Sarcènit

Havia dit al meu amic que les collites d’aquell any es presentaven malament i era veritat.

Havíem arribat a primers de juny i encara no havia plogut. Si la secada continuava, cauria sobre la comarca una gran desgràcia.

Els cereals es llanguien de set a poc a poc i el seu verd fosc s’anava diluint lentament convertint-se en lletós pàl·lid.

El sol implacable, cada dia era més abrasador.

Els pous, cisternes i basses se secaven gradualment i es començava a sentir els primers símptomes de la manca d’aigua com alè mortífer que amenaçava devorar-ho tot.

Mentre els vells ens explicaven amb detalls les esgarrifoses històries dels anys secs, les dones anaven a l’església a resar.

Com a l’any del còlera, es va acordar celebrar un aplec de penitència al santuari de la Verge de «Les Sogues» de Bellvís.

Encara ho recordo amb emoció.

Abans d’aparèixer el crepuscle matutí es va organitzar la processó. Obrien pas les tres banderes parroquials: una blava, una altra vermella i la tercera del color blat madur. A deu passos llanterna alta i creu processional de plata. Després el profeta Jonàs i quinze «Ninivites» descalços, vestits amb sacs vells i corones d’esbarzers al cap. Després dotze nois —els dotze apòstols blancs i carregats amb una creu de fusta a les espatlles. Més lluny seguien tres dones —les tres Maries amb la cabellera solta sobre les espatlles i a les mans trofeus de la Passió. Després d’aquestes, tres dones més, vestides negres, descalces i amb tres creus; a continuació el tabernacle de Sant Isidre i, per últim, un crucifix de grandària natural. El capellà, revestit amb capa morada i acompanyat de dos escolans coberts tots amb negre dalmàtiques, tancava el dramàtic seguici.

La veu del clergue sonava en la desolació de la planura:

—Oh mortals pecadors!…

I nosaltres contestàvem a cor:

—Penitència, penitència!

Després continuava, a ple pulmó:

—Per Crist, Déu de clemència!…

—Penitència, penitència! —contestàvem.

—Oh! Mare dels Dolors!…

I prosseguien les lletanies majors.

Muricecs atemoritzats passaven refregant els mostres caps. Els arços del camí, ressecs, esgrimien les seves puntes com agulles enverinades. Els arbres que a la plenitud de la primavera semblaven vells, mostraven les seves fulles esgrogueïdes i les branques cadavèriques. I en aquella atmosfera aïllada ressonava la veu potent de mossèn Anton:

—Penitència, penitència!

Déu és devia commoure.

No va tardar molts dies a enfosquir-se aquell cel que aterria en la seva brillantor. Primer s’albiraren atapeïts cúmuls que, com gegants de canosa cabellera, sotjaven darrere les muntanyes. Aquella massa blanca i compacta com mantega de llet s’anà inflant i els primers esgueixaments de núvol arribaren sobre Terrafort per allà al migdia. El sol deixava escapar de tant en tant raigs ardents lepissosos. L’ambient es feia irrespirable. El tro que ressonava en la llunyania anà atansant-se, cada cop més sec.

Les primeres gotes que caigueren eren grosses i soltes, alçant pols que flairava a terra cremada.

Un llamp esquinçà com una ganivetada els ventres negres, prenyats d’aigua, dels núvols i el ruixat caigué en massa. El vent, sorprès en la gàbia d’aquells filaments compactes, s’arremolinava violent, mentre l’aigua xocava contra teulades i façanes, arbres i pedres.

La gent sortia de les seves cases per a sentir la pluja sobre les seves cases i les seves carns.

Aquella tarda caigué aigua més que suficient per omplir basses i cisternes.

Es refrescà la temperatura i Terrafort tornà a la vida.

Cap al tard parà l’aiguat. El cel aparegué llis i aplomat encara. Els homes, cansats de l’atmosfera pesada i el mal olor de les seves cases, sortien al carrer per a respirar l’aire humit.

Jaume Vila, Sarcènit, Barcelona, Laertes, 1985, p. 46-48 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.