Espinàs, un ‘prosador’ amb onze mil articles a l’esquena

  • Ahir va presentar 'Una vida articulada' acompanyat d'una vintena d'articulistes

VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
06.04.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Celebrar els gairebé trenta-set anys d’article diari de Josep M. Espinàs amb alguns escriptors i articulistes del país era tot un esdeveniment. Ho va organitzar l’editora de La Campana, Isabel Martí, ahir al restaurant Lázaro de Barcelona. Va ser una presentació intensa del llibre ‘Una vida articulada‘, que aplega en cinc-centes pàgines una selecció de fragments dels onze mil articles que Espinàs porta escrits.

Sergi Pàmies va ser l’encarregat de glossar el llibre. Es van aplegar a l’acte una vintena de noms per fer els honors al degà Espinàs: Màrius Serra, Josep Maria Fonalleras, Jordi Puntí, Manuel Cuyàs, Patricia Gabancho, Carles Capdevila, Ignasi Aragay, Francesc-Marc Álvaro, Llàtzer Moix; els mediàtics Víctor Amela, Albert Om, Xavier Grasset, Xavier Sardà; autors i articulistes vinculats a la Campana com Salvador Cardús, Albert Sánchez Piñol, Carles Porta, Sergi Dòria; i el també degà del periodisme, Joan de Sagarra, així com el fotògraf Pedro Madueño, autor de la fotografia de la coberta del llibre, i el dibuixant Ferreres. Es va fer evident que escriure articles d’opinió encara és una pràctica molt masculina.

Dies abans, VilaWeb havia entrevistat l’escriptor en vídeo (El temps de Josep M. Espinàs, un ‘carpe diem’), on parla del seu ofici i del seu estil i on es pot veure l’Espinàs llegint alguns dels articles que apareixen a ‘Una vida articulada’.

En la presentació, Espinàs va recordar que és un apassionat de la cançó, francesa, americana i la bossanova, que tenia al cap escriure un llibre de cançons, i que no li feia gens de vergonya posar-se a cantar. No ho va fer pas, però sí que va posar un exemple del perquè li agradaven les lletres senzilles que ho diuen tot, recitant els primers versos de ‘La noia d’Ipanema’. I va dir que ell es considerava un ‘prosador’, una paraula que els antics també feien servir per dir cantant. El prosador Espinàs es lamentava que els poetes els havien guanyat la partida i assegurava: ‘La confessió és que he intentat que la meva prosa canti en veu baixa, sense petulància, amb la voluntat d’afinar o, si més no, de no desafinar gaire.’

Isabel Martí va recordar que ‘Una vida articulada’ és una selecció feta a partir d’onze mil articles. Que fa uns anys havia fet un primer intent d’ordenar tot aquell material per temes i que no se n’havia sortit, perquè els d’Espinàs són articles difícils de classificar. El mateix escriptor en posava l’exemple: ‘Si parlo de la platja a l’estiu, potser parlo de la indiferència’.

L’editora va justificar el pròleg de Jordi Graupera, un jove en la trentena que fa el doctorat en filosofia a Nova York, que ni tan sols coneix personalment l’Espinàs, perquè podia llegir els articles sense una imatge prefixada, fet que sovint tapa la qualitat literària d’Espinàs, segons Martí. I per la necessitat de trabar les diferents generacions, un fet de cultura sana i complerta.

Isabel Martí també va recordar que gairebé no apareixen polítics en els articles d’Espinàs i va destacar especialment els dedicats a la climatologia, que considera sensacionals, ‘de les millors pàgines de la literatura catalana’. També va defensar: ‘Si l’Espinàs posa la mirada sobre la vida petita no és perquè sigui una persona humil, sinó pel seu gran rigor intel·lectual.’ I va emparentar Josep M. Espinàs amb Josep M. de Sagarra, tots dos plens de sensualitat (un, exuberant, l’altre més púdic), i que posen el focus en parlar de la gent i escriure per a la gent.

El restaurant Lázaro és un espai molt vinculat a l’Espinàs, que hi va a menjar sovint, des que fa unes quantes dècades el seu cunyat, l’escriptor i periodista Nèstor Luján, li va portar. El Lázaro es va omplir i l’acte es va allargar fins a l’hora de dinar tot xerrant i tastant la botifarra amb mostassa, els bunyols de bacallà, les carxofes fregides, les mandonguilles, i les trufes per tancar l’esmorzar de forquilla i ganivet, que va anar en consonància amb l’estil del ‘prosador’ Espinàs.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any