Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  29.05.2013  06:00

Autor/s: Martí Crespo

Aureli Argemí: 'Catalunya té una gran responsabilitat en la construcció de la nova Europa dels pobles'

Entrevista amb el president emèrit del Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions

Men?ame
 

El nostre país sol ser un referent a fora, tot i que de vegades no en som conscients. En el terreny de la identitat, per exemple, el domini .cat ha estat i és un model a seguir, com també el CIEMEN, principal organització de defensa dels pobles sense estat i les llengües minoritzades d'Europa. D'ençà que va néixer, ara fa quatre dècades, té darrere Aureli Argemí (Sabadell, 1936), que des de la presidència emèrita continua ben actiu dins l'entitat. Avui mateix és l'encarregat de pronunciar la conferència 'Les nacions de l'arc alpí', dins el cicle 'Cap a una nova onada sobiranista?'

Com va començar el vostre interès pels pobles i les minories d'Europa?

—La meva joventut va passar els anys 1940 i 1950, és a dir, amb un desconeixement total de com funcionava el món, per dir-ho d'alguna manera. Però a partir dels anys 1960 vaig tenir l'ocasió d'estudiar a fora, primer a Roma i després a París. I sobretot, a partir del 1965, vaig ser secretari de l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré. L'abat Escarré es va haver d'exiliar i el vaig acompanyar com a secretari seu a Milà. Allà, davant tots els periodistes que van anar a rebre'l, els va explicar els motius pels quals havia estat exiliat: perquè defensava la democràcia, perquè anava contra un règim franquista que es deia cristià, però que no practicava els principis del cristianisme, i també perquè s'oprimia el poble català. I una cosa que em va picar molt la curiositat va ser que els periodistes italians a l'època no van parlar mai d'aquest últim aspecte que l'abat els exposava. Un dia vaig arribar a preguntar a un periodista: 'I com és que no surt mai Catalunya a les vostres notícies?' I em va respondre: 'Però què és això de Catalunya?' Ras i curt, hi havia una ignorància total de l'existència d'un poble a Europa que es deia Catalunya. I d'aquí, sobretot després de la mort de l'abat Escarré, vaig pensar d'impulsar un centre perquè a l'exterior se sabés què era Catalunya. Creia que aquest coneixement portaria després el reconeixement, i amb el reconeixement es podria obrir l'horitzó en molts aspectes, com ara l'acceptació d'una nació entremig de les altres que hi ha al món. Aquesta va ésser la meva primera idea.

Però immediatament vaig veure que, per fer-ho, calia posar-se en contacte amb nacions que estiguessin objectivament en condicions semblants a la nostra, per a crear allò que se'n diu ara una xarxa, per crear una solidaritat entre aquestes nacions amb unes reivindicacions de fons (tot i que amb situacions molt diverses) semblants. Vaig pensar, en definitiva, que calia fer conèixer una realitat europea desconeguda del tot a les escoles, els mitjans de comunicació…, una realitat de la qual, si se'n parlava, sovint era en sentit despectiu. Calia un centre per conèixer objectivament què són, qui són i com evolucionen aquestes nacions: algunes evolucionen alliberant-se i algunes altres, morint-se. Però per mi era un camp que calia explotar.

I així va néixer el CIEMEN…

—Efectivament, d'aquí va néixer la idea del CIEMEN [Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions]. El CIEMEN va néixer mentalment els anys 1960, però no es va legalitzar fins el 1974 a Milà i el 1976 a Barcelona. A partir d'aleshores, ja vaig entrar en contacte amb gent que s'ocupava d'aquests temes. Recordo que els meus primers contactes van ser amb gent de Sardenya i del Friül. Curiosament, arran d'un terratrèmol que hi va haver en aquest últim territori el 1976, quan el CIEMEN ja era més conegut, vaig publicar en una revista que teníem que es deia Minoranze què era el Friül des del punt de vista nacional, i vam obrir els ulls de molta gent, sobretot italiana, que no tenia ni idea que s'hi parlava una llengua diferent, que hi havia tot un seguit de reivindicacions de caire nacional.

