La cultura no pot viure mai aliena al món. En el cas de la societat francesa, per exemple, l’intel·lectual ho té clar tot. Sap amb quin editor edita i què representa, sap a quina la sala exposa la seva obra i sap els mitjans de comunicació amb els quals s’interrelaciona i el que signifiquen.
La llei d’oferta i demanda està sotmesa no només a uns principis estrictament econòmics sinó que, com deia, estem en una societat del coneixement i el valor del coneixement és molt més alt que el valor mercantil. No tinc cap mena de dubte que, en una jerarquia de valors, si per algú el més important és la ‘pela’ i el manteniment de la ‘pela’ i el màxim benefici de la ‘pela’, aleshores és evident que societat es degrada perquè perd tota mena de valor. Això és així i ho veiem cada dia, no només en l’àmbit de la cultura.
Ara, també penso que en el camp de l’ètica s’ha millorat. Perquè la vigilància és molt més alta i la denúncia també. Un es pot equivocar, com en el cas de la Fura, per innocència, però després, com a mínim, ha de demanar excuses. Perquè en aquesta nova societat cada vegada més hi ha les eines per conèixer. I, per tant, més instruments per a denunciar quan calgui.
Vicenç Altaió, director d’Arts Santa Mònica
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)
