18.11.2010 - 06:00
L’escriptor Ramon Erra (Vic, 1966) té un estil i un imaginari propis, fet poc corrent, valuós, difícil d’aconseguir: ‘Veig el món tràgic i còmic, i nostàlgic també, i provo de trobar la manera d’expressar-lo en els meus llibres.’ Doncs bé, ara caba de publicar una nova novel·la, ‘Escolta, Volòdia!‘ (la Magrana), en què evoca la història de Carles-Frederic, també anomenat Carlov: l’home estrany del poble, capaç de parlar d’allò que els altres callen, que té una fixació per Lenin i per Rússia, catalanista, un home que sembla fins i tot un perill…’ (vídeo).
Diu Ramon Erra: ‘Un cop mort aquest home, dos joves amics del poble que l’admiraven es dediquen a recollir informacions i opinions per fer-li una miscel·lània d’homenatge. En el procés descobreixen que és impossible de conèixer bé ningú, per molt d’esforç que s’hi posi: les opinions i els records solen ser diferents i sovint contradictoris. De passada també recullen informacions sobre un fet estrany esdevingut durant la Segona Guerra Mundial (que enfoco com una reinterpretació del gènere del drama rural). Tot això ambientat en una localitat imaginària que es diu Sant Andreu Alt.’
L’autor té un bloc a MésVilaWeb, des d’on explica també el rosari de temes de la novel·la: ‘…del xoc entre els ideals i la realitat. Del feixisme ambiental. Del fracàs del comunisme. De les diferències entre la vida viscuda i la vida imaginada. De la memòria i la desmemòria. L’Est i l’Oest. De l’amor i el desamor. De la joventut i la vellesa. De la literatura i la vida. I de la majoria de passions que hi ha a les novel·les, esclar.’
Erra explica a VilaWeb que el protagonista es diu Carles-Frederic ‘perquè és una barreja de molts personatges alhora. He construït un arquetip. Hem de pensar que els comunistes en un poble no tenien cap xarxa de suport, com a les ciutats, sinó que eren personatges solitaris. L’home també era autodidacte i va estudiar català tot sol, i volia fer poesia… Tots en coneixem, de personatges d’aquests, que tenen virtuts i dosis de patetisme. Perquè en Carles-Frederic havia estat admirat pels joves del poble en temps de la dictadura i en el moment de la Transició va arribar al seu punt més alt (les idees d’aquest home estrany van triomfar), però aquest moment d’esplendor va durar poquíssim, perquè el 1989 va caure el mur de Berlín i es va enfonsar el comunisme. Però, per a ell, ja era massa tard per a canviar i es va convertir en un personatge patètic.’
‘També faig la contraposició del Carles-Frederic amb el feixista del poble, que es mor a gairebé cent anys fent-se passar per un vell simpàtic, però que havia estat un home de vida molt fosca, que ningú no va jutjar. I en Carles-Frederic, que tenia ideals i que va fer les coses a fi de bé, que va passar per la presó, per la repressió, és un home menystingut, considerat grotesc… Perquè el llibre també posa en evidència que no s’han resolt bé els aspectes de la memòria. Hi ha molts exiliats i represaliats del bàndol republicà que consideren que no els han tractat bé. N’hi ha que diuen que s’ha de mirar endavant, i n’hi ha que diuen que no es pot deixar de mirar el passat… La qüestió de la memòria és al nostre país incòmoda encara.’
‘Escolta, Volòdia!’ és la segona novel·la de Ramon Erra. La primera, ‘Desfent el nus del mocador‘, li va valer el Premi Salambó 2008 i el Premi Qwerty a l’autor revelació. També ha escrit els llibres de relats ‘La flor blanca de l’estramoni‘ i ‘Pólvora del quatre de juliol‘.
‘El camp de l’Erra. Crònica d’uns temps trasmudats‘ és el nom del bloc de Ramon Erra. El bloc no li serveix de laboratori literari, sinó per mantenir viva la crònica periodística, que havia conreat fa temps. Erra es va imposar l’obligació de fer una crònica setmanal, a l’estil d’un dietari, amb un punt de vista molt personal, però defugint la matèria personal i tant la crònica política com la literària (a vegades parla de llibres, tanmateix).
En un dels seus apunts recents, hi trobem un comentari sobre l’antologia ‘Veus’ de Lolita Bosch (vídeo), en què figura Erra. Concorda amb Lolita Bosch quan aquesta diu que els autors catalans de vint anys a quaranta-cinc no es coneixen ni es relacionen. Per Erra, la raó és clara: ‘En general som gent amb poc ‘glamur’ i sortim poc de nit, a festes i tot això que fan tant a Madrid. Però hauríem de trobar-nos més, això és veritat. A la presentació de la versió castellana del llibre a Madrid érem l’Albert Roca, la Tània Juste, la Lolita i jo. No ens coneixíem i durant el viatge, parlant, vam congeniar moltíssim. Ens hem de trobar més, ens hem de conèixer més, hem de parlar, compartir problemes… Encara que la feina d’escriptor és molt solitària.’
