Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  10.08.2013  06:00

Autor/s: Laura Ruiz i Trullols

Francesc Romeu: 'Hi ha la consciència que els desallotjats de les naus també són veïns del Poblenou'

Entrevista amb el capellà de l'església Sant Bernat del Poblenou, que va acollir els immigrats desallotjats de la nau del carrer Puigcerdà

Men?ame
 

És el capellà que va acollir a final de juliol la cinquantena d'immigrats desallotjats de la nau del carrer Puigcerdà del Poblenou. A banda del vessant religiós al capdavant de l'església de Sant Bernat Calbó a la Rambla del Poblenou, Francesc Romeu és professor de periodisme a la Universitat Ramon Llull. Potser és per això que en aquesta entrevista diu que el tancament va ser una estratègia per a captar l'atenció i perquè es trobés una solució per a uns veïns que viuen al marge de la modernització en què està immersa al barri. Romeu explica com s'hi han implicat els veïns i perquè defensa que l'església s'involucri en els casos que, com aquest, té 'tocant a la paret'. 

Com és que vau decidir acollir-los a l'església de Sant Bernat?
—Feia temps que l'assemblea ho plantejava i, després del desallotjament de la nau del carrer Zamora, que va ser molt violent perquè la policia va tirar fins i tot gas pebre, vam decidir que si hi havia un altre episodi semblant estaria bé fer una acció conjunta, com ara el tancament en una església. Quan la situació a la nau del carrer Puigcerdà es va complicar es va decidir fer un acte mediàtic però que no desemboqués en una vaga de fam o quelcom així… I així va ser, el tancament es va produir amb aquestes condicions: es va acabar fins i tot abans del que era previst i es va demanar una sola cosa: allotjament.

Així, fou una estratègia per a cridar l'atenció?
—Sí, el fet que els desallotgessin de la nau d'allà del carrer Puigcerdà ja no tenia protagonisme i vam pensar que un fet mediàtic podria ajudar a aguantar el focus. A més, hi havia bona predisposició per part de l'Ajuntament de Barcelona i de l'associació de veïns i de la plataforma de seguiment dels assentaments. Era una tancada molt segura perquè era molt probable que ens entenguéssim.

Vau demanar permís a cap estament de l'església?
—Vam tractar la qüestió al consell pastoral de les parròquies del Poblenou i es va acordar que es podia fer sempre que es complissin tres premisses: que fossin els subsaharians i no els blancs els que es tanquessin, que fos per un temps limitat i que hi hagués una reivindicació clara. Per això, des de l'església, vam ajudar a fer una única petició: allotjament. I l'ajuntament es va comprometre a proporcionar-los-el durant dos mesos i a començar un programa de integració laboral. 

I el consell pastoral va parlar-ne amb cap organisme superior?
—No, no. El bisbe era a la trobada de la Joventut a Río però el bisbe auxiliar em va trucar i em va dir: 'Francesc, les parròquies que som als barris, hem de ser al costat de la gent'. Jo ho vaig comunicar a Càritas i al consell pastoral d'acció social; tots dos em van donar suport.

Passa massa poc sovint que l'església s'impliqui en conflictes com aquest?
—Crec que l'església té un bon discurs però no sempre els nostres signes hi corresponen. Tot i això, cal tenir en compte la feina que fan associacions com la delegació pastoral social i discursos com el del Papa a Lampedusa, que es va queixar de la gran insensibilitat que hi ha Europa amb aquestes qüestions. Cada vegada hi ha més signes de suport i de recolzament al col·lectiu immigrant. Hem de recordar que fan les feines que no volem per als nostres fills i, si cal, treballen en un hivernacle a quaranta graus.

L'associació que dóna suport als subsaharians es queixa que la Generalitat no està complint amb tots els compromisos, hi esteu al corrent?
—Sí, és més aviat la Generalitat la que està incomplint els compromisos però jo no vaig participar de les negociacions amb ells. El que passa és que aquest col·lectiu es vol buscar la vida i sovint defuig les qüestions institucionals... Hi ha una barreja de demandes: hi ha els de papers per a tothom, els que volen la residència… Per això es va acordar demanar el mateix per a tots: allotjament pel mes d'agost i prorrogable al setembre. L'ajuntament primer no hi va estar d'acord, després va acceptar-ne 25, després 50 i, finalment, 75. I sembla que l'Ajuntament sí que està responent. Una altra cosa és que, segons m'he assabentat, n'hi ha que ja han abandonat les pensions. 

Com és que hi ha aquest moviment solidari al barri?
—N'estic molt orgullós perquè s'ha treballat amb la consciència que aquests immigrants són veïns del Poblenou. I no és pas un mèrit que m'atribueixi, ni a mi ni a la comunitat cristiana; és una cosa molt més àmplia. A mi m'arriben d'altres companys i coordinadores a nivell europeu informacions de llocs on no és tan fàcil; per exemple a la perifèria de París la immigració és vista com la culpable de tots els mals. Al Poblenou fa menys de dos anys, dos africans van morir cremats mentre s'escalfaven en una caseta de plàstic a Can Ricart i això va influir molt en la sensibilitat del barri. Aquesta gent viu entre nosaltres en condicions molt precàries: no podem psa estar contra ells, hem de ser molt conscients de la situació que viuen. Aquests dies ho he vist molt clar, hi ha consciència de barri, els veïns venien a l'església i portaven roba, menjar… La gent se'ls estima. Val a dir que no és una immigració gandula, ans el contrari, són gent treballadora, que recull i ven ferralla abm carrets. Han vingut aquí a treballar amb dignitat.

El Poblenou s'ha convertit els darrers anys en un barri de contrastos. Mentre es fan nous edificis augmenten els assentaments...
—Sí, hi ha hagut un problema de planificació. Així com a la Vila Olímpica i a Diagonal Mar s'ha fet bé, al 22@ l'empresa privada no ha renovat moltes de les naus industrials. Hi ha molts espais desocupats i abandonats… No es pot deixar l'aixecament d'un nou barri només a mans de l'empresa privada. És l'únic lloc pel qual pot créixer Barcelona i ja està molt saturat.

Quina és la solució pels problemes del barri?
—Cal que es pugui mantenir la convivència mútua entre tots els veïns. Ara no convivim gens malament, l'única cosa que no pot ser és la manera indigna com vivien a la nau del carrer Puigcerdà. S'hi havia de fer alguna cosa, la Creu Roja estava molt preocupada. Penso que, com que hi ha una bona actitud política, ciutadana i religiosa, sortirem d'aquesta situació. Em consta que el comissionat d'immigració de l'Ajuntament de Barcelona i Càrites, entre d'altres, hi treballen. Jo m'he trobat amb això perquè és un problema del barri, no sóc un forester que m'he enamorat d'aquesta causa. És una realitat que tinc tocant a la paret i aquestes són les coses que ajuden a fer millor el barri.

Men?ame