Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  09.12.2013  06:00

Autor/s: Roger Cassany

La corrupció, un mal que té remei

Entrevista a Joan Ridao, autor de l'assaig 'Contra la corrupció', coincidint amb el dia mundial contra aquesta xacra · L'ex-dirigent d'ERC analitza l'immobilisme dels grans partits per a combatre-la i detalla les vies de solució

Men?ame
 

La percepció de corrupció a l'estat espanyol s'ha disparat. Per primera vegada, és la segona preocupació dels ciutadans, segons el CIS, només per sota de la desocupació. I en el rànquing de l'ONG alemanya Transparència Internacional Espanya ha caigut des de la posició trenta fins a la quaranta. Però té solució? Avui que és el Dia Mundial Contra la Corrupció n'hem parlat amb Joan Ridao, que acaba de publicar l'assaig 'Contra la corrupció' (Angle). Després d'anys en la primera línia política, com a dirigent polític d'un partit, Esquerra, i com a diputat al parlament català i al congrés espanyol, Ridao pren distància i es mira la política des d'un altre prisma. Ha dedicat bona part dels darrers mesos a analitzar a fons les causes i els remeis de la corrupció, tant al nostre país com a fora. Parla del marc legal, que fa que la corrupció sigui quasi residual en uns altres països, de l'immobilisme de PP i PSOE per a canviar la llei de finançament dels partits, 'mare de totes les corrupcions', de l'oportunitat històrica que significa la independència per a combatre-la, de la reacció al País Valencià. 'Mai no es podrà eliminar del tot', diu, però afegeix que no seria pas gaire complicat de tenir-la dominada i de castigar-la. I avisa que, mentre hi hagi corrupció, no hi haurà mai democràcia.

Què podem fer per eliminar la corrupció?
—Jo proposo dues coses. La primera, canviar la llei de finançament dels partits, que és del 2003 i de la qual es va fer una reforma nefasta el 2007. La reforma que cal fer ha d'impedir tota possibilitat de subvenció a les fundacions dels partits. I la segona, tipificar com a delicte penal el finançament irregular dels partits. No és pas complicat i aquí hi ha l'origen de la major part de la corrupció que tenim.

I per què no ho fem?
—Doncs bàsicament perquè s'hi oposen PP i PSOE. No els interessa de reformar la llei de finançament dels partits. És a dir, primer hem de decidir quin model de finançament de partits volem: o un sistema privat, a l'estil anglosaxó, o un sistema públic. Però no un sistema híbrid, com el que tenim ara, en què el diner privat arriba a través de fundacions paral·leles i es creen uns circuits i uns instruments que no són nets. Jo sóc un defensor del sistema públic, però és cert que en la situació actual el diner públic justeja, sobretot per als estàndards de segons quins partits i campanyes. I això fa que els partits s'inventin sistemes per rebre diners d'unes altres bandes. Sigui com sigui, cal començar per aquí.

Es pot arribar a eliminar mai la corrupció?
—No es pot eliminar mai del tot, perquè forma part de la condició humana, i ens trobem en un context en què s'imposa el model neoliberal, l'avidesa pel diner, la partitocràcia, etc. Però sí que podem minimitzar-la i controlar-la. Ho necessitem, perquè si hi ha corrupció no hi ha democràcia. Com diu Glucksmann, 'la qüestió del segle XX va ser : totalitarisme o democràcia; la qüestió d'avui és: democràcia o corrupció'.

Hi ha països on hi ha molta menys corrupció…
—Sí, com diria l'Espriu, nord enllà hi ha una Europa neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. I de fet un capítol del llibre és dedicat a allò que anomeno geografia de la corrupció. Per què allà hi ha menys corrupció que aquí? És possible que la moral protestant, que va forjar el capitalisme i que per exemple fa que una ministra alemanya dimiteixi per haver plagiat una part de la tesi doctoral, hi tingui alguna cosa a veure. Però al meu entendre el fet que marca la gran diferència és el marc legal. Aquests països tenen una legislació sobre transparència fenomenal, que estableix controls rigorosos i que permet de perseguir fins a l'últim tiquet  de caixa. Aquí, en canvi, no tenim encara la llei de la transparència. Com deia, a PP i a PSOE no els interessa.

