Marta Rojals: ‘Ens ho han pres tot de les mans’

  • L'escriptora parla de com la generació dels setanta s'ha trobat sense res.

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas
17.01.2014 - 06:03

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Marta Rojals parla en l’entrevista de ‘L’altra’, la seva segona novel·la, que després de l’èxit de ‘Primavera, estiu, etcètera…’ ha omplert les llibreries d’alegria: els lectors l’esperaven. L’escriptora explica que ‘L’altra’ va sortir de l’article ‘Creients’ , publicat a VilaWeb durant els dies del 15-M : ‘Som una generació que quan ens pensàvem que ho podíem tenir tot, perquè per a això ens havien educat, per a tenir-ho tot només en canvi de treure’ns un títol, ens ho van prendre de les mans. Un dia et compraves un pis i l’endemà ja no sabies com pagar la factura de la llum. Vam quedar desconcertats. Ara ja comencem a assumir que mai més no tindrem la seguretat que ens havíem cregut que seria nostra per sempre.’ 

Fem l’entrevista per xat, penso que no me’n sortiré, però és més fàcil del que sembla. Ella fa que ho sigui. Impecable en les respostes, el xat no li fa perdre caràcters a l’escriptura, ni conceptes a mig fer. És acurada i, si cal, corregeix sobre la marxa, amb naturalitat i decisió. Sembla que ho controla tot sense ànim de control. Com qui sap a on no vol anar. Deu ser la seva part pagesa que reivindicava en una altra entrevista. Curiosa, amable, simpàtica i sincera són adjectius que travessen la pantalla de l’ordinador. Com el somriure constant, tant si és amb ‘he he’ com amb ‘ha ha’. Tots volem saber-ne més. Marta Rojals ho té clar: llegir va de llegir.

És un llibre sobre com la crisi afecta la teva generació?

—És un llibre que surt de l’article ‘Creients’ que vaig escriure a VilaWeb, que denuncia la precarietat dels joves de la nostra generació, la dels nascuts a la dècada dels anys setanta. Som una generació que quan ens pensàvem que ho podíem tenir tot, perquè per a això ens havien educat, per a tenir-ho tot només en canvi de treure’ns un títol, ens ho van prendre de les mans. Un dia et compraves un pis i l’endemà ja no sabies com pagar la factura de la llum. Vam quedar desconcertats. Ara ja comencem a assumir que mai més no tindrem la seguretat que ens havíem cregut que seria nostra per sempre.

Després d’aquesta fase de supervivència que vindrà?

 —No ho sé, perquè aquesta és la cosa: encara no sabem viure d’una altra manera, tenim una inèrcia de tota una vida, i aquests vicis costen de trencar. Esperem que, així com hem après que res no és per sempre, també aprendrem nous valors i noves maneres de generar feina que no vagi directament relacionada amb el que entenem per ‘producció’. Que si ets poeta, que et puguis guanyar la vida essent poeta, per entendre’ns.

A ‘Creients’ acabaves dient que només podíeu confiar en vosaltres mateixos. i que per això no calia estudiar tant!

—Era una ironia, perquè sempre cal estudiar. Cal no parar d’estudiar. Però sí, només podem confiar en nosaltres perquè el nostre entorn, el que ens ha tingut entre cotons, ens ha fallat en tot.

Per què no us rebel·leu?

— Ahir llegia un article sobre això. Crec que ho diu tot. 

— Explica’t, ni que sigui dues ratlles…

—Deia que estem tan saturats d’informació que ja no ens afecta res. Que abans un sol fet injust i abusiu podia desencadenar una revolució, perquè les persones, en el curs de la vida, en coneixien pocs. Ara som bombardejats cada dia amb milions de situacions injustes. El resultat és l’apatia. Ja no ens importa la veritat. Ens desfoguem a Twitter i esperem que qui es mulli sigui un altre. Els amants de les conspiracions hi tenen un bon caldo servit, per ficar-hi cullerada. Fer les masses apàtiques per saturació. Si no em rebel·lo per això, tampoc no ho faré per allò altre… No saps per on començar. I no tens feina, i has de pagar l’internet, i el menjador de l’escola… Si de cas ja faré la revolució demà.

Però malgrat que els poders econòmics diguin que s’ha acabat la crisi, cada vegada hi haurà menys feina i les reserves s’aniran acabant. Alguna cosa s’haurà de fer?

