11.03.2014 - 06:00
‘Capercaillie’ vol dir ‘gall fer’. A Escòcia, aquest gall salvatge s’hi va extingir al segle XVIII. Anys més tard s’hi va reintroduir i va esdevenir un símbol de renaixement. Donald Shaw i Karen Matheson encapçalen la banda de folk elèctric Capercaillie, que diumenge va omplir l’Auditori de Barcelona. El paper d’aquesta banda en la reactivació de la música escocesa, i fins i tot de la llengua, no és pas negligible. Donald, a més de ser membre fundador de Capercaillie, és també el director artístic del festival anual de música Celtic Connections, a Glasgow. Vam poder parlar amb el grup just abans de sortir a l’escenari. Això que segueix és una versió editada, no transcrita, de l’entrevista.
—Benvinguts a Barcelona. Hi havíeu actuat mai?
—Donald: Oh sí, hi hem vingut unes quantes vegades. Últimament, hem treballat una bona temporada en els nostres projectes. Però ara la banda fa trenta anys i per això hem fet concerts arreu i hem decidit de tornar a alguns dels nostres llocs favorits.
—Karen: I aquí ens van convidar a fer una col·laboració amb el Riu [per al festival Tradicionàrius]. De col·laboracions d’aquesta mena sempre n’hem fetes, amb grups de països diferents. Temps enrere, vam cantar amb dos músics de Guinea Equatorial, que vivien a Madrid. Es deien Hijas del Sol, i van fer una part de la ronda amb nosaltres.
—Tinc curiositat pel gaèlic. Els tècnics m’han dit que ells no l’entenen, el gaèlic, i que ni tan sols són capaços d’entendre la llista de cançons…
—Karen: Això és bastant comú, allà. Hi ha molt poques bandes en què els músics i els tècnics parlin, tots, gaèlic.
—Quin paper hi té, el gaèlic, en la vostra música?
—Karen: La meva mare tenia vuit germans i vivien a les illes Hèbrides exteriors. Va haver de marxar de casa a catorze anys per anar a terra ferma i treballar en un hotel. A ella, com a les altres noies, no li van permetre de parlar en gaèlic a la feina, es considerava poc elegant. Les elits, a l’hotel, no volien ni sentir-lo. Ella em va dir que no aprengués gaèlic perquè no en faria res. Però la meva àvia va venir a viure amb nosaltres i entre elles parlaven gaèlic. Aleshores en vaig voler aprendre. Quan érem petits, no es promovia pas, l’aprenentatge del gaèlic. Però sí que hi havia molts grups de música tradicional. Quan érem adolescents i hi havia un ‘ceilidh’ [aplec de musical tradicional], i hi passàvem l’estona i escoltàvem música plegats. Aquella música era, majoritàriament, en gaèlic. No sempre sabíem què volien dir, aquelles cançons, però vam acabar aprenent a tocar-les i a cantar-les de totes maneres. I, de mica en mica, vam anar sabent què significaven. El cant és una part molt important de la cultura. Les cançons sobrevivien, mentre la cultura es moria dia a dia.
—Donald: Hi va haver un ressorgiment del gaèlic fa vint-i-cinc anys, cosa que va fer augmentar el coneixement de la cultura. I la música també ha encoratjat l’independentisme, en certa manera. La música és una cosa molt cíclica i sempre ha establert una connexió, tant amb la nostra llengua com amb la nostra cultura.
—I quina situació hi ha ara? El gaèlic és moda? Interessa al vostre fill adolescent?
—Karen: Ell refusa automàticament moltes de les coses que fem perquè som els seus pare. Però, així i tot, la llengua l’absorbeix. Ha començat a tocar música, també.
—Donald: Ara hi ha molt més interès a aprendre gaèlic que no abans. Per primera vegada, la llengua no va en regressió. El nombre de parlants ha anat disminuint des dels anys seixanta, però ara els joves posen un gran entusiasme a aprendre la llengua.
—Karen: A Glasgow hi ha una escola d’immersió que ha esdevingut molt popular, en part perquè les classes hi són més petites i diuen que els nens hi reben una educació millor.
—I als pares no els preocupa que deixin d’aprendre anglès?
—Donald: No, perquè la majoria parlen anglès a casa.
—Per què creieu que el moviment independentista ha crescut a Escòcia darrerament?
—Donald: En part, el ressorgiment de la cultura i el llenguatge és una cosa cíclica. Hi ha qui parla amb el cor i diu ‘Escòcia és la nostra nació’ i també hi ha qui mira les coses des d’un punt de vista fred, econòmic, i diu ‘això no és realista’. Crec que serà una votació renyida. Escòcia és molt institucionalitzada: hi ha la BBC i British Telecom, i això i allò britànic. Molta gent amaga el punt de vista. La gent té por d’aixecar la mà perquè sap que qui li paga el sou és Londres. De fet, encara hi ha un debat viu a Escòcia, molts continuen passant de puntetes per aquesta qüestió. Fins i tot a la nostra banda, no tothom ha pres una decisió encara.
—Des d’Escòcia, es compara la situació amb la que es viu a Catalunya?
—Donald: Sí, fins a un cert punt. Hi va haver controvèrsia quan el ministre d’Hisenda d’Espanya va dir que Escòcia quedaria fora de la Unió Europea. La gent, però, es va adonar de seguida que era mentida i que parlava del seu país, no del nostre.
—A Catalunya sentim enveja perquè a vosaltres, escocesos, us permeten de votar. Admirem la voluntat del govern britànic de negociar…
—Donald: Bé, a Escòcia la majoria de l’oposició és molt cínica quan parla del model econòmic. Diuen: ‘Sí, és clar, us donem el divorci, però no us donarem el cotxe, ni la casa, ni…’
——
Després de l’entrevista, vaig caminar amb en Donald i la Karen de l’hotel a l’Auditori. Quan vam arribar, els membres de Riu ja hi eren i, juntament amb una colla de castellers, començaven a assajar amb els altres membres de Capercaillie. Em va sorprendre la rapidesa amb què uns i altres es compenetraven i provaven variacions de les cançons. La Karen em va dir: ‘Quan es toca aquesta mena de música, hi ha alguna cosa que et connecta.’ Tant si ets a Escòcia, com a Catalunya com on sigui.