A partir d'aquí vaig emprendre una altra classe d'activitat, encaminada a organitzar unes jornades internacionals perquè representants d'aquestes nacions es poguessin formar: van néixer les Jornades Internacionals del CIEMEN, que es van poder fer a Sant Miquel de Cuixà (Conflent). Per tant, ja vam poder entrar en contacte amb persones i grups que es preocupaven d'aquests problemes. Més endavant, quan el CIEMEN ja va poder ésser reconegut aquí i hi va arrelar, vam ser uns dels creadors de la Crida a la Solidaritat en defensa dels drets nacionals, culturals i lingüístics catalans. I més endavant, aprofitant el ressò de la Crida, vam impulsar la Conferència de Nacions sense Estat d'Europa. Paral·lelament publicàvem una sèrie de llibres i una revista, Altres Nacions (després, Europa de les Nacions), per anar difonent tota la nostra feina i bastir una xarxa de contactes. Amb el temps, vam pensar d'aprofundir-hi encara més i vam entrar en contacte amb els grans fòrums internacionals alternatius, especialment el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, on vam poder fer entrar finalment el tema de les nacions sense estat a l'agenda. I d'aquí va néixer una cosa molt recent, de fa un any: la Xarxa Mundial dels Drets Col·lectius dels Pobles, amb seu a Brussel·les.

Què explica que el CIEMEN sigui un referent, fora del nostre país i tot?

—Crec que el caràcter pioner. Una de les proves que va ser pioner i que encara és pioner és que tenim un diari digital que es diu Nationalia, on rebem constantment adhesions de persones que constaten que és l'únic diari que es dedica a les nacions sense estat. En això, sempre hem estat pioners: primer amb la revista i ara amb aquest diari digital. Evidentment, ens trobem sovint amb un problema que hem mirat de resoldre, i és que actualment, a Catalunya, sobretot hi ha una sensibilitat més gran de crear relacions amb nacions emergents: amb Escòcia, amb Flandes, amb el Quebec… I alguna vegada ens han criticat que perdéssim el temps parlant de nacions moltes de les quals són més un nom que no pas una realitat.

Evidentment que considerem molt importants les relacions amb les nacions emergents sense estat, però creiem que no podem negligir els qui, d'alguna manera, poden ésser més sensibles als drets que nosaltres defensem, i que neixen i es desenvolupen justament al si d'aquestes altres nacions sense estat. Qui defensa ara mateix el dret d'autodeterminació? Evidentment, els catalans, els escocesos, els quebequesos…, però també hi ha grups importants i influents en unes altres nacions que també ho fan i no compten en el mapa. Per nosaltres és molt important de treure's del cap la idea que aquestes nacions no tenen res a dir. Segons la nostra filosofia, cal donar-los també la paraula: és molt important que els europeus reconeguem que dins d'Europa hi ha pel cap baix cinquanta milions de persones que lluiten pels seus drets nacionals.

A punt de celebrar el quarantè aniversari, en què ha reeixit el CIEMEN?

—Per mi, amb el treball que hem fet hem ajudat a fer prendre consciència d'una visió d'Europa que és la real: no és l'Europa dels estats, que amaga una colla de realitats, sinó la real, formada per les persones i els seus pobles. Crec que això ha penetrat bastant i crec que la tasca del CIEMEN hi ha col·laborat. Per exemple, els mapes que hem fet de l'Europa de les nacions han tingut molt d'èxit precisament per això, perquè la gent s'ha redescobert dins una Europa del tot amagada en l'ensenyament, els mitjans de comunicació i la política. Volem esborrar del vocabulari habitual tot de termes que encara es fan servir a Europa, com per exemple el de les minories: als nostres territoris som majories exactament iguals que aquells que tenen un estat ho són als seus territoris. Intentem crear, doncs, un nou llenguatge i sembla que hi hem col·laborat, tot i que falta molt encara.

En aquests quaranta anys de trajectòria, heu pogut observar una evolució quant al reconeixement i respecte dels drets dels pobles i nacions sense estat?

—Sí, i hi ha un fet simptomàtic: la qüestió de les llengües. Quan nosaltres vam començar, les llengües minoritzades eren molt poc reconegudes dins d'Europa, començant per la nostra, en plena dictadura de Francisco Franco. Però si mires una mica què ha passat a Europa, a l'estat italià, per exemple, hi ha ara un reconeixement oficial de les llengües que s'hi parlen. També hi ha hagut la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que segueix molt la filosofia del CIEMEN, tot i que després va ésser molt retallada i minimitzada. Però la idea de fer una carta era molt important, i cal no oblidar que s'aplica a tots els estats del Consell d'Europa. Per mi és un pas endavant. I crec que nosaltres hi hem contribuït: recordo, per exemple, que quan es va començar a parlar d'aquesta carta un senador de l'època, Alexandre Cirici Pellicer, ens va consultar a nosaltres sobre quines llengües hi havia de parlar. És a dir, hem ajudat si més no a donar informació. En la qüestió lingüística, crec que hem pujat uns quants graons. Això no vol dir que la política lingüística d'Europa sigui bona, però sí que actualment parlar de les altres llengües a Europa ja no faci por i que el pluralisme hi sigui més acceptat.

