Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  07.11.2013  11:48

Autor/s: Rafa Rodríguez

RTVV: L'oblit com a supervivència

Un ex-treballador de l'ens critica l'actitud mafiosa de la direcció i el servilisme de molts treballadors

Men?ame
 

El PP ha aconseguit amb l'inacceptable tancament de RTVV allò que no havia aconseguit cap director de l'ens amb la seua programació: que la gent s'identificàs i sentís com a seua la radiotelevisió autonòmica. Ahir, llegint les nombroses piulades que inundaven la xarxa, costava de creure que es referissen a aquesta televisió tant sovint blasmada per la manipulació i per alguns programes vergonyants. Allò que no havien aconseguit, per exemple, les criminals retallades del govern als dependents, la convocatòria anticipada d'eleccions, ara era exigit a plena veu. La televisió d'audiències pírriques i prestigi nul era reivindicada per tothom com un element vital per a la democràcia.

Ahir tothom n'oferia la seua opinió, encara que ningú no la demanàs. O encara molt pitjor, sense que tinguera cap interés. Joan Lerma donant lliçons de comportament quan ell va ésser el primer a impedir que la nostra televisió nasquera a imatge i semblança de TV3. Pedro J. Ramírez aplaudint la decisió del tancament i oblidant com al seu dia la seua productora va buidar les arques públiques (gràcies al seu amic Eduardo Zaplana) amb nefastos formats televisius i fins i tot allotjant-se a les mateixes dependències de Canal 9 sense pagar res pel lloguer.

L'oblit és el gran aliat de qui no pot mirar fit a fit el seu passat. I la pitjor cosa és que hem acabat acceptant-ho. Com si oblidar fos l'única manera de sobreviure. Com si amb l'oblit de l'altre, n'hi hagués prou per a acceptar-ho. Així, si Luis Motes ha començat ara a fer de periodista 'guai' i el diari Levante-EMV li publica els seus articles on juga a deixar anar referències sense trellat ni forrellat, s'ha d'acceptar sense dir ni piu. Encara que en un dels seus articles més recents es pregunte per què a les televisions espanyoles no hi ha sàtira política. Ell! Que al costat de Pau Pérez Rico va protagonitzar una de les etapes més negres de la manipulació i la censura informativa a Canal 9 i va establir un règim de terror entre els treballadors, propi de mafiosos.

L'episodi que es va viure ahir, en directe, a Canal 9 n'és un altre exemple. Feia feredat veure alguns treballadors servils amb el poder com feien cara compungida perquè es tancava una televisió per la qual no han lluitat mai. Presentadores que creien que el canal era seu i de son marit; realitzadors que semblaven eixits d'un film de Fernando Esteso, mans dretes que no sabien distingir la de l'esquerra. En l'informatiu del vespre es va denunciar que alguns ex-directius de la casa tenien relació amb la trama Gürtel. Fins i tot es van atrevir a recordar les acusacions d'abusos sexuals, per part d'algunes treballadores, contra un altre alt càrrec del canal. Quina pena que quan tot plegat va eixir a la llum, ningú no envaís el plató d'informatius, no sols per a denunciar els fets i mostrar-hi repulsa, sinó també com a acte de suport a les afectades. Però tot açò s'ha d'oblidar.

