Stephan Schneider: ‘Havien venut la versió que la diftèria ja no existia, i això és fals’

El doctor Stephan Schneider (vegeu la seva web) és el pediatre que va detectar el cas de diftèria del nen d’Olot. Els antecedents familiars el van ajudar a fer un ràpid diagnòstic d’una malaltia que, per molt que sigui controlada, no es pot considerar eradicada. És crític amb el discurs dels qui van contra les vacunes, però està segur que la solució no és pas fer-les obligatòries. L’hem entrevistat per parlar sobre la diftèria i la importància dels calendaris de vacunació.

—Vau diagnosticar el cas de diftèria d’Olot. Com vau poder relacionar-ne els símptomes amb la malaltia?
—En un primer moment la mononucleosi era la sospita que tenia més pes. Però el coll tenia un aspecte molt estrany. Era inflamat i tenia unes plaques que no eren les que acostumem a veure. Pensant, se’m va acudir que podia ser una diftèria. Per mi és una malaltia molt present malgrat que no hi havia tingut cap contacte, ni durant la formació ni en els meus anys d’experiència. Com que era un nen no vacunat, aquesta combinació em va fer sospitar que era un cas de diftèria. Ho vaig consultar a dos companys i el meu cap de servei, el doctor Foguet, em va dir que llancés l’alarma si n’estava convençut.

—El vostre avi n’havia tingut. Això us va ajudar en el diagnòstic?
—El meu avi va perdre dos germans i per culpa de la diftèria es va quedar molt petit. Tenia una gran capacitat de transmetre històries i jo vaig tenir la gran sort de poder-les escoltar. Cal conservar la memòria històrica, transmetre informació útil entre generacions. La informació no es pot morir, i aquest cas ho demostra.

—Què vau pensar quan us vau trobar una malaltia que es considerava eradicada?
—La veritat és que jo tenia el convenciment que no s’havia eradicat. Per mi era una malaltia present, perquè el bacteri existeix. Simplement no es manifesta perquè els nens van vacunats. Trenta anys de perfecte control no fan possible d’eliminar una malaltia i si redueixes la cobertura pot tornar a aparèixer. De fet, el 2011 ja n’hi va haver un cas a França i això ja em va posar en alerta.

—Ara mateix hi ha vuit nens que són portadors del bacteri. Quin risc implica, això?
—Gens, absolutament gens. Ells no tenen gens risc perquè han estat vacunats i a més a més han rebut tots els tractaments per a protegir les altres persones no vacunades. Hi ha un seguiment molt exhaustiu del Departament de Salut. Cal dir que les actuacions de l’administració han funcionat com un engranatge perfecte.

—És probable que n’apareguin més, de casos?
—És que, de portadors, n’hi ha. Segurament n’hi ha pocs, però n’hi haurà sempre. Hi ha persones que porten el bacteri però no ho saben. Aquesta malaltia no es pot eradicar. Per això els antivacunes havien venut la versió que la diftèria ja no existia i això és simplement fals. Quan la gent està confosa es poden creure aquesta mena d’informacions. Si tots els avis expliquessin les malalties que havien tingut ells o els seus germans i tinguéssim més memòria històrica, això no passaria. Però de vegades de les tragèdies en fem tabús i no en parlem. Volem oblidar-ho.

—Les vacunes sistemàtiques haurien de ser obligatòries?
—No, en absolut. Jo vinc d’Alemanya i, per motius històrics, no crec en les mesures autoritàries i d’obligatorietat. Crec en una informació que arriba de cor a cor i no de cap a cap. Potser falta fer una pedagogia més acollidora. Entre tots hem de trobar estratègies que siguin diferents de les d’ara, però que es basin en la informació. I sobretot no hem de culpar-ne la família del nen perquè ells són la víctima secundària d’algun xarlatà.

—Els pares que no són partidaris de les vacunes al·leguen que a l’hora de vacunar hi ha riscs.
—Quan tu dónes un antibiòtic hi ha un risc, però és baix en relació amb allò que vols evitar. Un dels riscs és tenir un xoc anafilàctic si ets al·lèrgic als antibiòtics, per exemple. Però per això els antibiòtics s’han d’administrar només quan cal. No hi ha cap benefici sense un petit cost. La gent que no és partidària de les vacunacions dirà que si vacunes el teu fill hi pot haver molts efectes secundaris. En canvi, si no ho fas no passa res. Però si no passa res és perquè la resta de nens han estat vacunats. La majoria de pares corren aquest petit risc per al benefici de tothom i els qui no vacunen se n’aprofiten. És una actitud molt egocèntrica.

—Hi ha famílies que diuen que continuaran igual. Com a metge què els diríeu?
—Que entenc la seva confusió i que en aquest moment, a cop calent, no prenguin cap decisió. Però els recomanaria de reflexionar-hi seriosament.

—S’havia arribat a relacionar l’autisme amb les vacunacions. Què hi ha de cert?
—Això ha fet que a França i a Alemanya tinguin un greu problema amb les vacunacions. Ara a Berlín tenen comptabilitzats entre 600 i 900 casos de xarampió i no saben què fer. És el resultat de difondre informacions falses.

—Les vacunes de la varicel·la, el pneumococ i la meningitis B són fora del calendari sistemàtic, el de les vacunes finançades per l’administració. S’hi haurien d’incloure?
—El pneumococ, absolutament. I la varicel·la i la meningitis, també. La Societat Catalana de Pediatria les demana des de fa molt de temps i les inclou en els calendaris que proposa. A més, tots els països del nostre entorn inclouen aquestes vacunes dins el calendari vacunal. No incloure-les-hi augmenta els factors de risc entre la població.

—En el futur podrem prescindir d’algunes vacunes perquè les malalties hauran estat completament eradicades?
—Aquest és el tema més interessant que hi ha. Vivim en un món globalitzat. Per exemple, s’havia dit que la poliomielitis s’havia eradicat. Però a Síria, en aquesta guerra bestial i atroç que hi ha, n’apareixen casos. I, és clar, aquesta gent pot viatjar. De vegades creiem que vivim en una illa i no és així. No podem eliminar aquestes malalties. Els canvis geopolítics o climàtics poden portar a l’aparició de malalties que teníem controlades. No podem parlar d’eradicació sinó d’absència actual de malalties i bones cobertures vacunals.