Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  18.11.2013  06:00

Autor/s: Roger Cassany

José Rodríguez: 'La direcció del PSC sap que això que proposa no es complirà mai'

Entrevistem José Rodríguez, autor de 'l'excusòmetre del PSC' · 'A partir d'avui el PSC obeeix més el PSOE que no la militància', diu

Men?ame
 

És llicenciat en física i militant del PSC i d'UGT, de fa anys. Fa unes quantes setmanes que es va significar publicant l'article 'Les dotze raons per la independència d'un Rodríguez socialista i un Pérez republicà', escrit per un militant d'ERC i un del PSC, ell mateix, tots dos castellanoparlants. I aquest cap de setmana ha esdevingut un fenomen a les xarxes social per aquest article al seu bloc, en què mostra 'l'excusòmetre', una aplicació que recull totes les excuses que ha fet servir el PSC per refusar la consulta. José Rodríguez Fernández ha estat conseller de seguretat del districte d'Horta-Guinardó i actualment és delegat nacional de la sectorial de ciberactivisme del partit, un càrrec que preveu de deixar abans de final d'any per les discrepàncies amb la direcció.

'A partir d'avui el PSC obeeix més el PSOE que no la militància', diu en aquesta entrevista, i assegura que el PSC és més lluny que mai dels seus votants arran de la resolució aprovada ahir, que considera un no maquillat al dret de decidir. També parla de l'origen de 'l'excusòmetre', diu que el consell nacional és lluny de ser un reflex de la militància del partit i que aquests mesos vinents els crítics tenen tan sols dues opcions: convèncer els seus companys de partit com sigui, o anar-se'n.

—'L'excusòmetre' que heu fet és prou dur contra el partit...
—Quan es va convocar el consell nacional extraordinari quedava clar que la direcció volia passar el corró, és a dir, aplanar el debat, la dissidència. Aleshores alguns del mal anomenat sector catalanista del PSC vam pensar que si la direcció feia servir aquest instrument per frenar el debat intern, nosaltres --per què no?-- podíem fer-ne una crítica en clau d'humor, un xic descarnada. I això he fet.

La decisió presa al consell nacional allunya el partit de la militància, com és el vostre cas?
—Jo diria que l'allunya sobretot dels electors, que és pitjor, i del centre polític de l'esquerra a Catalunya. El PSC que aspirava a ser frontissa ha desaparegut, ha deixat de ser un partit decisiu. En el fons, això que ha fet la direcció és votar contra el dret de decidir, perquè sap que això que proposa no es complirà mai.

És una manera de dir no al dret de decidir?
—Hi ha gent que creu que sí. Personalment crec que una part important de consellers han votat amb certa ingenuïtat pensant que és el camí correcte, creient-se Navarro, perquè són federalistes. Però també n'hi ha un part molt important que sap perfectament que han votat contra el dret de decidir. És gent que pensa que el PSC mai no hauria d'haver-hi fet cap pas a favor i que pensa que el sobiranisme és solament una moda i que s'acabarà. En el fons, ha passat que s'ha prioritzat el pacte amb el PSOE per sobre del dret de decidir.

Com dieu a l'excusòmetre: 'Benvinguda la federació catalana del PSOE... rèquiem pel PSC'?
—Bé, aquesta frase és una provocació. No és exactament així, però sí que hi ha un canvi d'obediència. A partir d'avui el PSC obeeix més el PSOE que no la militància. Almenys pel que fa al dret de decidir.

Com a militant que sou, creieu que les bases ho acceptaran?
—És molt difícil de definir la militància del PSC, perquè ha perdut múscul. I hi ha sectors que es troben a la defensiva i no s'expressen. A banda, penseu que les agrupacions locals no participen en el debat ideològic, perquè cada agrupació envia un representant al consell nacional, però ni tan sols el tria l'agrupació. No dic que això no sigui una via de representació de la militància del partit, perquè aquest és el mecanisme i bé n'hi ha d'haver algun, però és probable que a hores d'ara no sapiguem què pensa el 80% de la militància. Els consellers nacionals són gent molt filtrada i el consell és un òrgan segrestat per la pròpia trajectòria de decisions. Qui digui que el consell nacional és representatiu de la militància sap que formalment és cert, però que la realitat és una altra.

Què creieu que haurien de fer els crítics ara?
—És una partida tan complicada que no m'atreveixo a dir-ho. Però hi ha una doble legitimitat, perquè molts dels crítics representen també el seu territori, on molt probablement ningú no entendria que votessin contra el dret de decidir. I, per una altra banda, ells representen un partit que ha pres la decisió que ha pres.

Veieu possible un trencament?
—Crec que ara ens trobem en una situació en què els crítics tenim dues opcions. O canviem d'estratègia i mirem de convèncer els nostres companys d'una altra manera, fent un proselitisme diferent, o anem cap a la trencadissa. És a dir, o els convencem, o ens n'anem. No m'atreveixo a vaticinar res, però la situació actual és insostenible a llarg termini, hi ha massa confrontació, i per tant s'ha de resoldre en pocs mesos. Ells, de moment, sembla que són més i sempre guanyen. Però el cost emocional per als qui ho veiem diferent és molt alt.

Us veieu estripant el carnet del PSC?
—De moment no, encara tinc l'esperança de convèncer els companys. Però, com deia, no queda gaire temps, és qüestió de pocs mesos.

Sou coautor de l'article 'Les dotze raons per la independència d'un Rodríguez socialista i un Pérez republicà'. Heu estat sempre independentista?
—He estat sempre federalista. I encara ho sóc. Però a Espanya no ho són, de federalistes. Entenc que el federalisme requereix també el sobiranisme, que per mi vol dir que el subjecte polític ha de ser Catalunya. Però resulta que aquest federalisme no té cap viabilitat perquè, com deia, els espanyols no el volen. Per tant, per mi la via és l'estat propi, la república catalana, per no forçar Espanya a fer una cosa que no vol fer.

En aquell article dèieu que els castellanoparlants us sentíeu instrumentalitzats. És cert?
—Sí, però més des d'Espanya que no des de dins de Catalunya, on també passa, però no tant. Ens sentim instrumentalitzats sobretot quan el director de l'ABC parla dels Fernàndez, Garcia i Rodríguez sense tenir-ne ni idea, o quan des d'Extremadura diuen barbaritats perquè no entenen que hi pugui haver un independentisme no identitari, sinó ideològic. Parlen dels castellanoparlants sense conèixer-nos. Qui són ells per a parlar en nom nostre? La meva llengua d'ús habitual és el castellà, però sé perfectament, perquè ho he viscut, que la immersió lingüística ens beneficia a tots. Qui millor que nosaltres, els castellanoparlants que l'hem viscuda, per parlar-ne i dir-ne les virtuts i els defectes? Ningú no ens ha de rescatar de res. No necessitem cascos blaus d'enlloc ni que ningú parli en nom nostre.

Men?ame