Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  22.08.2014  00:00

Autor/s: Mariló Sanz

El monestir de Sant Jeroni de Cotalba (la Safor)

El Reial Monestir de sant Jeroni de Cotalba és un gran edifici que alberga història, vida monacal i política... Està declarat Bé d’Interès Cultural des de l’any 1994. La construcció data de 1388 i s’hi conserven elements mudèjars, gòtics, barrocs i neoclàssics: una joia.

Men?ame
 

El Reial Monestir de Sant Jeroni de Cotalba està situat a Alfauir, a prop de Gandia. És una de les construccions monàstiques més notables i millor conservades del País Valencià. El lloc està en un paratge privilegiat, Cotalba, nom que segons els entesos significa turó blanc: Cota (elevació) i Alba (blanca).

Per a entendre'n un poc la història hem de remuntar-nos al segle XIV quan un grup d’eremites amb el suport d'Alfons d’Aragó, duc de Gandia i de Dénia, nét del rei Jaume II i conegut per Alfons el Vell, fundaren a la plana de Xàbia un monestir. Tanmateix, la costa no era un lloc molt segur i l’any 1387 pirates berberiscos assaltaren el monestir i segrestaren els monjos. El Duc Alfons va haver de pagar per a alliberar-los. Després, com a resposta als temors dels monjos que no volien tornar al monestir de Xàbia, Alfons el Vell comprà els terrenys de Cotalba als musulmans que hi vivien i donà els terrenys a la comunitat Jerònima perquè s'hi traslladaren.

Conta la història que Pere March, pare del poeta Àusias March i majordom del duc, va ser enviat per a disposar i fer seguiment de les obres. Queda demostrat el vincle que es va establir ja que alguns membres de la família March hi són soterrats.

La vitalitat religiosa i espiritual d’aquesta comunitat religiosa es demostrà amb la fundació de nous monestirs, un a la Vall d’Hebron a Barcelona i un altre, el de Santa Maria de la Murta a prop d’Alzira. Durant el segle XVI, San Jeroni comptà amb la protecció dels ducs de Gandia i els Borja. L’any 1586 el rei Felip II, acompanyat per l’hereu i la filla Isabel Clara Eugènia, hi féu una visita i s’hi quedà uns dies. És una demostració de la protecció reial que des dels inicis el monestir sempre havia tingut.

Al segle XVIII una epidèmia va envair el monestir i els monjos s’encomanaren a la Mare de Déu de las Salut d’Onil. Les pregèries tingueren resultat, i en agraïment els monjos decidiren de traslladar la imatge al monestir des del poble de la Foia de Castala i construir-li  una capella.

Després amb la desamortització, de la mateixa manera que passà a totes les ordres religioses, les terres i bens del monestir foren expropiats. Al final, el monestir va acabar a mans d’un família d’ascendència irlandesa: els Trévor. Ells continuen sent-ne els propietaris, els encarregats de tindre cura d’aquest vestigi del passat, ells són els qui des de l’any 2005 obrin les portes al públic perquè tothom puga contemplar l’escenari que va emmarcar part de la història: la política i la monacal.

Hui ens mou la impaciència: aquest monestir el veiem sovint quan passem per la carretera. Imagine de bestreta, mirant l’edifici des del seient del cotxe, que no és mampresa fàcil tindre cura del monestir. L’edifici és molt gran.

I a la fi hi som. Des de la carretera està ben senyalitzat. Per un camí vorejat d’arbres arribem al pòrtic d’accés al recinte. Adrecem la vista cap amunt, on hi ha un retaule ceràmic on s’hi mostra l’advocació del monestir a Sant Jeròni i l’escut de pedra que mostra les armes del benefactor Alfons d’Aragó, nét del rei Jaume II el Just.

Només entrar al recinte, a la part dreta hi ha l’alqueria, el poblat morisc sobre el qual es va construir el monestir. Hi destaca la torre del segle XIV, anterior al monestir i de caràcter defensiu.

Avancem el camí, ens intriga saber més sobre el monestir. La torre major o de les campanes del segle XIV-XV és la que més destaca de l’edifici, crida l’atenció per gran i alta. El caràcter defensiu s’hi mostra amb els merlets, que rematen la part que salvaguarden les campanes.

S’hi respira ambient medieval... parets gruixudes, merlets per tot arreu... imagine escenes del passat amb monjos i nobles caminant per aquest mateix accés abans d'entrar-hi. En una de les parets de la torre hi ha la inscripció fundacional que diu 'Lo Molt Alt Senyor Don Alfonso, fill del Infant En Pere, Duch de Gandia, Marques de Villena, Comte de Ribagorça e Denia funda aquest monastir a honor de Deu e Sant Geroni l’any MCCCLXXXVIII'.

