Helena Boada: ‘Prefereixo no jugar les olimpíades abans que fer-ho amb Espanya’

  • Entrevista amb la jugadora catalana, que malgrat tenir passaport eslovè no podrà jugar amb Eslovènia fins al cap de setmana que ve per un entrebanc burocràtic · Explica que aplaudiria que altres esportistes d'elit fessin el mateix gest que ella

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La jugadora de bàsquet Helena Boada, de vint-i-sis anys i nascuda a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat), té des de dimarts passaport eslovè per a poder competir oficialment amb la selecció d’Eslovènia. Però tot i això aquest cap de setmana encara no podrà jugar amb l’equip al pre-europeu de bàsquet, per un entrebanc burocràtic d’última hora. Ens en dóna detalls en aquesta entrevista, en la qual també parla,  de la polèmica sorgida per haver dit que s’estimava més jugar amb Eslovènia i no amb Espanya perquè no ho podia fer amb Catalunya. Diu que l’ha viscuda de manera tranquil·la, que és honesta amb ella mateixa i que preferiria renunciar a unes olimpíades abans que haver-hi de jugar amb la selecció espanyola. I no amaga, tampoc, que aplaudiria que altres esportistes d’elit, com alguns jugadors del Barça, fessin un gest com el seu.

Finalment aquest cap de setmana no podràs jugar amb Eslovènia. Què ha passat?
—Ha estat una qüestió burocràtica. Vaig tenir el passaport dimarts i la mateixa vam presentar els papers a la FIBA. El reglament diu que aquesta documentació s’ha de presentar set dies abans del partit, però la federació eslovena havia parlat amb al FIBA i tot apuntava que amb 48 hores d’antel·lació per a fer el registre n’hi havia prou. Al final no ha estat així. Ha estat un malentès i prou. Si passem la primera ronda podré jugar al pròxim partit el cap de setmana que ve, ens han dit. Tan de bo.

El teu cas ha tingut molt ressò a Catalunya. Com ho has viscut?
—Molt tranquil·lament. He rebut moltes piulades i missatges, mostres de suport, etc. Sé que m’he trobat al mig d’una polèmica, però estic molt tranquil·la perquè tot el que he dit és el que penso i sento. Sempre he estat molt oberta, mai m’he amagat de res i sempre he dit que vull estat propi per Catalunya. Cap dels meus amics s’ha sorprès per tot el que he dit.

També hi ha hagut una reacció irada i agressiva per part d’una part d’Espanya…
—Sí, però és que quan et diuen que ets una nazi i que els teus pares i els teus professors també ho són, se t’escapa el riure. No té ni cap ni peus. És comprensible que no acceptin i no vulguin acceptar el que dic, perquè el que els dic és que no vull ser com ells. Això no agrada a ningú. No espero que em diguin ‘ben fet’, però hi ha reaccions que es passen de rosca.

Has rebut pressions d’alguna mena per haver pres aquesta decisió de jugar amb Eslovènia i no fer-ho amb Espanya?
—No, de cap mena. També haig de dir que el primer pas que s’havia de fer per poder jugar amb la selecció eslovena era demanar permís a la federació espanyola. I no hi va haver cap problema. Van dir que sí de seguida. Tot això va passar abans de la polèmica. No tinc cap queixa de l’actuació de la federació espanyola.

Hi ha qui troba a faltar que el gest que has fet tu també el facin esportistes d’elit, com per exemple jugadors del Barça…
—Essent admiradora com sóc dels jugadors del Barça i de molts jugadors catalans, també m’agradaria que ho fessin, si ho senten. Quan sents que a la selecció espanyola els catalans parlen en català, penses que és la cosa més normal del món, però et fa sentir bé. no canvien de llengua malgrat l’entorn. Ara, no els vull jutjar ni molt menys. Si em poso a la seva pell, avui dia no tenim selecció pròpia i oficial i l’única manera de competir a mundials i olimpíades és jugar amb l’espanyola. És l’única via ara per ara per a molts. Com a esportista això també pesa i per això no els vull jutjar de cap manera. Això sí,en el meu cas ho tinc clar: prefereixo no jugar les olimpíades abans que fer-ho amb Espanya. I ho dic així de clar. Sincerament prefereixo ser honesta amb mi mateixa. Però entenc que hi hagi gent que no vegi així.

Com veus la teva carrera professional a Eslovènia?
—La carrera de l’esportista és molt curta. I de moment aquest estiu la federació eslovena m’ha demanat de jugar-hi, però ja veurem si l’any que ve em tornen a cridar, si encara jugo a bàsquet, si estic en bona forma, etc. Ja ho veurem. De moment també he d’acabar el projecte final de carrera, d’enginyeria industrial, aquí a Eslovènia, que el presento ara a final de mes, tindré la carrera. No vull fer plans de futur perquè tot està per veure.

I quan siguem finalment un estat, t’imagines jugant amb la selecció catalana?
—Jurídicament no sé quina seria la meva situació. Però a banda d’això, com deia, el futur és molt incert i la carrera de l’esportista molt curta. No m’ho plantejo. Però és evindent que m’encanteria veure la selecció catalana competint oficialment en tots els esports. I si jo no hi pogués participar com a jugadora, hi participaria d’alguna manera.

Per curta que sigui la carrera de l’esportista, el veus a prop l’estat català?
—Sí, i tant. Jo crec que és ara o mai. Veig la gent molt cansada i molt decidida, per raons ideològiques, econòmiques culturals… Si aconseguim estar units, tenim molta més força de la que ens pensem. No hi haurà qui ens aturi. Això sí, units.

Des d’Eslovènia, com es veu el procés?
—La gent n’està al cas. Quan em diuen: ‘Espanyola?’. Jo dic: ‘No’. I de seguida diuen: ‘Ah, esclar, catalana’. I em fan moltes preguntes per entendre quina és la situació. La gent hi està molt interessada, ho entén, i això és bo.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any