Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  10.08.2014  09:00

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

L’estany d’Ivars

Francesc Pascual (1991)

Men?ame
 

Es van fer gaire rics amb la venda de les terres? Ha millorat molt l’economia del país amb aquella atrocitat? Es van tenir en compte res que no fos els interessos materials de la barbaritat? No ho vull saber. Millor saber perdonar, sense oblidar. Van privar aquesta comarca d’un bé establert de tants anys que ja ens pertanyia a tots. A tots!

Els nostres padrins quan es casaven, després de la cerimònia religiosa, marxaven amb tota la parentela i amics cap a l’estany a passar la diada. A cal Senén o a ca l’Aragonès, els feien un arròs d’anguila d’allò més sucós, que tenia anomenada. Pujaven per les petites serralades dels voltants, passejaven en barca, espantaven els ànecs que nedaven en el llac... Al capvespre tornaven a casa, a peu, si així hi havien anat, o bé en carro, si ho requeria la situació, cantant cançons de la santa innocència, havent passat un dia diferent, que els quedaria en el record. Aquesta era una usual festassa de noces de tants i tants padrins de la nostra comarca.

La placidesa de les seves aigües, amb el seu peculiar entorn assedegat d’ametllerets de poca empenta, i aquella corona circular del xisclar de la seva base feia de l’estany d’Ivars un paratge que, si avui el tinguéssim, en sucaríem melindros. A nosaltres, de ben petits, ja ens hi portaven. Els de casa o bé els mestres. Amb regularitat.

Aquelles dones de ca l’Aragonès —la Fidela i la seva filla Paquita— que pujaven a vendre anguiles de tant en tant, encara ens l’apropaven més.

Les millors celebracions escolars, les reunions de colles més festejades, l’encís de les caceres, quan era el temps... El sol s’abatia sobre els lloms menuts del seu entorn... Els ànecs amb els seus gemecs secs... L’aigua pentinada de la superfície... Les barques matusseres, solcant-lo lentament... No teníem cap altre tresor natural de semblant bellesa.

Avui és una clotada fèrtil que ha costat força de dessalar. D’un verd majestuós; com d’una vallada tancada d’un encant innegable, si bé és impossible de sostreure’s a tot el que havia estat, de tot el que havia significat per a nosaltres. No tinc costum de tornar-hi, encara em dol, si bé hi vaig alguna vegada tot caminant pel dret.

M’agradaria saber les raons «contundents» que van «justificar» la seva destrucció. Les de pes econòmic comunitari... Totes són preguntes sense resposta adequada! Que els faci bon profit si així van poder omplenar la panxa i dormir tranquils. Una mica de mal de ventre sí que en podrien tenir, que no els aniria gens malament.

Francesc Pascual, La Golarda. Vivències de la història contemporània de Castellnou de Seana, Lleida, Pagès, 1991, p. 58-59 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.