03.03.2011 - 06:00
Ton Barnils, responsable d’Edicions DAU, continua aportant material històric de l’Arxiu Tarradellas, no publicat fins ara. Després de la ‘Crònica de la Guerra Civil a Catalunya’, en dos volums, ara llança ‘Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1937)‘, que recull una tria de les actes del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i les Patrulles de Control d’aquest període que es conserven. L’historiador Josep Lluís Martín Ramos, catedràtic d’història contemporània de la UAB, n’ha fet l’estudi introductori. La documentació va de l’agost del 1936 al maig del 1937 (després l’ordre públic va passar a mans del govern de la República espanyola i ja no n’hi ha informació a l’Arxiu Tarradellas). Ton Barnils en parla amb VilaWeb.
—Com neix aquest llibre?
—Després de la col·laboració amb l’Arxiu Tarradellas, per la publicació de la ‘Crònica de la Guerra Civil a Catalunya’ en dos volums, vaig demanar a la responsable de l’arxiu, Montserrat Catalan, quins documents més podríem publicar. Em va dir que els documents que més consultaven els historiadors i acadèmics eren els d’ordre públic i de violència al bàndol republicà. Vaig pensar que, si eren els més consultats, és que eren d’interès. Vam fer la tria de documents la Montserrat Catalan, l’historiador Josep Lluís Martín Ramos, que ha fet la introducció, i jo mateix, i fou llavors que vaig veure ben clara la importància d’aquests documents d’ordre públic.
—I quina importància tenen?
—S’han publicat llibres sobre la repressió i sobre el paper de la Generalitat, però aquí hi ha les actes del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que era l’organisme revolucionari que va detenir el poder durant els tres primers mesos de la guerra. I també publiquem les actes i documents relatius a les patrulles de control, que eren la ‘policia revolucionària’. A més dels mossos, la guàrdia nacional republicana i la guàrdia d’assalt, el 1936 apareixen aquestes patrulles de control que s’ocupaven de la seguretat, però que a la pràctica van fer violència política i revolucionària (escorcolls de cases, d’individus, detencions i execucions). Van ser els executors de la violència durant els primers mesos de la guerra. Van tenir més de mil membres i en formaven part gent de la CNT, però també d’ERC, d’UGT i del POUM. Tenien tres caps, un dels quals, Tomàs Fàbregas, em va sorprendre molt que ho fos, perquè era d’Acció Catalana Republicana, un partit moderat.
—I com s’entén?
—Em penso que les actuacions que es feien depenien més de les persones que no pas dels partits i dels sindicats. Fer una anàlisi molt ideològica de la guerra civil té uns límits.
—I el Comitè Central de Mílícies Antifeixistes què feia?
—Organitzava no solament l’ordre públic sinó també la tramesa de milicians al front de l’Aragó. El cap més visible del Comitè era Joan Garcia Oliver.
—D’aquest material de primera mà, en surt cap visió nova de la guerra i dels seus protagonistes?
—Llegint tota aquesta documentació m’ha fet l’efecte que, l’anarquisme (una ideologia tan important a Catalunya, per la molta gent, de condició social diversa, que va mobilitzar) comença a caure just en el moment que té el màxim poder, que és al principi de la guerra. L’anarquisme s’ofega en la seva pròpia violència. Val a dir que sectors de l’anarquisme seran crítics d’aquesta violència, fins i tot gent de tant de relleu com Joan Peiró. També s’ha de deixar clar que l’origen de tota aquesta violència és el cop d’estat dels feixistes, perquè, sense el cop d’estat, cap de les coses que van venir després no haurien passat. De la mateixa manera que hem de poder parlar, amb rigor i sense demagògia, dels moments més durs de l’estiu del 1936, també hem de reconèixer, amb la mateixa normalitat, els aspectes més positius de l’anarquisme: la seva exaltació i la defensa de la llibertat individual i col·lectiva o la crítica i l’oposició frontal al comunisme estalinista, per exemple. Seria injust fer altrament.
—L’anarquisme encara s’associa sovint amb violència.
—El silenci sobre l’anarquisme i, sobretot, la visió violenta i negativa que en tenim vénen de la repressió franquista, de la repressió de la República mateixa a partir del Fets de Maig del 37, però també de la violència practicada, sobretot per la FAI, els primers mesos de la guerra, cosa que el llibre reflecteix molt bé. També reflecteix molt bé que hi havia una revolució.
—Es pot parlar de revolució, doncs?
—Les actes del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i de les Patrulles de Control deixen ben clar que la Catalunya del 25 de juliol no és la mateixa que la Catalunya del 15 de juliol. Viu una revolució.
—Com evolucionen aquests primers mesos de revolució de l’any 1936?
—El llibre té tres parts. La primera abasta aquesta època revolucionària, que durarà fins el setembre del 1936, que és quan es dissol el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes. Però també s’ha de dir que les patrulles de control sobreviuen i continuen actuant, encara que amb no tanta virulència, fins a mitjan 1937. La segona i tercera part del llibre reflecteixen com el govern de la Generalitat prova de controlar el procés revolucionari (i gradualment i parcialment ho aconsegueix) i que l’ordre públic i les tasques de frontera estiguin en mans de la Generalitat. Un nom que m’ha impressionat molt és el d’Artemi Aiguadé, conseller d’Interior, d’ERC: va haver de plantar cara als partidaris de mantenir la revolució, com per exemple el cap de serveis d’ordre públic, Dionís Eroles, de la CNT-FAI, que era un personatge tenebrós.
—Quina informació aporten les actes sobre el president Lluís Companys?
—Un aspecte d’aquest període, que apareix molt ben documentat, és el complot per a eliminar (ho diuen així) el govern de la Generalitat i el seu president, que ordeixen alguns membres de la Generalitat mateixa: el comissari general d’ordre públic, Andreu Revertés, d’ERC; el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas, d’ERC; i el secretari general d’Estat Català, Joan Torres Picart. El llibre conté els interrogatoris que els van fer i les deliberacions de la Junta de Seguretat Interior. Ara, no es veu clar si la conspiració era gaire avançada o era una idea inicial.
—I l’ordre públic fora de Barcelona?
—El llibre dedica una quarta part, l’última, als conflictes locals entre les organitzacions antifeixistes. Per exemple, hi ha molta informació d’un personatge que es deia Antonio Martín, àlies el Cojo de Málaga, que actuava a Puigcerdà i a la Cerdanya. Fins i tot s’explica la batalla de centenars de milicians contra la gent de Bellver de Cerdanya, que és on caurà mort el Cojo de Málaga. L’altre cas local sobre el qual hi ha molta informació és el dels fets de la Fatarella, a les Terres de l’Ebre: a partir d’un conflicte local sobre la col·lectivització de les terres, acaben intervenint-hi les patrulles de control de Barcelona i hi ha una trentena de morts. També hi ha molta informació de les poblacions frontereres i de les comarques de l’àrea de Girona.
