Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  27.08.2014  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

Dissecció de les 'Poésies Esthoniennes'

Carta de Màrius Torres a Joan Sales del dia 9 de desembre de 1941 · VilaWeb publica durant el mes d'agost una selecció de cartes bescanviades entre aquests dos intel·lectuals

Men?ame
 

Meticulositat. Aquesta carta, tota sencera, ocupa vint-i-una pàgina. Tal com li havia promès, Màrius Torres analitza, una per una, les quaranta-tres 'Poésies Esthoniennes' que Joan Sales li havia enviat, escrites en francès per esquivar la censura. Paga la pena de llegir tota la carta, tan rica que només pot ésser el regal d'un bon amic. En pocs llocs com ací podem fer-nos una idea de l'erudició d'aquest home de trenta-un any, a qui la tuberculosi donà tan sols un any més de vida.

«Estimat Joan: No vull passar més sense dir-te el bé i el mal que penso de les teves 'Poésies Esthoniennes'. M'hauria agradat escriure'n un comentari a fons, però les meves neurones encara no donen per a tant. Em limitaré a dir-te, tal com em vinguin, les principals idees que els versos m'han suggerit.

Deies tu un dia que la poesia és un mitjà que tenen els homes de temperament per expressar-se. Si és així --i 'és' així--, és ben fàcil de fer l'elogi capital de les teves poesies. Aquestes 'se t'assemblen' tant, que --si he de parlar per la meva experiència-- desvetllen en el lector, a mesura de les successives lectures, una sèrie d'estats d'ànim curiosament paral·lels als que provoca el teu tracte, al principi de conèixe't.

És per això que se'm fa difícil parlar dels caràcters generals de les 'Poésies Esthoniennes'. Sento que insensiblement passaria a parlar de tu, relliscant massa obertament de la poesia a la impertinència. Sí, i no protestis. Pensa que si hi ha alguna cosa en els versos que no em sembla del tot admirable, és justament allò que no hi acaba de ser 'tu mateix'.

T'agrada qualificar-te de romàntic, i no seré jo qui et regategi aquest gust. Sens dubte, ets un romàntic, si entenem per romanticisme el concebre la vida com una oblació a tot allò que porta la marca dels Déus. Però romàntic és un mot perillosament vague. Si un sol adjectiu hagués de triar com a qualificatiu de la teva obra, seria 'sobrenaturalista'. I si un sol poema hagués d'escollir com a exponent, seria 'Els sentits'. Versos extraordinaris que, fins i tot quan encara no n'hem sorprès el sentit, ens fan estremir de cap a peus! No sé si és aquest el millor poema del recull. Sóc incapaç de saber una cosa així. Però ell és, cert, el que m'ha colpit més profundament.

En rigor, aquestes quartetes obscures no expressen més que la tortura d'una ànima presa d'uns sentits corporals. En elles, no és pròpiament qüestió d'un sobrenatural --d'una realitat extrasensorial, espiritual. Però aquest món s'hi sobreentén; i en els més típics poemes del recull es manifesta rotundament. En efecte, al llarg del quadern, és sobretot de somnis, de visions, d'estats crepusculars i 'daydreams' que és qüestió. La natura, per ella mateixa, es pot dir que no hi existeix (excepció d'algunes notes exòtiques). Com en els versos de Baudelaire, es transforma en un temple de vivents pilars, una selva de símbols. Avui que els físics --fins els físics!-- acaben per dubtar de l'existència de l'univers sensible, no és estrany que els poetes lírics prescindeixin de tota altra realitat que no sigui la del seu ésser.

Però no tota la introspecció condueix al sobrenaturalisme, ni tan sols en art. En Ausiàs March, per exemple, la natura existeix tan poc, que l'ésser del poeta pot expressar-se perfectament sense manllevar, o a penes, imatges al llenguatge sensorial. No hi ha natura, ni 'al natural', ni transcendida. Un autèntic sobrenaturalista és el que expressa la seva vida interior, no amb el llenguatge de l'especulació psicològica, sinó de les impressions dels sentits. La pintura moderna ha aconseguit grans resultats per aquest camí. Potser, per la seva naturalesa, la pintura sigui l'art més apte al sobrenaturalisme. En poesia, poques coses he llegit on l'aliança d'ànima i plàstica arribés a extrems tan punyents com alguns versos d''Amarint'.

Tot això parteix de Baudelaire i Poe, cert. Però va més enllà. La nota crepuscular és més aguda i angoixosa, i alguns dels teus versos ultrapassen el que les teves forces et permeten. Hi ha moments que també el lector s'exclamaria:

Aquest cruel misteri excedeix la meva ànima!