—Com diu el Niño Becerra, cada vegada caldran menys persones per a fer la mateixa feina, però parla de feines mecàniques, del que coneixem com a mà d’obra. Crec que hem de tornar a donar valor a la cultura, que es torni a pagar un preu just per totes les manifestacions culturals, que un ofici essencialment ‘no pràctic’ o ‘no pragmàtic’ permeti de viure’n a qui s’hi dediqui. Ara sembla que només es valora el que es pot tocar. Però cal canviar de paradigma si volem fer ressuscitar l’economia, hem de poder guanyar-nos la vida amb coses que tenen un altre valor que no sigui el de la possessió.

Potser els que cada vegada són més rics hauran de deixar de ser-ho.

—Si això servís perquè els més pobres ho deixessin de ser…

Al principi del llibre parles de la desaparició de la classe mitjana. La classe mitjana ha perdut la guerra?

—Jo només et puc parlar del que conec, que és que en el cas dels de la meva generació… és tan dur com que han saltat de la ‘classe’ els que no tenen habitatge propi o en condicions de lloguer dignes. Si tens un habitatge on caure mort, encara te n’has pogut salvar prou. És així de trist. L’habitatge com a mesura de totes les coses.

Vas triar el títol del llibre abans de començar?

—No, el vaig triar quan tenia el llibre bastant avançat.

Tinc la sensació que vas quedar una mica embafada del ‘Primavera’ i que ara amb aquesta novel·la has volgut anar més a fons, a remoure més, a incomodar i tot.

—Volia fer una cosa diferent, però és que no tenia cap més opció. Canviar de registre i apa. Continuar amb l’estil del ‘Primavera…’ no tenia sentit. Era un model esgotat, per a mi.

Malgrat tot, ‘L’altra’ no és pessimista.

—No crec que es pugui definir de pessimista, tot i que no és optimista. Però som on som, i la crisi posa en qualsevol història una pàtina com grisa, malenconiosa, de decadència. Tenia al cap una llista de temes per tocar, i després alguns me’ls vaig fer venir bé per a introduir-los a la història dels personatges.

 —Volies posar el dit a la nafra?

—Potser em volia allunyar tant del ‘Primavera…’ que em vaig passar una mica i tot.

Prens notes?

—Prenc notes al mòbil d’allò que em passa pel cap, però no del que veig o sento pel carrer en un moment determinat. Les notes són paraules soltes, en faig una llista, però només són per al text que tinc entre mans. Quan acabo d’escriure el text (l’article, el conte, el capítol del llibre) i les he gastat, les esborro.

Ets molt bona observadora.

—Ha, ha… gràcies. Sóc observadora de mena, però això de bona o no… Sóc curiosa.

Els teus amics et temen?

—Sí, ha ha ha! Sempre fan la broma de si tal cosa o tal altra que acaben de dir la posaré en algun escrit.

Comences a assumir que ets escriptora?

—Començo a assumir que no és tan fàcil deixar d’escriure. Tot i que si a la farmàcia en venguessin la pastilla… Escriure no m’agrada, m’agrada reescriure. I per a reescriure has de tenir un text previ. Tot és una trampa mortal.

Tots som un altre?

—Em sembla que des que ens belluguem a les xarxes socials això es veu molt bé. Es parla d’identitat digital, que és un eufemisme per a dir: crea qui vols ser a les xarxes, qui t’agradaria ser. Això deu voler dir que qui som potser no ens sembla prou ‘mostrable’ públicament, que no ven prou.

Mai no som com semblem.

—La cosa clara és que fem tant com podem perquè no sembli així, però la història de la literatura i del cinema ens ensenyen el contrari. Les històries dels altres a través dels llibres i el cinema són la nostra catarsi. Deu ser que passa, no? Si fóssim com semblem, no hi hauria literatura ni cinema. No hi hauria res a explicar.

Amb l’Èlia s’hi identificaven les dones i els homes se n’enamoraven. L’Anna a qui agradarà?

—Amb l’Èlia van sortir moltes Èlies confesses, i ho explicaven obertament. Amb l’Anna no en sortiran, però el personatge pot crear complicitats íntimes entre algunes lectores, que potser no són boniques d’explicar.

