Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  10.09.2014  06:00

Autor/s: Martí Crespo

Guia de l'Onze de Setembre… de 1714

Què va passar fa tres-cents anys i què va significar? Qui eren els bàndols contrincants? Per què van resistir els barcelonins? Com es va saldar el setge?

Men?ame
 

Els últims anys, l'Onze de Setembre ha estat, sens dubte, sinònim de les grans mobilitzacions convocades per l'Assemblea Nacional Catalana en favor de la independència de Catalunya. Però què en sabem, realment, d'aquesta data clau de fa tres-cents anys, convertida posteriorment en la diada nacional de Catalunya? Us en donem unes quantes claus.

Què va passar l'11 de setembre de 1714?

L'11 de setembre de 1714, a les acaballes de la guerra de Successió al tron hispànic, es va produir la caiguda de la Barcelona partidària de Carles d'Àustria a mans de les tropes de Felip de Borbó, després d'un any i mig de setge de la ciutat. L'atac final, de fet, havia començat el 12 d’agost als baluards del Portal Nou i de Santa Clara, i l'11 de setembre (podria haver estat una mica abans si no hagués estat per la pluja) l'assalt definitiu es va engegar a bona hora del matí amb intensos combats ja als carrers, especialment al Convent de Sant Agustí, entre el baluard del Portal Nou i el de Sant Pere, i al Palau Reial Nou, prop del port. Cap a les dues del migdia, amb el foc estabilitzat i el conseller en cap Rafael Casanova i el comandant militar Antoni de Villarroel ferits, els resistents decidiren d'obrir negociacions amb l'exèrcit ocupant a fi d'exigir capitulacions.

Què va significar?

La derrota de la ciutat va marcar el punt final simbòlic (i també tràgic i heroic) de la guerra de Successió, una guerra d'abast internacional que havia esclatat el 1701 arran de la mort sense descendència del monarca Carles II de Castella i Aragó a Madrid. Tot i que en un primer moment el va succeir el pretendent borbó Felip V, amb el suport del seu poderós avi Lluís XIV de França, poc després l'arxiduc Carles d'Àustria va reclamar el tron amb el suport d'una poderosa aliança antifrancesa formada per Anglaterra, els Països Baixos, Portugal, Savoia i, a partir del 1705, també dels estats de la corona catalano-aragonesa: l'Aragó, el Principat de Catalunya, el Regne de València i les Illes. El triomf militar de Felip d'Anjou va significar, alhora, la fi jurídica de la independència política (drets, privilegis, llibertats, institucions…) dels regnes de la Corona d'Aragó, uniformitzats a les lleis de Castella per la força de les armes i dels anomenats Decrets de Nova Planta.

Qui eren els bàndols contrincants?

En el setge de Barcelona, començat oficialment el 25 de juliol de 1713, després de la marxa de les tropes aliades britàniques i imperials del Principat (d'acord amb el que es disposava als tractats de pau d’Utrecht), el combat fou molt desigual: mentre a l'exterior de les muralles es van arribar a concentrar en alguns moments fins a quaranta mil soldats hispano-francesos (i noranta mil a tot Catalunya), a l'interior la resistència no fou capitanejada per cap exèrcit, pròpiament dit, sinó per uns sis mil homes o set mil, entre miquelets (una milícia paramilitar present sobretot al territori ocupat, on dugué a terme accions de guerrilla contra l'invasor), refugiats austriacistes aragonesos, castellans i valencians, a més d'alguns oficials de l'antic exèrcit regular austriacista que van decidir de quedar-se al front (com Antoni de Villarroel). Però, sobretot, es destacà en la defensa el Regiment de la Coronela, una milícia urbana i gremial que va arribar a comptar amb 4.700 homes.

Qui formava la Coronela?

La Coronela es dividia en sis batallons: el de la Santíssima Trinitat, format per adroguers, mercaders, sastres, ferrers…; el de la Immaculada Concepció, integrat per notaris públics, pellaires, tintorers de draps, mariners i espardenyers…; el de Santa Eulàlia, constituït per notaris públics reials, sabaters, boters, teixidors, llibreters…; el de Santa Madrona, amb candelers, pintors, argenters, hortolans, descarregadors…; el de Sant Sever, format per notaris, calderers, carnissers i estudiants de medicina, filosofia i teologia…, i el de la Mare de Déu de la Mercè, amb fusters, botiguers de teles, blanquers, taverners…

Què va passar amb els caps de la resistència?

