Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  13.08.2014  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

'No en sé res, d'aquestes flames amagades'

Carta de Màrius Torres a Joan Sales del 7 d'octubre de 1940 · VilaWeb publica durant el mes d'agost una selecció de cartes bescanviades entre aquests dos intel·lectuals

Men?ame
 

Una carta malenconiosa, d'una finesa extrema. Comença amb una descripció detallada de la tardor, per mitjà dels colors i de les formes del crepuscle. Tot el text és esquitxat de mots trists: 'enfosquit', 'mort' 'decadència', 'témer', 'decaïment', 'buit', recança'... L'esperança pugna per derrotar la desesperança i al final no se sap ben bé qui ha vençut: 'Potser viure no és més que esperar.'

«Estimats amics: Aquesta tarda m'he estat molt de temps a la meva galeria, estirat de cara al sol ponent. He decidit d'escriure-us i de parlar-vos d'aquests crepuscles d'octubre, que són potser els més bells de tot l'any. Però com descriure'ls --sobretot als ulls dels qui els coneixen tan bé? És difícil, descriure... El més bell és, crec, el contrast entre l'extrema irrealitat de les formes terrenes --obscurides, ratllades de bromes, capricioses, però estranyament vives--, amb l'esclatant il·luminació, el patetisme cromàtic de la volta del cel. És quan el sol ja és sota l'horitzó que hom veu més clarament que mai que en aquest món la llum ve de dalt. Les muntanyes de Gallifa i del coll de Poses, a occident, prenen a aquesta hora formes obsessives --són els membres d'un jove animal adormit: hom gairebé estendria el braç per acariciar-los. Per damunt d'elles, els núvols agafen uns tons d'un roig viu, escarlata, taronja, i es deixen travessar per franges d'un cel gairebé verd. Cap al zenit, el cel es torna blau --cada cop més enfosquit. Hi ha un petit creixent de plata al quadrant del sud-oest. L'alba té potser una bellesa també espiritual, però una gran part de l'encant del crepuscle del vespre prové del fet que és seguit per la nit --que és una mort. Ja fa molt que les albes semblen haver deixat d'existir per als poetes, per bé que alguns retòrics se n'ocupen, per tal de trobar rimes. Caldria fer una excepció amb els poetes noctàmbuls, tot i que per a ells l'alba és també un final de jornada.

Quand chez les débauchés l'aube blanche et vermeille...

És potser un signe de decadència. Homer escrivia certament al matí. No entenc com Baudelaire va poder plaure's en un país sense crepuscles. Potser no ho va fer més que en els seus records, prop de la seva 'belle ténébreuse', retornat a París. Espero que sigui així també per a vosaltres. La vostra carta de finals de juliol va arribar aquí amb la tardor. Una onada de fred molt viu va marcar els nostres darrers dies de setembre. Després, pluges sobtades i sorolloses ens van fer témer que l'hivern s'havia avançat massa. Però des de fa tres dies la tardor és aquí, i no pot ser més dolça. Hom comença a menjar bolets.

[...]

Crec que la tardor em farà bé, aquest any. En una carta anterior us parlava d'un decaïment --que no era solament corporal--. Vet ací, però, aquests tres dies saborosos que m'han fet traduir una oda de Keats, 'To Autumn', i el meu primer estremiment de fred ha anat seguit d'un poema que no té cap altra cosa d'extraordinari que el fet de ser el primer després de molts mesos. Rebreu traduccions i poemes, amb un que és el penúltim --del qual no m'he parat de malfiar així que ha deixat de ser l'últim. Havia temut que no acabés sent l'últim per sempre, i l'hi volia. Ho comprendreu tot llegint-lo.

[...]

No sé res, jo, d'aquestes 'flames amagades' de què parles, Joan, i on heu posat les vostres 'més belles esperances'. Certament cal guardar bé en algun lloc l'esperança. Jo et confesso que la meva se sosté sobre el buit --s'hi sosté i, amb tot, em sosté a mi fa tant de temps que no intento concretar. El que volia dir és que, més que mai, beneïa Déu per haver-me concedit el privilegi d'un treball per fer dins el silenci i la intimitat, ben separat d'allò que un dia serà la història. Un treball que era a la vegada l'únic i el millor que jo podia fer per al meu país --i per a mi mateix. 1939 va ser un any feliç. La meva recança, aquests darrers mesos, era creure que havia acabat.

[...]

Hi ha pauses de creixement, però jo temia que no fos aquest el cas, i no estic encara del tot segur d'haver-me enganyat. Malgrat tot, estic ben resolt a no escriure sinó poemes que se m'apareguin com a absolutament necessaris. Per a mi mateix, s'entén. Mai més capricis. Pot ser que sigui difícil, a les ribes del Carib, d'entendre això. El que ha passat aquests últims anys m'ha ensenyat la poca distància humana que hi havia entre mi i homes dels quals jo creia ser ben lluny i dels quals moltes coses em revolten. Això ha tingut com a conseqüència, d'una banda, que he deixat de menysprear-los --alguns--, i de l'altra, que he experimentat mirant-me jo mateix una nova 'contemptivité'. És dur no ser molt per damunt de les idees i sentiments que hom odia! O és potser que ja tinc trenta anys i que em torno 'madur'?

Nel mezzo del cammin di nostra vita
io mi trovai per una selva oscura...

Doncs bé! No totes les sortides són sempre barrades. Fins i tot si ja no escric més versos, hi ha tantes coses fascinants per estudiar! Filosofia. És difícil ser un home. Cal treballar, treballar. Ah, si la meva salut millorés aquest hivern! Hi ha coses a esperar, també. Potser viure no és més que esperar.»

[Podeu llegir el mecanoscrit de la carta, en francès, ací.]

Text extret del llibre 'Les coses tal com són' (de l'editorial Acontravent),