Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  05.11.2014  06:00

Autor/s: Bel Zaballa

Salvador Macip: 'Hem perdut una generació de científics per les retallades estatals'

Entrevista a l'investigador i escriptor, coautor del llibre 'Els límits de la vida' · 'La vida pot ser una putada però també és fantàstica', diu Macip

Men?ame
 

Què és la vida, què vol dir ser viu, per què hi ha vida, com funciona… Tots ens hem demanat en algun moment qui som, d'on venim, cap on anem. També s'ho pregunta la Lara, la protagonista de 'Els límits de la vida' (la Galera), una novel·la escrita a sis mans entre els científics Salvador Macip, Eduard Martorell i David Bueno. 'La protagonista és una adolescent perquè és l'edat en què ens fem més preguntes, però ens en continuem fent més endavant. Per això penso que és un llibre transversal, adreçat a qualsevol persona inquieta, que vulgui saber què significa ser viu', explica Salvador Macip. En aquesta entrevista parlem sobre el llibre, la fascinació per la vida i la pèrdua d'una generació de científics que ha acabat anant-se'n del país de resultes de les retallades. 

Macip és autor de cinc novel·les, dos llibres infantils, un recull de contes i quatre llibres de divulgació científica. Guardonat amb uns quants premis literaris, és a punt de publicar un altre llibre, la novel·la negra 'La reina de diamants'. Dirigeix un grup de recerca sobre les bases moleculars del càncer i l'envelliment a la Universitat de Leicester, a Anglaterra. És col·laborador habitual de diversos mitjans i fins i tot va tenir un grup durant uns anys, Súnion, que va posar la banda sonora a un dels seus llibres, 'Mugrons de titani'. És un científic reconegut i un escriptor prolífic i dinàmic. Potser per això parla a la velocitat de la llum.

Una novel·la amb voluntat divulgadora. Heu combinat literatura i ciència per fer-la arribar a més gent? 
—En un principi havíem pensat de fer-lo de pura divulgació, però gràcies a Ioanda Batallé vam veure que arribaríem a més gent si el convertíem en novel·la. Aquest era l'objectiu, arribar al màxim de gent. Com a divulgador, sempre vols que allò que expliques arribi a tothom. Trobar la manera de convertir un seguit de dades sobre biologia en una història, amb una intriga i romanç, crec que va ser un dels encerts a l'hora de planificar el llibre. És una història que permet de parlar de qüestions divulgatives, com ara què vol dir ser viu, i alhora divertir-te llegint una història. 

En la promoció es compara el llibre amb 'El món de Sofia'. Espereu, doncs, que serveixi per a introduir de manera més amena qüestions que potser costen més d'atreure per unes altres vies?
—El secret dels llibres de divulgació és que siguin amens i atractius. El format d'una persona que es fa preguntes i una altra que en sap més i mira de guiar-la sempre ha funcionat. Aquesta era la idea: un personatge que es troba en un moment important de la seva vida —com ara una noia de catorze anys malalta— i un altre que el guia per trobar respostes. No és un llibre que vulgui donar respostes clares a les inquietuds sobre per què som vius, sinó que permeti de fer preguntes que despertin la inquietud i et facin investigar i voler saber-ne més. És una inquietud que ens defineix com a persones. 

Les protagonistes, la Lara i la Carme, parlen, entre tantes altres coses, sobre l'origen de la vida. Podríem dir que som aquí per un simple cúmul de casualitats.
—És fantàstic el perquè hi ha vida a la Terra i el fet que hi hagi aparegut vida per un conjunt de casualitats que estatísticament semblen impossibles, però que, en un univers infinit, es van produir en un lloc determinat. Jo crec que és un dels aspectes que ens preocupen més com a humans, éssers vius capaços d'entendre que som vius i generar-nos preguntes intentant d'explicar per què som vius i com comença la vida. Nosaltres volíem donar-hi el punt de vista biològic, descriure com apareix la vida i per què, sense voler tancar cap porta a les interpretacions espirituals de cadascú. El llibre no respon totes les preguntes, potser en fa més i tot, però crec que és una qüestió que interessa molt a la gent. 

Quan et pares a mirar la vida amb un microscopi, ho trobes fascinant i alhora et fa sentir molt insignificant…
—I tant. Una cosa que hem mirat de fer en aquest llibre és transmetre la gran passió per la vida que tenim els tres autors. Tots tres ens ho hem passat molt bé fent el llibre, i crec que això es nota. Són temes que ens apassionen, que ens agraden molt. I és això que dius, la vida és un misteri constant. Quan poses la vida en un microscopi veus coses que no pots explicar, que t'empenyen a mirar de trobar-hi respostes. Volíem encomanar això, la passió per saber, les ganes de conèixer i formular més preguntes sobre allò que veiem i que ens permetin d'entendre una mica més el món on som. La ciència és això: explicar on som i per què el món funciona així. 

Al capdavall, el llibre és un cant a la vida? 
—La vida pot ser una putada, la vida pot ser molt complicada, però és el que tenim. No sabem què passa després de la vida ni ho sabrem mai. Sabem que ara som vius i que hem d'aprofitar al màxim aquest moment. La moral del llibre és aquesta: adonem-nos que som vius, que la vida pot ser terrible però també fantàstica. Tots tres autors sentíem això i volíem contagiar-ho als lectors: la vida no deixa de ser una cosa espectacular i s'ha d'aprofitar al màxim. 