Pel que dieu, l'estat espanyol està condemnat a ser corrupte?
—Si aquest bipolarisme es manté, no sembla que aquests dos grans partits tinguin gens d'interès a canviar el marc legal a fons. És cert que la correlació de forces podria canviar una mica, amb unes enquestes que indiquen un fort augment d'Izquierda Unida i d'UPyD, però no prou per a tenir un pes que forcés canvis legislatius en aquest aspecte, suposant que els interessés. M'inclino més a pensar que l'oportunitat que tenim d'erigir un nou estat pugui servir també per a fer un marc legal que limiti la corrupció.

La independència, per tant, hauria d'anar també per aquí, hauria de ser una eina contra la corrupció?
—Sí, és clar. Jo vaig contra aquesta superioritat moral que de vegades tenim els catalans quan diem que aquí fem les coses més bé que els altres. Aquí també tenim casos de corrupció molt greus. Però sí que penso que tenim l'oportunitat històrica de fer un marc legal nou, de construir mecanismes de transparència eficaços, menys burocràtics i sobretot amb molta menys opacitat. I tenim un parlament prou divers per a aconseguir-ho.

Tot i aquest immobilisme dels grans partits, les enquestes diuen que la corrupció ha passat a ser una de les principals preocupacions. I a Espanya la corrupció creix, segons els rànquings internacionals...
—Sí, la darrera enquesta del CIS situa la corrupció com a segona preocupació dels espanyols, per darrere de la desocupació i fins i tot per sobre de la situació econòmica. Cal tenir en compte, també, que tant el CIS com l'enquesta de Transparència Internacional es fan sobre percepció subjectiva. És a dir, sobre la percepció dels ciutadans. I efectivament, d'un any ençà la percepció de la corrupció a l'estat espanyol ha crescut molt, sobretot pel cas Bárcenas, que va esclatar al gener i va tenir un gran impacte. També penso, amb l'anàlisi de les dades, que la corrupció real és una mica menor d'allò que la gent es pensa.

Però de corrupció n'hi ha, i molta…
—Sí, però cal precisar. Les dades de corrupció que faig servir al llibre són de la memòria que la fiscalia fa cada final d'any. I, per tant, són les dades del desembre del 2012. No hi ha encara les dades del 2013, que és l'any analitzat per aquestes dues enquestes. Segons aquesta memòria, a l'estat espanyol hi ha vuit-cents encausats per corrupció política. Fent una estimació amb dades històriques d'anys anteriors, podem estimar que uns cinc-cents seran condemnats. Dels setanta mil càrrecs polítics que hi ha a l'estat, això és un 0,7%, que no és pas una xifra gaire alta. També cal dir que el 90% dels casos de corrupció són en administracions locals, per la discreció de què sovint gaudeixen, i no són tan mediàtics. Molts són casos derivats de l'urbanisme, que ha estat un sector molt actiu durant molts anys al món local. A Catalunya també. El nostre model de creixement en aquest sentit ha estat espanyolíssim. Amb això no vull pas dir que la corrupció no sigui un problema molt greu, al contrari, perquè a més a més origina un fastigueig i una desafecció molt preocupants.

Al País Valencià sembla que ara els ciutadans han reaccionat i que aquest fastigueig ha esclatat...
—Sí, al País Valencià hi dedico un capítol del llibre. És interessant perquè hi hagut casos històrics de canvis polítics profunds motivats per ciutadans remoguts pels casos de corrupció. Al País Valencià s'ha passat d'una actitud gairebé d'indulgència, o fins i tot de resignació, a una reacció. Era paradoxal que els ciutadans continuessin renovant la majoria absoluta a un partit amb un 30% dels diputats de les corts encausats per corrupció. Ara cal veure si aquesta reacció es confirma a les urnes i si efectivament es tradueix en un canvi polític.

Men?ame