Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  29.01.2015  06:00

Autor/s: Martí Crespo

El nostre llatí quotidià

Tot i tractar-se d'una llengua morta, aquest antic idioma indoeuropeu difós per l'imperi romà és més present que no sembla en el nostre dia a dia

Men?ame
 

De llengües, n'hi ha de vives i de mortes. D'exemples d'aquesta última categoria, en la nostra cultura n'hi ha un de canònic: el llatí. Però realment és tan mort i enterrat, en ple segle XXI? Per començar, totes les llengües romàniques són una evolució del llatí, l'idioma indoeuropeu aparegut cap a l'any 1.000 aC al centre de la península Itàlica i que es va estendre per les ribes de la Mediterrània amb l'expansió de l'imperi romà. Però, ultra això, la seva pervivència és molt més àmplia que no sembla.

El llatí, d'entrada, és la llengua de l'església. A més de la presència d'inscripcions en façanes i parets de moltes esglésies i edificis religiosos, cal recordar que es va mantenir com a idioma de culte del catolicisme fins al concili Vaticà II, ara fa just cinquanta anys. I actualment encara és la llengua oficial de la Santa Seu: per això a la Ciutat del Vaticà hi ha institucions dedicades a adaptar-lo als temps actuals i a publicar-ne documents.

Però segurament hi haurà quòrum si diem que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. En molts idiomes l'ús de llatinismes, llatinades i llatinòrums és ben comú i habitual. En català, per exemple, hi ha centenars de mots, locucions i frases preses directament (o amb petites adaptacions fonètiques) del llatí: ad hoc, currículum, factòtum, statu quo, sui generis… i un llarg etcètera. I en el dia a dia, molts termes llatins ens envolten quasi sense ser-ne conscients en forma de marques comercials (Aquarius, Audi, Frigo, Sanitas, Volvo…) i, fins i tot, de coneguts topònims com Tibidabo... d'etimologia menys coneguda.

En ple segle XXI, el llatí conserva encara parcel·les de la seva esplendor com a idioma culte a Occident fins ben entrat el segle XVII. Continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica, la convenció binomial estandarditzada per a anomenar les espècies animals i vegetals. Amb una precisió: el sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb les aranyes 'Calponia harrisonfordi' i 'Aptostichus angelinajolieae', la vespa 'Polemistus chewbacca' i un hexàpode que habita coves de les terres del Sénia anomenat 'Gollumjapyx smeagol'.

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura i l'ensenyament és que la gran majoria d'universitats de tot el món porten actualment lemes en aquesta llengua: 'Libertas perfundet omnia luce', diu la Universitat de Barcelona; 'Sapientia sola libertas est', afegeix la Jaume I de Castelló; 'Ex technica progressio', afirma la Politècnica de València.

I, sense allunyar-nos del terreny dels lemes, un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipisterritoris, organismes internacionals... A l'escut oficial d'Andorra, per exemple, es crida 'Virtus unita fortior' ('la unió fa la força'). I al d'Espanya? Doncs es va una mica 'més enllà': 'Plus Ultra.'

Men?ame