Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  03.05.2013  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Carles Boix: 'El seu camí porta a la inhabilitació del president Mas'

Entrevista amb el professor de política de la Universitat de Princeton i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional

Men?ame
 

Carles Boix, membre del Col·lectiu Wilson i del Consell Assessor per a la Transició Nacional, va estudiar el cas de la independència de Kossove i la resolució emesa pel Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) en el llibre 'La porta de la gàbia' (A contra vent), juntament amb el jurista Antoni Abat i l'advocat August Gil. Boix, professor de política a la Universitat de Princeton, va explicar aleshores que el TIJ no exigia cap referèndum per a declarar la independència i que el dret d’autodeterminació es podia exercir plenament, seguint un procediment democràtic. En aquesta entrevista, Boix exposa la seva opinió sobre les lliçons kossoveses i l'estat actual del procés de Catalunya cap a la independència.

La normalització de relacions entre serbis i kossovesos ens ofereix cap lliçó per al cas català?
—Hi ha dues dimensions d'aquesta situació que cal tenir en compte. Primer, que Sèrbia reconeix implícitament Kossove quan comença a negociar-hi i a normalitzar-hi les relacions. Segon, que el reconeixement final vindrà quan s'acabi de quadrar l'estatus de la minoria sèrbia del nord i del procés de negociació per a l'entrada a la UE de Sèrbia i Kossove. Des d'un punt de vista abstracte, és una autèntica vindicació del principi que el dret d'autodeterminació no és il·legal. Aquella opinió del Tribunal Internacional de Justícia del juliol del 2010 –en paral·lel a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut– que deia que la declaració d'independència kossovesa no era legal però tampoc il·legal, va ser molt mal acollida per Espanya. Aquell document deixava clar que és possible d'exercir unilateralment l'autodeterminació i la millor demostració és el reconeixement implícit dels dos implicats. El cas de Kossove reforça el dret d'autodeterminació sense tenir la consideració de colònia ni la gravetat dels casos com Timor o el Sudan Meridional, en situació de guerra. També reconeix la possibilitat de fer un procés d'independència sense la mediació internacional.

Però ens podem aplicar el cas kossovès?
—Allò que ens fa diferents de Kossove, a banda la dimensió, l'economia i la història, és que Sèrbia no era cap estat de la UE i Espanya, sí. Per tant, les cartes que tenen els espanyols no les tenien els serbis. Espanya té un poder addicional que, sobre el paper, pot exercir contra el procés d'independència de Catalunya pel fet de formar part dels estats de la UE. En conclusió, cal tenir en compte la part abstracta, de doctrina, que val per a tots igual, però no es pot eludir la part estratègica, que és molt diferent de la nostra.

L'opinió emesa pel Tribunal Internacional de Justícia avalava la declaració d'independència sense referèndum previ. En el nostre cas, hi veieu cap possibilitat per aquesta via?
—Prefereixo que hi hagi un referèndum. Perquè un referèndum o una consulta donen una legitimitat total a la declaració. Per nosaltres és molt important perquè cal diferenciar el moment de l'afirmació de la voluntat d'un país i la declaració d'independència. Són moments diferents. Un referèndum demostra que hi ha voluntat i permet de negociar després el camí menys costós per arribar a la declaració final. Escòcia i el Regne Unit han pactat això. En canvi, amb una declaració sense consulta es fa més complicat. No dic pas que no sigui possible. Però es complica molt la situació sense la protecció de la comunitat internacional. Cal recordar que Kossove tenia una relació especial de les Nacions Unides i hi havia una situació de guerra congelada entre l'OTAN i Sèrbia. Una declaració parlamentària no seria fer gran cosa més que repetir la declaració de sobirania del gener, però més potent i amb implicacions jurídiques.

Com es desfarà l'empat entre la urgència de la crisi i la preparació d'estructures d'estat i de plans de contingència?
—És molt complicat de determinar quan s'ha de fer el pas. Hi ha molts components que influeixen en el desenllaç: les exigències d'objectius de dèficit, el context europeu i les eleccions alemanyes, etc. Hi ha dos límits que cal evitar. Per una banda, el Sis d'Octubre, una situació improvisada i sense cap relació amb l'estat d'ànim del carrer ni estructures adequades. Diria que això el govern no ho farà. Encara que pugui sorprendre, a mi tenir aquest govern em tranquil·litza, perquè fa dos anys no volia fer res. Això és la millor cosa que pot passar: un govern que es troba obligat a fer què fa per la pressió del carrer no repetirà mai un Sis d'Octubre. És la combinació perfecta perquè és la situació oposada a la d'aquell moment, quan el carrer no tenia la voluntat de fer aquell pas i el president Companys va sortir al balcó. D'una altra banda, tampoc no volem que l'estadi de preparació duri indefinidament.