Després de la capitulació, les autoritats borbòniques van empresonar els caps militars austriacistes que havien defensat Barcelona, com el tinent mariscal Antoni de Villarroel (fins a la mort, el 22 de febrer de 1726) i el general valencià Joan Baptista Basset (també fins a la mort, el 15 de gener de 1728). En canvi, els caps polítics com Rafael Casanova no foren empresonats, sinó castigats amb la confiscació perpètua de les seves propietats. Cal destacar, també, l'exili d'entre 25.000 persones i 30.000 cap a la cort de Viena, moltes de les quals van servir l'exèrcit imperial, com Antoni Desvalls, l'encarregat durant el 1714 de la defensa fora de Barcelona.

Per què van resistir tant els barcelonins?

Tot i que amb la marxa de les tropes imperials austríaques el 1713, en compliment del tractat d'Utrecht, es va recomanar als catalans la rendició, les màximes autoritats del país van optar per resistir per dos grans motius: d'una banda, perquè tenien consciència i constància de les represàlies borbòniques sobre els vençuts (com en el cas del País Valencià, després de la derrota aliada a la batalla d'Almansa del 1707, que havia comportat la pèrdua fulminant dels furs i llibertats i una ferotge repressió, culminada amb la crema de nombroses ciutats) i, d'una altra, per l'esperança que els aliats acabarien socorrent-los d'alguna manera. Per això, les institucions catalanes van mantenir ambaixadors fins a l'últim moment a Londres i Viena, sense èxit.

Com es va poder mantenir més d'un any la ciutat?

Amb moltes penúries, especialment per a la població civil, Barcelona va poder aguantar un any i dos mesos de setge gràcies a dues 'illes' que li van proporcionar durant tot aquell temps provisions (queviures, pólvora…) i informacions: d'una banda Mallorca, cap a l'est, i d'una altra el castell de Cardona, a l'interior del Principat, que els borbònics no van aconseguir d'expugnar mai.

Com es va saldar el setge?

És difícil de fer un recompte de víctimes del setge, sobretot de la banda borbònica, a causa de les contradiccions dels documents de l'època, però es calcula que entre el 25 de juliol de 1713 i l'11 de setembre de 1714 hi hagué al voltant de 6.850 baixes catalanes (incloent-hi població civil, i entre morts i ferits) i entre deu mil i quinze mil de borbòniques. També se sap que durant el setge van caure sobre Barcelona unes 30.068 bombes que van destrossar del tot un terç de la ciutat i en van malmetre greument un altre terç.

Barcelona va ser l'última plaça a caure?

No. L'últim bastió austriacista a caure a Catalunya va ser el castell de Cardona, que va resistir l'embat borbònic fins el 18 de setembre, quan va haver de capitular com a condició imposada a la rendició de Barcelona i per salvaguardar la vida dels ciutadans del cap i casal. El general Josep Moragues es va acollir a la capitulació i es va retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort. Però al cap de poc fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li requisà la documentació i se'l posà sota vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Mallorca i unir-se a l'últim focus de resistència antiborbònic. Amagat a Montjuïc, fou traït quan intentava passar a l'illa i fet pres a Barcelona el 22 de març de 1715. Posteriorment, fou jutjat en un procés sumaríssim i torturat i executat de manera infamant el 27 de març de 1715, al costat dels capitans Jaume Roca i Pau Macip. El cap de Moragues, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal de Mar de Barcelona... fins el març del 1727.

Les illes de Mallorca i Eivissa, per la seva banda, es van mantenir fidels a Carles d'Àustria fins el juliol del 1715. Només Menorca, oficialment sota sobirania britànica des del tractat d'Utrecht del 1713, es va escapar de l'ocupació i l'annexió a Castella, fins el 1802.


Notícia relacionada:

La persistència de la Corona d'Aragó més enllà del 1714, a l’Alguer (29-4-2014)

Men?ame