Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  20.01.2014  06:00

Autor/s: Bel Zaballa

Mazoni, la poètica del sacrifici

Entrevista amb el músic Jaume Pla, que publica 'Sacrifiqueu la princesa' · Us oferim una de les cançons del nou disc

Men?ame
 

No repetir-se i experimentar amb sons nous. Això mou el músic Jaume Pla i ho plasma en cadascun dels seus discs. Fidel a aquesta consigna, demà publica amb Mazoni un nou àlbum, 'Sacrifiqueu la princesa' (Bankrobber), en què deixa de banda les guitarres i dóna llibertat als sintetitzadors i als sons electrònics. Dotze noves cançons --amb col·laboracions com ara de Brossa Quartet de Corda, José Domingo i Bikimel-- que deixen entreveure adesiara una llum al final del túnel i un aire més optimista que l'anterior, 'Fins que la mort ens separi'. En parlem en aquesta entrevista, i també us oferim en primícia una de les noves cançons, 'Un petó per cada cicatriu'.  

Enfundeu les guitarres i desplegueu tot de sintetitzadors. A què es deu aquest tomb elèctric?
—Com a músic, i suposo que deu passar a totes les feines, necessites motivacions i aprendre coses noves. Quan sents que has assolit un objectiu o que la teva metodologia no et permet d'avançar ni fer coses noves, quan et sents cansat de tu mateix, has d'endinsar-te en un món nou. Jo ho he fet escoltant grups d'aquest estil una mica diferent del que tenia i aprenent a fer anar les màquines. Vaig fer tot de coses que em motivaven per encarar el nou disc, perquè fer un disc per inèrcia no m'ha convençut mai. 

De fet, sempre heu mirat que el disc nou no tingués res a veure amb l'anterior…
—A mi m'agraden bastant els grups i les carreres musicals que passen per diverses etapes, que creixen, encara que de tant en tant tornin enrere. Amb moviment; no grups estàtics on el públic ja sap què esperar de tu i en què sembla que sempre donis el mateix. Dins d'una identitat pròpia, m'agrada provar coses noves i agafar nous camins. 

Com es tradueix aquest nou so al directe?
—Hi ha un canvi de banda: ja no hi ha ni en Jordi Rudé ni en Toni Molina, i hem agafat en Guillermo Martorell. També hi ha canvi d'instruments: hi haurà molta més presència de sintetitzadors i la bateria serà electrònica i no acústica com fins ara. També serà un desafiament encaixar en aquest nou format les cançons velles. Però algunes ja les hem tocades moltes vegades, de manera que està bé donar-los una vida nova i nous arranjaments. 

Vau passar de l'eufòria ('Eufòria 5 - Esperança 0') a la melangia de 'Fins que la mort ens separi'. Ara torneu amb una mica més d'optimisme? 
—El nou disc conserva una mica el moment advers i el territori hostil de 'Eufòria'. Però en comptes d'esperança zero, aquí l'esperança és dos o tres. Són històries que parteixen de punts de vista difícils, però que albiren la llum al final del túnel. La cançó 'Bosc cremat' ('Som com un bosc cremat/ Inert en aparença/ A punt per explotar/ De vida que comença') s'inspira en els focs de l'Empordà de fa dos anys. Quan hi vaig anar, el paisatge era molt desolador però també vaig veure que d'allà només en podia sortir vida nova. Perquè el bosc no és mort, sinó latent. Aquesta metàfora es troba en la majoria de cançons, com en 'La promesa' ('No et diré que anirà bé/ perquè és el que diu la gent/ quan no et vol ajudar./ Jo et diré mirant-te als ulls/ que si no surt com has pensat/ em tindràs al teu costat'), o en 'Un petó per a cada cicatriu', on el títol ja ho diu tot. Crec que sovint és més aviat això. No és l'optimisme de dir que segur que tot anirà bé, perquè moltes coses no depenen de nosaltres, sinó mostrar el suport vagi com vagi. És un optimisme dintre d'un context negatiu. 

I enmig d'aquestes cançons hi trobem dos crits. 'El crit' i 'El crit II'. Quina funció hi tenen?
—Són les cançons que potser se situen una mica fora del disc, en el sentit tant líric com musical, però ens va semblar que valia la pena d'incloure-les perquè ens agradaven. 'El crit' és l'única cançó que presenta una temàtica sòcio-econòmica actual, amb unes quantes frases sobre això que passa ara i dedicades sobretot a aquest escut que fan servir els polítics de dir que les coses violentes no tenen legitimitat. Perquè ells fan moltes coses violentes sense violència física. La lletra em va venir durant el debat que hi va haver pels escarns de la PAH. Deien que no es podien perdre les formes. Ah, molt bé, i què és més violent: increpar un polític a la porta de casa seva o deixar algú sense casa? Per això dic a la cançó: 'El que és dintre de la llei en algun moment va estar prohibit.' Per fer lleis noves a vegades s'han de transgredir lleis. Si no ho hagués fet mai ningú, encara prevaldria l'ull per ull. En canvi 'El crit II' és just el contrari, és l'antimissatge. No té lletra, són xifres. És un crit més abstracte. 

Aquesta temàtica més social de 'El crit' té res a veure amb el títol del disc? 
—El títol suggereix moltes coses, per això el vaig triar. Dispara en moltes direccions diferents. Parla tant de la llegenda de sant Jordi com del moment actual, però també hi trobo un punt poètic, en això del sacrifici. Per mi és diferent el sacrifici i la disciplina: la disciplina és esforçar-te per aconseguir alguna cosa, i el sacrifici és deixar de banda una cosa que estimes per aconseguir-ne una altra. Com aquí jo he sacrificat les guitarres. Perquè les guitarres em continuen agradant molt. No he canviat d'instruments perquè n'estigui cansat, sinó que a vegades necessites alguna cosa més i has de renunciar a alguna altra per aconseguir-la. 

'No som el cotxe/ Som la carretera./ No som la cançó/ Nosaltres som el so', diu tota la lletra de l'última cançó. És una mena de declaració?
—No té cap sentit literal, és una lletra abstracta. Som el so perquè el so és més lliure i en canvi la cançó és una cosa més tancada. I tampoc no som actius com un cotxe sinó que trobo que és la carretera que ens atrapa. Ho pensava en clau de temps, de com vivim. Ens pensem que som el cotxe i que anem fent i decidint, però molt sovint és el temps que ens atrapa i cadascú es troba en unes circumstàncies determinades. No som tan lliures ni tan actius en les decisions que prenem. M'he trobat, pel que m'ha destacat la gent, que és una cançó bastant important en aquest disc. I crec que la màgia que desprèn potser no s'ha de verbalitzar de manera coherent.

Men?ame