Però ho veieu a prop o lluny?
—Necessitem un temps, perquè si no podem fer la consulta o referèndum cal preparar encara més la situació, que pot desembocar en una declaració sense negociació. En tot cas, una de les coses que cal tenir en compte és la velocitat, que no es comenta gaire. El procés d'independència viurà etapes que tindran velocitats molt diferents. El ritme no serà sempre el mateix. Ara som en l'etapa de preparació, amb un ritme lent. Aquesta etapa demana la prudència del govern i mirar de no provocar reaccions de l'estat espanyol que ens compliquin el dia a dia. Cal no incitar encara més els advocats de l'estat a fer-nos la vida més complicada. Hem de saber que en una etapa posterior tot s'accelerarà. No vol dir que hi hagi caos. Però sí que hi haurà un punt de tomb, a l'últim moment, que imprimirà un ritme trepidant al procés.

Quines són les estructures d'estat o els plans de contingència imprescindibles per a fer el pas?
—Hi ha dues coses fonamentals, que són la recaptació d'impostos –tenir la tresoreria per a poder pagar els compromisos– i la seguretat i l'ordre públic –que hi hagi reconeixement de la legitimitat preeminent del govern de Catalunya. Totes dues coses van juntes perquè l'objectiu és que la població es coordini al voltant del govern de Catalunya. És molt important de construir la legitimitat a través de la consulta o del mecanisme que permeti el vot dels ciutadans –com unes eleccions plebiscitàries. Aquestes dues coses són les elementals. Les altres ja vindran de la possibilitat d'agafar les regnes del nou estat. El sistema de justícia, l'arquitectura legal… tot això és important, però sempre pots determinar la continuïtat provisional de la situació prèvia i fer els canvis necessaris a partir d'aleshores. Tenim la possibilitat de subrogar-nos transitòriament a les lleis actuals aplicades a Catalunya. L'element determinant en el moment de fer el pas i en el període que s'obri és el reconeixement de l'autoritat del govern de Catalunya.

Quins factors de risc poden fer perillar el procés?
—El procés no pot recular. A tot estirar, pot haver-hi una situació d'empat. És a dir, que la majoria social per la independència no passi del 55%, que no tinguem habilitats els mecanismes transparents del referèndum que permetin d'aglutinar aquesta massa, i que l'estat espanyol aprofiti la situació per estripar les cartes amb la guerra bruta i suspendre l'autonomia… És difícil de preveure una situació com aquesta perquè hi ha molts imponderables que poden decantar la balança. Cal assegurar una majoria molt àmplia perquè l'estat aprofitarà sense manies un escenari de 55% contra 45% per fomentar el discurs de la divisió i la por.

Creieu que encara hi ha cap possibilitat d'acabar pactant una consulta amb el govern espanyol?
—De referèndum no ens en deixaran fer mai cap, no en tinguem cap dubte. És impossible. De consulta, l'única opció que se m'acut és que tàcitament no la impugnin. Però l'estat segueix una línia molt agressiva i tancada que apel·la al concepte de sobirania nacional en mans dels espanyols, i això els porta a impugnar-ho tot. No deixen cap espai que faci pensar en la possibilitat de fer una consulta pactada.

Si l'estat espanyol judicialitza cada pas del procés, com pot acabar això? Podem veure el president assegut al banc dels acusats?
—M'és molt difícil de posar-me en la pell del govern espanyol, perquè jo actuo civilitzadament i ells no. No entenc a què juguen. Efectivament, el seu camí porta a la inhabilitació del president Mas. El govern espanyol juga a crear costos per neutralitzar aquells que encara són indecisos. També juga pensant en tot un sector de la societat espanyola que demana xarop de bastó contra Catalunya. Cal tenir en compte que el conflicte que cerquen és el resultat de la desinformació. No veuen què hi passa, realment, a Catalunya. El poder espanyol interpreta el procés català com si fos una cosa d'elits i, un cop escapçades, el procés quedarà aturat. És un error de fons de l'estat espanyol.

Quins efectes internacionals pot tenir aquesta via de conflicte del govern espanyol?
—Cal tenir en compte que el context internacional imposa límits sobre Espanya. No podrà fer qualsevol cosa que es proposi. La comunitat internacional no ho permet tot i això ens va a favor. Però l'impacte i la reacció vindrà de la capacitat que tinguem de crear discurs i d'explicar-lo a l'exterior. Si no som capaços de fer entendre que la nostra opció és el resultat de molts anys de fer pedagogia, de fer propostes positives, de mirar d'arribar a acords, etc., no aconseguirem la reacció protectora de la comunitat internacional. A l'estranger, com més hi expliqui la realitat catalana el govern i la societat civil, més força hi tindrem i menys n'hi tindrà Espanya. Si l'estat espanyol es decanta per aquesta línia de confrontació i d'imposició és perquè pensa que som un país molt feble. Ens ha aixecat la camisa tantes vegades que es pensa que ho podrà continuar fent. Potser és un error de part seva. Esperem-ho.

Men?ame