Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  14.05.2015  00:00

Autor/s: Consol Rico

Descobrir l'Ovidi

Men?ame
 

Quan pense en Ovidi em vénen al cap les imatges dels seus personatges cinematogràfics, m’hi ressonen les seues cançons, i no puc evitar de somriure alhora que em sent envaïda d’una profunda tristor. Ara fa vint anys de la seua mort, però ja en deu fer vora quaranta que el vaig descobrir. Recorde vagament, allà pels anys 70, en vida de Franco, la que crec que devia ser la primera vegada que va vindre a Ontinyent, portat pel Cine Club Utiye o, potser, per la llibreria Bastida. Havia d’actuar un diumenge de matí al centre parroquial La Niñez (cal llegir ‘La Nyinyés’) amb permís del senyor rector de Sant Carles. Algú m’havia encomanat uns dies abans que portara a l’ajuntament un sobre ple de fulls amb els textos de les cançons a interpretar, perquè passaren la censura pertinent. Aquell sobre va retornar amb la majoria de les lletres ratllades amb roig. Només quatre o cinc de les lletres van passar l’examen. Aquell  diumenge de matí, un reduït nombre d’espectadors ens atrevírem a acudir a La Niñez. Dins, a l’escenari, una esmorteïda llumeneta il·luminava aquell homenet de semblant fosc i trist i el guitarrista que l’acompanyava en les cançons permeses, les quals aniria repetint una vegada i una altra fins donar cobertura a la durada d’un concert a l’ús. El panorama era bastant desolador, però tan punt Ovidi començà a cantar (cal dir que sense cap amplificació), per a mi es va fer la llum. I és que em vaig enamorar de la seua veu nua.

Sempre he tingut debilitat per les veus i he sabut trobar en algunes d’elles una capacitat de seducció o, allò que jo en dic ‘l’eròtica de la veu’. La d’Ovidi tenia eixes característiques tímbriques: un color vocal dens, càlid, profund, vellutat, intens en aquell cos tan menut; però, a més, la seua línia vocal, les inflexions i accents, els  matisos, les  pauses… la dotaven d’una gran força expressiva i comunicativa. I d’aquesta manera, la paraula arribava al nostre intel·lecte amb tota la dimensió. Provocava tantes emocions! Jo, a això li dic Art, així, amb majúscula.

No va ser aquell l’únic descobriment: Estàvem en un país que ens amagava la nostra història i falsejava l’altra, que prohibia la llengua i ens feia estudiar poetes com Góngora o Espronceda. País on allò més paregut a la cançó protesta (caldria dir ‘protesta oficial’?) era un grup anomenat Los Sírex cantant allò de ‘Si yo tuviera una escoba cuantas cosas barrería’ (textualment, ‘barrería el dinero y las cosas sucias’). Bé, doncs en aquell micro-país anomenat La Niñez ens cantaria en la nostra llengua, amb versos dels nostres poetes innominables, dient-nos veritats com a punys amb lletres que deien sense dir, perquè es poguera dir sense que t’atrapés la fera ferotge (‘les formigues són com uns punts suspensius que no diuen el que dius’… ).

La  veu del poble, com l’anomena David Mira, ens va deixar una profunda empremta. A mi i a tants altres. Per això, Ovidi, divendres vull cantar-te per valencianes, el cant del poble, aquell cant que naix del cor. I dir-te:


                              Fa vint anys que fas vacances,
                              Però mai ens has deixat.
                              Que les cendres que escamparen
                              En Mariola han arrelat
                              Omplint de flors les comarques .