L'ERO també ens va proporcionar imatges per a oblidar. Armilles que exigien una televisió pública de qualitat que ni se solia fer (però sí que es cobrava religiosament cada mes, sense que importàs el resultat) ni, quan es feia, es veia. Denúncies de corrupció i manipulació fetes a l'empara de qui no hi té gens a perdre. Sindicats (del seu desinterès per les condicions laborals a les productores, caldria parlar-ne...) que van callar quan les despeses de la visita del papa es van emportar un bon grapat de companys (en un ERO encobert que no va arrencar ni un miserable titular de premsa) i ara apareixien com a paladins de la llibertat. I, de nou, la vergonya de veure a les manifestacions persones que havien prostituït el concepte de servei públic. Aquell productor que feia hores sense sentit per després tenir dies sencers lliures i que ara aguantava pancartes. Aquell sindicalista que només treballava el cap de setmana, però demanava hora per anar al metge just aquells dies. Aquells periodistes que es van afiliar a USO, el sindicat que defensava els interessos d'aquesta empresa que ara maleeixen, perquè van creure que compraven seguretat. Aquell periodista que va aprovar unes oposicions sense tenir, pràcticament, ni idea de valencià. Aquella periodista, amb aires de diva, que va aprendre a viure en la marginació laboral sense atendre les seues noves obligacions encara que açò volgués dir més feina per als altres companys. Hi eren tots. Exigint. I tot açò s'havia d'oblidar.

Com jo mateix, quan vaig treballar-hi, oblidava tots els estius que els companys tècnics eren acomiadats (perquè disminuïa el volum de feina) i passaven uns quants mesos amb la incertesa de si els tornarien a cridar. O quan oblidaves que una ajudant de producció, amiga personal de Camps, col·locava un suposat psicòleg en un programa infantil, encara que no tingués ni idea de televisió, ni de xiquets, mentre a uns altres treballadors no els renovaven el contracte. Oblidar. Aquesta era la consigna. Sembla que quan hom oblida viu millor. I fins i tot arriba a construir-se un altre jo molt més suportable. Tant hi feia, que Genoveva Reig tallàs el cap d'un guionista que, segons ella, s'havia referit de manera incorrecta a no sé quina marededéu? Ningú no envaïa platós, ni feia comunicats, ni es manifestava. Els uns intentàvem salvar la nòmina, els altres passaven les hores minutant els informatius per demostrar que el PP ocupava una gran part del temps. Però una persona amb nom i cognoms se n'anava al carrer capritxosament.

Oblidant, hi ha gent que fins i tot ha oblidat que va votar el partit que ha tancat RTVV. I ara l'insulta a la cara, tot i que abans en celebrava els despropòsits. Resulta esgarrifós de comprovar com un sol partit polític, acompanyat per majories contínues, ha estat capaç d'arruïnar tota una comunitat a cop d'amateurisme, cobrant a preu de professional. Com pot ser que no hi hagués un pla B per si passava judicialment amb l'ERO el que ha passat? Com hi pot haver tants assessors menjapans i que no s'aporte cap solució al conflicte sinó tancar l'ens? Com és possible que el mateix senyor que al matí no li feia vergonya de fer el ridícul dient, públicament, que les dades de la desocupació eren positives, no tingués la valentia i responsabilitat mínimes que s'exigeix a un governant i donàs la cara i no un comunicat? Com és possible que tots els diners públics invertits en la nova Nou se'n vagen a les escombraries quan hi ha gent que no té ni quemenjar i no hi haja cap responsable del desgavell? Com és possible que quan s'entreveia una certa pluralitat informativa als informatius, el PP haja decidit d'abaixar la persiana emparant-se en unes xifres que manipula a plaer? Com és possible que vulga aparèixer com a senyor Llop qui ha causat el problema? Com és possible que la dreta mediàtica done suport al tancament quan ells han estat una part de l'immens forat econòmic que ara s'esgrimeix per prendre la decisió? Com és possible que hi haja gent que només veja en el final de RTVV la fi d'una radiotelevisió sense més i no aprecie el significat de perdre un mitjà de comunicació en valencià? Com és possible que un senyor que no va ésser elegit a les urnes puga posar punt final a vint-i-quatre anys d'història? Com és possible que en l'epicentre d'una crisi brutal ens governen uns afeccionats? Com és possible de tenir tanta poca vergonya i justificar el tancament de la cadena dient que cal preservar la sanitat i l'educació públiques, malgrat que fa mesos que les maltracten? Hi ha coses que hauríem de començar a no oblidar.


Rafa Rodríguez, periodista i ex-treballador de RTVV. Article original publicat a Verlanga.com.

Men?ame