O potser passarà a l’inrevés: obriràs una porta per a poder afrontar aquesta part no bonica que tots tenim i rebràs centenars de correus parlant de com les dones viuen el sexe.

—No ho crec, ha ha…A diferència del ‘Primavera…’, que es llegia cap enfora, ‘ L’altra’ és un llibre per a llegir cap endins.

Poques vegades s’ha explicat la sexualitat femenina com ho fas tu, d’una manera crua i directa.

—No ho sé. No he llegit prou per a saber-ho.

 —Jo tampoc, però crec que amb algunes descripcions superes en Philip Roth.

— No l’he llegit. Me’l recomanes?

Sí, però ell en parla des del punt de vista masculí.

—És que des del punt de vista masculí potser ja s’ha explicat tot. No ho sé, eh? Crec que en proporció històrica n’hi ha per a haver explicat tots els papers de l’auca. He llegit poques dones, també t’ho he de dir. Potser per la proporció aquesta maleïda.

 —Per què fas sortir un personatge com la Cati, que parla amb barbarismes?

—Perquè existeix, per qüestions de versemblança. Tots els personatges destrossen el català, en certa mesura. Fins i tot la protagonista, que es preocupa per l’idioma. ‘This is Barcelona’. Però en aquest llibre hi ha molts menys diàlegs que al ‘Primavera…’ (gràcies a Déu) i m’ho he permès. Crec que la proporció de terrorisme lingüístic i cura filològica queda compensada.

Quan vas veure clar que faries una segona novel·la?

—Quan ja la tenia tan entortolligada dintre que havia de sortir. És com un part, només hi ha una via. L’altra cosa és quan vaig veure clar que la podria publicar, que va ser cap a la meitat. Va ser quan n’havia escrit la meitat.

Ja acabo. Només una..

—Tantes com vulguis.

Gràcies, doncs… Els lectors de VilaWeb que llegeixen els teus articles saben que ets independentista. Anem bé?

—Anem fantàsticament bé. Malgrat nosaltres!

Què vols dir?

 —Vull dir que, tal com som els catalanets, que ens barallem, encara que pensem igual, que som perepunyetes, que aspirem a la perfecció mundial, que siguem aquí és increïble. Si hem arribat fins aquí, això ja no hi ha qui ho pari.

Que hagis decidit que no fas vida mediàtica més enllà de les paraules, farà parlar més ara que en el primer llibre. N’ets conscient?

—Espero que tothom continuï tan respectuós i còmplice com fins ara.

La veritat és que és una complicitat que sorprèn…. De totes maneres, la persistència fa comprendre que la teva posició va molt més enllà de foto sí o foto no.

—La meva posició és que cadascú ha de poder fer el que cregui més convenient amb la seva intimitat. Hauria de ser un dret. De tota manera, llegir va de llegir. A qui vulgui llegir, tant se li’n dóna la resta.

Ara, a part d’escriure cada setmana a VilaWeb, publicaràs cada mes un conte a l’Avenç.

—L’Avenç volia uns relats sobre la memòria, i amb el seu editor vam acordar el tema i com els estructuraríem. Són pensats per a una publicació periòdica i tenen aquesta cosa de consum ràpid.

Una més… Em descuidava de l’oblit.

— He he.

Per a viure cal saber oblidar?

—Algú va dir que per a viure feliç calia una bona salut i una mala memòria. Si no ho recordo malament. Sàvies paraules. (Ho va dir Ingrid Bergman.)

Sí que sembla clar que ets una dona que sap què vol i què no vol.

—Com tothom, suposo que sé més què no vull que no pas què vull.

Estàs preparada per a l’èxit que tindràs?

—Tu ho creus?

Sí.

—Qui el vulgui comprar ‘només’ per la raó que li va agradar el ‘Primavera’, que se’n desdigui, perquè tindrà una decepció. I això sí que em generarà angoixa.

Oh, no! Agradarà molt. La teva manera d’escriure és un fil que arrossegarà el lector.

—Això és inevitable. Però em sembla que passarà que molts lectors vindran arrossegats per l’efecte ‘happy-happy’ del ‘Primavera’ i els agafarà un cobriment.

Voldries afegir-hi res?

—Crec que el monòleg de la Laura va en auxili de totes les dones!

Això ho deixem per la lectura cap endins..

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any