No importa: és sempre bo de proposar-se massa. A més, he de confessar que tal vegada sóc un mal lector per a algun d'aquests poemes. Està lluny de semblar-me, com a tu, 'bell tot el que és estrany'. I com més subterrània és la capa del nostre ésser a què una obra d'art s'adreci, més estreta és la zona en què la sensibilitat de l'autor i la del lector podran coincidir. Si la coincidència o sintonització es produeix, el xoc serà més intens per tal com s'efectua en terra verge: per això certs versos de 'Visió en el desert' o d''Aparició d'alta nit' obsessionen com un sortilegi. Però d'altres n'hi ha que no es claven en cap blanc. Potser --potser-- la culpa sigui d'un estil no ben madur en algun moment.

Essent el sobrenatural un món del tot interior, i no podent buscar el 'més enllà' altrament que 'més endins', la realitat transcendent no podrà pas ser igual per a tothom --com sigui que 'per dins' tothom és distint. Fins i tot dins els límits tan precisos d'una mateixa confessió religiosa, la representació del sobrenatural pot anar tan lluny com de Fra Angèlic a Miquel Àngel --que mai no va sentir-se impel·lit a pintar ni un arcàngel, ni un àngel. El teu, de sobrenatural, sembla ben complex i poblat d'espècies de tota mena. No totes les criatures que l'habiten han estat batejades. O potser Mefistòfil era el padrí de fonts, i l'aigua no era del tot beneita. Ja ho trobarem en parlar dels poemes un a un.

Alguns d'aquests poemes tenen, en ells mateixos, un relleu molt acusat. Però és curiós com, fins i tot ells, es fan molt més clars de sentit integrats en tot el conjunt. Sovint, en un poema isolat, certs versos o certes idees ens semblen dissonants, 'paràsits'; quan, en una lectura seguida, veiem retornar aquell tema, en una altra posició, comprenem i veiem clarament el propòsit d'allò que, en una primera aparició, ens havia xocat. Tal succeeix especialment amb les diverses aparicions del tema del Mal, angoixa capital de la teva poesia, la importància del qual es veu no pas en un poema particular, sinó en la seva presència en el subsòl de gairebé tots.

Sigui com sigui, el conjunt d'aquesta quarantena llarga de poemes dóna així una netíssima sensació d'unitat. La repetició dels motius dominants, com en un poema o un drama simfònic, no dóna mai una impressió de monotonia. Al contrari: cada nova aparició del tema de la set, per exemple, ens retorna la impressió dels versos ja llegits i la suggestió és cada vegada més forta --com el tema del Rhin en 'Siegfried'. La sonoritat no és un element essencial dels teus versos: per això és més remarcable aquesta musicalitat ideal, aquesta sensació de melodia contínua que produeix, en una lectura seguida, la successió dels seus temes ben definits, en modulacions noves cada vegada.

Quins són aquests temes? Rarament continguts tots en un únic poema --llevat potser d''Els Cinc planetes'--, els més insistents semblen ser: 'Tema del mal' i del sentiment de culpa, amb les seves derivacions: tema del remordiment, tema de l'expiació, tema de la salvació; 'Tema de la set' o de l'angúnia humana; 'Tema de l'Al·legoria', altrament dit de l'Amor clandestí.

Ben entès, si els individualitzo així, és per entendre'ns; ells no apareixen mai tan deslligats. No sempre pot marcar-se la transició de l'un a l'altre, i sovint es transformen.

L'estil és tal vegada allò que en aquests poemes queda més lluny del romanticisme històric. És un estil impressionant, sobretot per la seva disciplina. Hom et sent cavalcar un poltre potent, capriciós, impulsiu --amb un ensellament perfecte. És un estil 'amb cos': ossos, músculs, nervis i tendons. La seva naturalesa és corpòria, no pas etèria; i més estàtica que dinàmica. Potser alguna corba queda poc arrodonida, cosa que no té res de desagradable en el tors d'un atleta. La seva elegància sòbria i directa queda a vegades una mica rude. Sovint es nota un gust a no defugir els mots trivials, com confiant que la màgia de la poesia bastarà a

donner un sens plus pur aux mots de la tribu.

Així succeeix algunes vegades, però no sempre.

I passo a parlar-te dels poemes un a un.

[...]

II. 'Cançó de capaltard'. Escampades d'aquí d'allà hi ha, en aquest poema, tan breu, evocacions delicades i subtils: el romer d'antany, la fraternitat de les ànimes tristes. Però el conjunt és mancat. La mel m'irrita en els versos tant com a taula, i aquest ''calaix' secret de la teva ànima' em posa de malhumor. Hi ha coses que en francès queden bé, però l'estonià no les accepta gens de grat.»


[Podeu llegir el mecanoscrit d'aquesta carta ací.]

Text extret del llibre 'Les coses tal com són' (de l'editorial Acontravent).