Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  23.11.2014  10:37

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Records d’infantesa

Sebastià Serrano (1998)

Men?ame
 

Durant la guerra el poble de Bellvís fou un veritable microcosmos pel fet de ser la rereguarda a cinc quilòmetres del front del Segre durant molts mesos. Ella [Lola Farrera] tenia poc més de divuit anys, passà la guerra darrere d’un taulell de la botiga de casa seva i per on anava i venia aquella pobra jovenalla de xicots que vivia amb l’ai al cor, en un estat d’excepció emotiu. La botiga seria un univers ideal per on passarien històries i sensacions i emocions ben profundes que una persona com ella guardaria bé en el rebost de la seva memòria. He sentit explicar moltes vegades que, de joveneta, la Lola Farrera tenia com un do per explicar històries fins al punt que mentre prenien la fresca a les nits era capaç d’embadalir amb les seves contalles tota la jovenalla i més d’un gran de la plaça del poble. Era tota imaginació i el seu comportament feia vessar l’empatia per tot arreu, sobretot amb la gent més gran, amb els vells i les velles.

Acabada la guerra el jovent encetà unes altres maneres de convivència i relació centrades sobretot en l’Acció Catòlica i el teatre que al poble mantenia la flama del catalanisme. Al cap d’un temps emmaridà amb el meu pare, de qui l’enamorà la veu, i, ben aviat, enviudà, si bé li quedava la penyora dels dos fills, el meu germà Josep Maria i jo. Poc després de casar-se, el meu pare emmalaltí d’un mal dolent que se l’enduria d’aquest món, en poc temps, quan tot just havia passat el llindar de la trentena. Aleshores jo en tenia poc més de tres i el meu germà un i mig, la mare n’acabava de fer vint-i-set. I encetà la petita èpica familiar per tirar-ho tot endavant. Va fer diverses feines i a diversos indrets, va servir, va cuinar, va tenir cura de gent i va treballar molt al camp. Sempre ha dit que la feina al camp era la que més li agradava i les dones que anaven amb ella a jornal la respectaven molt, l’estimaven i l’admiraven pel seu tarannà i per la seva imaginació.

Casa nostra era una llar molt humil. La mare sovint treballava tot el dia, però quan arribava a casa pujava les escales cantant. Sempre. Ens contava unes històries embadalidores ja fos a la vora del foc o abans d’anar a la fresca o a dormir. Tot el veïnat, humil també, l’estimava i lloava la seva empenta i la seva manera optimista de veure les coses. He de dir que en els anys d’infantesa només recordo haver vist plorar la mare un cop: era abans d’entrar a l’hivern i amb esforç havia estalviat per comprar al molí de l’oli una garrafa de quinze o vint litres d’oli i ni recordo pas com resulta que es va esberlar i l’oli s’escampà per la petita habitació que feia de rebostet. Plorava a cor què vols mentre maldava per amarar d’oli de terra draps afelpats per després escorre’ls i recollir tant com pogués. Li vaig sentir dir «no en sortirem mai!» El meu germà que ja de petitet era llest com un argent viu l’ajudà a escórrer els draps xops i encara n’aprofitàrem una bona part.

Ens esqueràrem bé al poble. Primer en vaig sortir jo per anar a la Universitat, després el meu germà i, poc després, l’autora d’aquest llibre arribà a Barcelona on s’adaptà d’allò més bé. Aquí entrà del tot, com tanta gent, també al poble, en la modernitat del consum i de les noves tecnologies, si bé conservant sempre el puntet d’atenció, de sensibilitat i d’intel·ligència natural de la persona de poble que viu a ciutat.

Sebastià Serrano, «Pròleg» a Lola Farrera, Posta de sol, Lleida, Pagès, 1998, p. 11-13 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.