Quant a la consciència nacional, hem vist que puja en alguns indrets. Hi ha certament una tendència de recuperar la pròpia nació i els drets fonamentals. I encara hi ha una altra cosa que també creiem que és important, i que introdueixo amb una anècdota: quan vam voler establir el CIEMEN a Milà, els anys 1970, el batlle ens va donar una seu perquè deia que defensar les minories (com se'n deia a l'època) era defensar la democràcia. Penso que hem contribuït molt a difondre el missatge que defensem drets democràtics, per damunt de les constitucions i limitacions institucionals que actualment hi ha encara a Europa. Per nosaltres, en definitiva, defensar la democràcia és ésser progressistes. Així com sovint se'ns ha acusat d'ésser retrògrads i de mirar només el passat, a mi em fa l'efecte que actualment es pren més consciència que som a l'avantguarda de la concepció ampliada d'allò que vol dir ésser demòcrata a Europa.

Quin futur els espera, als pobles d'Europa? I al CIEMEN?

—Europa crec que viu una transformació profunda. A Europa, tot allò que d'alguna manera l'havia dividida, que són les fronteres i les banderes, es dilueix ara mateix i es fa un cos molt més gros en què es retroben les identitats, fins ara moltes vegades perdudes o ignorades. O sigui, la mundialització porta, contràriament a allò que es podria pensar, a la localització de les identitats. Crec que, en aquest sentit, Europa evoluciona cap aquí. Falta molt, però va cap aquí. I és que l'Europa del futur no pot ser l'Europa dels estats, com veiem amb la crisi que hi ha ara, i si volem la pau al continent, únicament es pot concebre mitjançant el reconeixement dels pobles.

Per tant, la funció del CIEMEN ha d'ésser continuar treballant encara per una Europa que sigui la dels pobles i les nacions. Hi ha molt de camí a fer, encara, i no solament dins Europa, sinó a tot el món. N'és un exemple l'Àfrica: és un continent dividit pels estats colonials on actualment hi ha un retrobament dels espais de cada poble, com els tuaregs a Mali. El cas africà podria mostrar cap on va el món, cap al retrobament de les identitats.

Saltant a l'àmbit del nostre país, com veieu la situació lingüística i nacional actuals?

—Crec que l'Europa que es retroba amb els seus pobles encara és lluny i, en el nostre cas, en el terreny lingüístic veiem que hi ha molt d'interès a dividir la llengua. Tot un clàssic, d'una altra banda. Si corres una mica de món, ho trobes arreu: això que ens passa a nosaltres és un clàssic per a dividir llengües. Per tant, hem de lluitar per defensar la unitat de la llengua com han fet tots els estats: el francès es parla de moltes maneres, com també l'alemany, amb un alt alemany i un baix alemany que no s'entenen, però amb un estàndard que és l'alemany de tots. Això, quan hi ha un estat, és possible. Per tant, nosaltres únicament hem de pensar que el dia que tinguem un estat, hi haurà realment una unificació d'una llengua que tothom diu que és la mateixa, excepte alguns polítics.

En el terreny nacional, crec que en aquest moment de retrobament de les identitats ens trobem a l'avantguarda. Som, com diu en Vicent Partal, 'a un pam de la independència'. Crec sincerament que som a l'avantguarda i que ens miren què fem per poder, d'alguna manera, seguir-nos. Si mires què passa últimament en alguns d'aquests pobles sense estat d'Europa, com és el cas de Sardenya, pots comprovar que el Partit Sard d'Acció, al nou parlament de l'illa, va dir fa dos mesos que s'havia d'exercir el dret d'autodeterminació. Això, en gran part, és perquè saben que ja es produeix en un altre indret d'Europa, molt proper a ells, que és Catalunya. És a dir, que anem creant consciència i crec que és important que en uns quants llocs d'Europa aquesta consciència vagi emergint. Penso que és la tasca que hem de fer. Catalunya té una gran responsabilitat en la construcció de la nova Europa dels pobles.

Men?ame