Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  07.04.2014  00:34

Autor/s: Joan Olivares

Fa uns quants segles

Text del llibret de la Trobada, publicat en nom dels batles de Bèlgida, Benatjar i Otos

Men?ame
 

Hi havia un temps en què el valencià era una llengua noble, la llengua d’uns països respectats i pròspers. En valencià parlaven llauradors, botiguers, robers, terrissers, obrers, llanterners, ferrers, fusters, escrivents, jutges, justícies, capitans, generals, nobles, reis, bisbes, cardenals i papes. En valencià escrivien poetes, metges, advocats, notaris, capellans i filòsofs. En valencià es feien els registres, els inventaris, les transaccions, els testaments, els llibres de fets, els dietaris i les cartes de navegació. En valencià es creaven grandíssimes obres literàries en prosa i en vers, i es van traduir les Escriptures abans que en cap altra llengua del poble. En valencià es convocaven les corts. En valencià es navegava el mediterrani. En valencià es lloava Déu. En valencià es naixia, es vivia i es moria...

Però vet ací que el rei es va quedar sense hereu i dos candidats se’n disputaren el tron. Els valencians en preferírem un que havia jurat de respectar-nos els furs i els costums. La guerra, però, la guanyà l’altre. El rei vencedor ordenà cremar les ciutats derrotades i castigar les seues gents, i per a acabar-los d’humiliar i destruir com a poble, dictà una carta en què es derogaven els seus furs històrics i es desterrava el seu idioma.

El valencià deixà de ser la llengua de la justícia, de l’església, de l’administració, dels reis, els papes, els poetes i els filòsofs, hagué d’abandonar les ciutats, les esglésies, els palaus, els jutjats i les escoles. El valencià esdevingué una llengua proscrita, i cercà refugi en les alqueries, les barraques, les heretats, els masos, les viles i llogarets, com més xicotets millor.

Pobles com Bèlgida, Beniatjar i Otos s’han encarregat durant anys i anys de servar el tresor més valuós i noble del poble valencià: la bellíssima llengua d’Ausiàs March, Joanot Martorell, sor Isabel de Villena i Roís de Corella. Gràcies als seus avis i les seues àvies, els xiquets i xiquetes dels nostres pobles encara diuen pare i mare, raïm i oliva, mans i peus, cara i ulls, pit i coll, nas i orella, germà i amic, cames i braços, espàrrec i poma, conill i pollastre, tossal i lloma, plana i foia, barranc i aljub, séquia i assut, gorg i bassa, trinquet i pilota... Gràcies a les nobles gents que donaren asil al valencià a l’ombria del Benicadell, els belgidans encara tenen l’Asseit i la Salema, Suagres i l’Alfogàs, el Beniprí i el Bellussero, la Font Freda i del Grapat; els beniatjarencs tenen la Beniaia i el Tròlec, el Pinar i el Benicadell, la casa Penyalba i la casa Torres, les Fontetes i el pont del Moro; i els otosins tenen Missena i Torralba, la Punta i el Padur, la Lloma i Pantàliga, la Vallcanera i l’Androna.

Enguany, Escola Valenciana i la Coordinadora de la Vall d’Albaida per la Defensa i l’Ús del Valencià han concedit al CRA Castell de Carbonera l’honor de ser els amfitrions de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Vall d’Albaida. Els belgidans, els beniatgins i els otosins, orgullosos d’haver conservat durant segles la nostra llengua, estem ara desvanits d’organitzar la festa de la recuperació i la dignificació del valencià, la festa de l’orgull de ser el que som, i la del compromís de seguir-ho sent per molts anys. I aprofitarem l’oportunitat per a mostrar la nostra hospitalitat a totes les gents de bona voluntat que vulgueu visitar-nos, per a mostrar els nostres pobles de l’Ombria, la nostra muntanya del Benicadell, el nostre castell de Carbonera. I tots aplegats en aquest refugi de les paraules, cridarem ben fort perquè ens senten en les ciutats, els palaus, les esglésies, en els parlaments, les televisions, les ràdios, els diaris, les escoles i les universitats.