18.03.2015 - 06:00
Podem i Ciutadans tindran una prova de foc diumenge, a les eleccions andaluses. Tots dos partits hi han posat unes grans expectatives, alimentades per les enquestes que han anat publicant aquestes últimes setmanes els mitjans espanyols, principalment El País i El Mundo. Aquests dos diaris, i el conjunt del sistema mediàtic espanyol, els presenten com la inevitable fi del bipartidisme a l’estat espanyol. Andalusia en serà l’assaig general. I, arribats en aquest punt, Ciutadans ha acabat gaudint dels favors d’aquest aparell mediàtic per a agafar empenta.
La gran opció dels principals mitjans espanyols és Ciutadans. Ciudadanos. No es presenten com un partit de dretes ni d’esquerres, no volen reformar la constitució, sinó defensar-la, són antiindependentistes a Catalunya i combinen curosament una imatge de moderació amb un discurs de renovació política. No és igual la trencadissa que el canvi; no és igual Tsipras que Suárez. I Rivera es vol presentar com una mena de reencarnació de Suárez: Ciutadans vol ser el centre.
Això queda prou clar en les paraules d’una entrevista de Rivera ahir a El Mundo: ‘Espanya necessita un canvi profund, però hi ha molta gent sensata que no vol engegar a dida tot allò que s’ha fet durant la transició en aquest país: la constitució, l’estat del benestar, l’economia de mercat i la Unió Europea. Al contrari que Podem, que proposa una ruptura amb tot, nosaltres volem un pacte constitucional, amb l’economia de mercat regulada i amb un estat de benestar. Des de Ciutadans volem justícia, i Podem vol venjança.’
En la mateixa entrevista, Rivera no descartava pas que Ciutadans arribés a pactar amb el PP a Andalusia. No ho negava, si més no. I tampoc no ho va negar ell mateix fa un parell de mesos, quan li preguntaren per possibles pactes postelectorals al País Valencià. De moment, a Andalusia Ciutadans es presenta com la clau de la governabilitat. L’última enquesta publicada per El País, diumenge passat, els donava 12 escons, que servirien a Susana Díaz per a poder governar. També li farien servei els 15 escons que, segons la mateixa enquesta, obtindria Podem, però en aquest cas la possibilitat de pacte sembla més remota. I quedava clar en el titular del diari quina hauria de ser la combinació guanyadora: ‘L’estabilitat d’Andalusia requereix un pacte PSOE-Ciutadans‘.
El PP s’enfonsaria, amb una caiguda de 50 escons a 29. El PP considera Ciutadans com l’enemic a batre en aquests comicis, perquè veuen que és per on poden tenir la fuita de vots. I han fet ús d’un recurs destraler, a la desesperada: la catalanofòbia, atacant Ciutadans pel fet de ser català i Rivera pel fet de dir-se Albert. Caldrà veure fins a quin punt l’anticatalanisme els fa servei com a arma electoral i guanyen terreny. No és la primera vegada que els populars hi recorren.
Però un element del currículum de Ciutadans té bona premsa a l’estat espanyol: l’oposició ferotge al sobiranisme. Fou justament això que va fer que els grans mitjans espanyols atorguessin al partit de Rivera la condició d’interlocutor vàlid per a explicar a les Espanyes què passava a Catalunya, un cop Josep Antoni Duran i Lleida va deixar de fer aquesta funció. La sobreexposició de Rivera (tenint en compte el pes i la representativitat de Ciutadans al parlament) a les principals televisions espanyoles –Antena 3, Cuatro, la Sexta, Telecinco, i també TVE– ja va començar el 2012, i li va permetre d’agafar notorietat pública ràpidament, de ser un habitual en entrevistes i tertúlies durant uns mesos en què –setmana sí, setmana no– el procés català era el principal tema de debat i de polèmica.
El contrapès de Podem
Rivera maleïa els mitjans públics catalans dient que el silenciaven, però el fet és que apareixia tant en els mitjans d’ací com en els espanyols. A les televisions espanyoles, la setmana que no s’hi parlava de Catalunya s’hi parlava de Podem i del fenomen mediàtic, polític i social dels Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i companyia, que han assaonat una bona part de la seva capacitat d’incidència social i d’influència justament a la televisió. El discurs de Podem era provocador i irritava sobre manera la caverna mediàtica espanyola. Però aquest discurs aparentment rupturista era prou ambigu en relació amb el dret d’autodeterminació de Catalunya per a no incomodar l’aparell mediàtic espanyol. I, de retruc, pensaven que el discurs de canvi de Podem podia seduir una part de catalans temptats pel missatge independentista.
Però ara que ha començat l’any electoral, vista la impossibilitat de mantenir el bipartidisme endèmic en els comicis espanyols, i tenint en compte un malestar social generalitzat que demana canvi, l’opció que aquest aparell mediàtic ha volgut fer guanyadora és Ciutadans, i no pas Podem. I Andalusia pot ser l’assaig general de les eleccions espanyoles de final d’any. En una altra enquesta, publicada la setmana passada per El País, Ciutadans acumulava a l’estat espanyol una intenció de vot del 18,4%; empatava en percentatge amb el PP i quedava a dos punts del PSOE i a quatre de Podem. Dades com aquestes situen el partit de Rivera en la primera línia de la graella de sortida.
Un dels qui ha jugat fort a favor de Ciutadans és l’ex-director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, que va escriure un article, quan encara dirigia el diari, demanant el vot per a UPyD a les eleccions europees, però també expressava la simpatia per Ciutadans i Vox, amb la voluntat que tots tres partits arribessin a confluir. Des d’aleshores, les expressions d’entusiasme envers Ciutadans per part de Pedro J. Ramírez han estat constants, sobretot des de Twitter. I ara fa un mes, al Círculo de Bellas Artes de Madrid, va seure a la primera fila en la presentació de les propostes econòmiques de Ciutadans que van fer Rivera i l’economista Luis Garicano.
L’operació Ciutadans ha fet convergir, doncs, Pedro J. Ramírez, El Mundo, El País i la Sexta, per esmentar algun dels mitjans o periodistes espanyols més influents. La presència de Rivera encara s’ha multiplicat més aquests últims mesos. Un exemple: la Sexta li va dedicar un programa, amb entrevista, el 18 de gener; i el 15 de febrer, menys d’un mes després, una altra entrevista a fons. Rivera és a la primera línia.
I si últimament hi ha hagut gent que ha comparat Pablo Iglesias amb l’ascens de Felipe González a la presidència del govern espanyol, alertant de la possibilitat d’un desencís per promeses incomplertes, ja n’hi ha que comparen Albert Rivera amb Adolfo Suárez, per la voluntat de créixer des d’un pretès centre polític. Sigui com sigui, els uns i els altres exhibeixen vocació reformista, de segona transició, a tot estirar. Però mai vocació de fer la ruptura pendent de què ens parlava fa uns dies en Xavier Díez.