Al llibre també apareix el càncer, que és el vostre camp d'investigació. Em sembla que sou força optimista. Quins avenços hi ha hagut? 
—Més que optimista, m'agradaria pensar que sóc realista i que anem trobant la manera de controlar el càncer. En aquest moment som en una fase de creixement en el desenvolupament de noves teràpies. Cada vegada trobem més maneres de tractar al càncer, gràcies a les investigacions d'aquestes últimes dècades, que ens han permès de descobrir bases genètiques. Hi ha una nova generació de tractaments personalitzats, adreçats específicament a cada malalt. A partir de l'anàlisi genètica es poden fer tractaments molt més concrets per a aquells càncers, en comptes de fer un tractament universal i esperar que funcioni, com pot ser la quimioteràpia, que tot i que funciona no hi respon tothom igual. Es tracta de buscar tractaments concrets als quals cada persona respongui de la millor manera i amb menys efectes secundaris. És una feina lenta, els càncers són molt diferents i genèticament tenen variacions molt complicades, però cada vegada tenim una biblioteca de fàrmacs més àmplia i unes capacitats que ens permeten d'analitzar els càncers genèticament de manera més bona i més ràpida. Això farà que, durant aquest segle, el tractament del càncer sigui totalment personalitzat, efectiu i permeti allargar la vida de les persones que en tinguin. Sóc optimista perquè crec que som en un punt d'inflexió, on hem arribat a partir del coneixement d'aquestes ultimes dècades, i que ha de permetre de passar a la fase següent del tractament del càncer. De fet, crec que el tractament personalitzat s'acabarà estenent a totes les malalties. 

Parleu de tractament, però també deu ser important de treballar la prevenció, per evitar-lo.
—Sí, fins i tot és més important que el tractament. Una de les qüestions que miro de subratllar quan faig conferències sobre el càncer és la prevenció, perquè molts càncers es poden prevenir. Hi ha un 30% dels càncers que són deguts a mals hàbits en el nostre estil de vida, com ara fumar, no fer exercici, l'obesitat o l'excés d'alcohol. Millor que qualsevol fàrmac seria que féssim prevenció. Evidentment, hi ha una part dels càncers que encara no entenem per què surten ni podem controlar per què apareixen, però en els que controlem podem fer-hi molt. Juntament amb la prevenció, hi ha el diagnòstic precoç, és a dir, procurar descobrir el càncer com més aviat millor, perquè això vol dir tenir més opcions de teràpia. La combinació dels tres elements —nous fàrmacs, prevenció i detecció precoç— crec que portarà a una reducció del nombre de càncers i sobretot a un augment de la supervivència, que és important. 

Després de doctorar-vos a Barcelona us en vau anar a l'estranger a fer recerca, primer a Nova York i després a Anglaterra. Aquí no podíeu fer investigació? 
—Vaig anar als EUA per una temporada curta, però hi estava bé, tenia recursos i coses a fer, i les condicions que m'oferien per tornar no eren les que tenia allà. Finalment, vaig acabar establint el meu grup a Anglaterra. En aquest context de crisi la ciència ha sofert unes retallades fortíssimes en inversió a nivell estatal, i per molts esforços que faci Catalunya hi continua havent un dèficit molt important de finançament. És molt difícil de tornar a les condicions que tinc allà. Això no vol dir que a Catalunya no es faci ciència de qualitat i molt bona. Se'n fa, i hi ha grups capdavanters de tot el món. Però calen més diners per a aconseguir una massa crítica que no tenim. Anglaterra, els EUA, Alemanya o França tenen més recursos i un grup de científics més gran que fa possible fer anar endavant la ciència. El problema de la ciència catalana és que perd la nova generació de científics que puja, que se'n va fora i no pot tornar. Això farà que el relleu generacional sigui més complicat, i perdrem tota una generació de científics per la davallada immensa de finançament durant un temps molt llarg. Potser els polítics no s'adonen que l'impacte de la retallada en ciència té unes conseqüències molt greus a llarg termini. Aquí hi ha una bona formació i tenim fama de ser gent que surt molt ben preparada de la universitat. Els altres estats estan molt contents de rebre científics preparats, perquè no inverteixen ni un cèntim en la nostra formació i, en canvi, es beneficien de la feina. No tan sols perdem prestigi, sinó diners. 

És força lamentable, això...
—Els polítics pensen en els quatre anys de legislatura i els costa de pensar a llarg termini. S'ha d'invertir en educació i garantir una educació pública de qualitat i facilitar beques, però si finalment no tens un sistema que permeti de retenir aquesta gent i donar-los feina, per tant de recuperar la inversió, no serveix de res. Suposo que algun dia se n'adonaran, però ja hem perdut una generació. 

Gràcies, Salvador. Potser aviat trobarem 'Els límits de la vida' als instituts.
—Crec que pot ser una eina per als instituts, més enllà del que hem comentat, per fer picar la curiositat als nanos i fer-los pensar. Al capdavall, ens interessa tenir una societat de gent que pensi, que es faci preguntes i busqui respostes. És això que ens defineix com a humans i ens permet d'avançar com a espècie, no tan sols com a país. 

Men?ame