I arribem a la plaça que és gran i té un pou central. És el lloc des d’on es pot veure la gran façana principal de tres plantes més la cambra. Mirem de nou la Torre Major, ara des d’una nova perspectiva i a l’altra part trobem una altra torre, la Prioral. I mirem les portalades, i els balcons de ferro del segle XVIII i els taulellets ceràmics... i la porta principal amb una cadena símbol que aquest lloc va ser visitat per un membre de la casa reial.

Entrem a l’edifici. Primer a l’església construïda en una nau i d’estil gòtic valencià. A un lateral s’hi trobava la capella dedicada a la Mare de Déu de la Salut, de la qual solament se'n conserva la porta. El cor ocupa gran part de l'església. A l'hora d'ingressar al monestir, es valorava dels monjos que que saberen cantar.

El claustre distribueix diferents dependències. El pati central és ple de tarongers i palmeres, entre les quals en destaca una de datilera de dèneu metres. Hi ha una cisterna del segle XVI i un pou que es remunta a l’origen del monestir. Mirant cada galeria que envolta el pati, s’hi nota la diferència de segles.

El claustre que mai pot faltar en cap monestir, en aquesta ocasió és peculiar per estil i color, ja que els arcs i nervis de les voltes estan fets amb rajola roja i calç, a la manera mudèjar. En un dels angles trobem de nou un element que crida l’atenció, i és que enmig d’un ambient mudèjar la vista s’escapa cap a una escala de caragol també singular per recarregada, d’estil gòtic flamíger, per blanca, per lluminosa... una meravella de finals del segle XV o principis de XVI. Ens hi acostem, volem veure'n detalls. Ens adonem que hi ha decoració ceràmica del XVI.

Entrem a la sala capitular per a veure millor l’escala de caragol i eixa ceràmica tan interessant. Seguim mirant detalls, seguim admirant el recarregat estil emprat. Aquesta sala gòtica actualment esta presidida per la Mare de Déu de la Salut. Antigament era el lloc on es reunien els monjos per a llegir el capítol. La funció de capella data del segle XIX creada per a ús de la família propietària. Cal ressaltar-ne el sepulcre gòtic dels infants Don Joan i Na Blanca d’Aragó, fills d’Alfons el Vell, construït l’any 1380, abans de la inauguració del monestir. És exemple de sarcòfag medieval que conserva fins i tot un poc de policromia.

L’almàssera, junt a la sala capitular, és original del segle XIV. Al llarg del temps ha patit modificacions, va ser infermeria i refectori. Una important pintura mural presideix una paret, en la part que antigament era refectori. És 'La Santa Cena'. És l’únic que queda del patrimoni historicoartístic del monestir: amb la desamortització tot es va dispersar al museu de Belles Arts de València, a la col·legiata de Gandia o al poble veí de Rotova.

Passem a la cuina, que conserva un forn morisc. Era el lloc on menjaven quan eren pocs monjos. Cada setmana s’elaborava el pa i preparaven el menjar que era a base de verdures i fruites de l’hort, ous de la granja, llet de les cabres, ovelles i vaques i excepcionalment menjaven carn de gallina o pollastre. La decoren rajols de ceràmica del segle XV. De nou deixe escapar la imaginació i veig clarament els monjos menjant en silenci, escoltant la lectura de textos pietosos que un altre monjo llig.

A les cavallerisses podem observar actualment els instruments que abans s’utilitzaven per al treball al camp. Fins el segle XVIII els monjos jerònims cultivaven oliveres, vinyes, garrofers, ametlers, i després la morera, quan es va convertir en una important industria a València. Els cultius foren abandonats l’any 1835 amb la desamortització. Els nous propietaris explotaren les terres agrícolament amb el cultiu de fruits secs, arribant a ser exportadors a Cuba Filipines i l'Amèrica Llatina. En aquesta dependència s’hi conserva l’abeurador, el pesebre i l’empedrat originals.

La part on s’emmagatzemaven els cultius és actualment la sala de projecció d’un audiovisual que mostra la historia del monestir.

I una vegada acabat el recorregut de l’interior, de nou eixim a l’exterior. Som a la plaça principal i per un lateral accedim al jardí romàntic, construït per la família propietària, els Trénor.

Passant per un estanc, un pont i admirant una enorme varietat d’arbres i plantes no autòctones, arribem fins l’aqüeducte, que actualment té els arcs tapats, construït per a solucionar problemes d’aigua.

Acabem la visita, és hora de dinar. Cert que m’ha agradat el que he vist i el que m’han contat. Cert que és interessant.