Els últims dies de l’avi de Joan Pinyol, enterrat al Valle de los Caídos

  • Pinyol publica al seu bloc de +VilaWeb un text d'homenatge al seu avi, de qui parla en el documental de TV3 'Avi, et trauré d'aquí!'

VilaWeb
VilaWeb
Redacció
23.03.2013 - 17:50

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

TV3 ha estrenat aquesta setmana el documental ‘Avi, et trauré d’aquí!‘, dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, que tracta de la lluita d’uns quants catalans per treure les restes dels seus familiars del Valle de los Caídos. El documental explica la lluita de Joan Pinyol, nét d’un republicà, Joan Colom, que va ser exhumat de la fossa on era enterrat i portat al Valle de los Caídos sense el permís de la família. Durant anys van portar-li flors al cementiri de Lleida. Una investigació de la historiadora Queralt Solé va descobrir que, en realitat, el seu avi reposava al Valle, al costat del seu botxí. Pinyol recorda en el seu bloc de +VilaWeb els últims dies de vida del seu avi.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és escriptor i professor de l’Institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès. En el seu darrer llibre, ‘Planeta Lluç‘ (2012, Editorial Aire), escriu un text de record i homenatge al seu avi, que dijous passat, l’endemà de l’emissió del documental de TV3, va publicar en el seu bloc de +VilaWeb: Vine! –li va dir a contracor (en memòria del meu avi Joan.

En el text, en Joan Pinyol utilitza un narrador que parla al seu avi. ‘Mai no els perdonaràs que et mobilitzessin per anar al front el 18 d’octubre de 1938, quan la guerra ja estava gairebé decidida i sense tenir en compte les tres criatures que creixien vora teu’, comença dient.

Reprodueix la conversa que devien tenir el seu avi Joan i la seva àvia Teresa, que maldava per evitar que el seu home se n’anés al front. ‘No ho sabies, Joan, perquè només la teva dona era la que tenia raó. No vas tornar mai més a casa.’

‘A Llorenç del Penedès, entre cridòries i desordres diversos, us van distribuir en diferents grups. En deien companyies militars, però per a tu, si hi havia una companyia autèntica, la més estimada, l’única de la qual anhelaves no deixar-ne mai de formar part, era la que aleshores et començava a enyorar des d’aquella casa del carrer Nou de Capellades, a tocar del carrer de sant Francesc.’

Hi cita fragments de cartes escrites pel seu avi: ‘El que més feliç em fa és que des de casa no hagueu de sentir l’esglai que causa  el senyal d’alarma i el bombardeig que aquesta setmana ens donen tan continu i que fa força mal’.

Segueix així: ‘Per a un home com tu, nascut l’any 1898 al Poble Nou de Barcelona, tot allò t’anava gran. I després, i a base de setmanes estranyes, buides i llargues, tot aquest material es va malmetre, igual que les teves esperances. Per la sobtada mort del teu pare que et gelà el cor, pel fred de les nits, per la gana creixent, per les alarmes cada vegada més contínues de bombardejos, pel nerviosisme dels superiors, pels trasllats inesperats enmig d’una foscor que us dissimulava unes hores i per la temença que cada cop éreu més a prop de la línia de foc i de sang que separa, en dècimes de segon i per sempre, la vida i la mort.’

‘Després de passar dos dies a Sabadell, el teu primer destí va ser un camp d’aviació de La Garriga’, escriu Pinyol. I posa en boca del seu avi aquestes paraules, escrites en una altra carta a la seva muller: ‘Sort que, com a mínim, tots els que ens trobem aquí som catalans i estem molt ben  avinguts. De totes maneres ja vaig explicar per carta a donya Concha que jo no m’hi sento bé aquí i que el meu desig és tornar a Barcelona, per molt que allí el menjar no sigui tan bo. Pensa que a Barcelona em sentia molt més acompanyat de tots i tenia manera de rebre i enviar tots els encàrrecs amb més facilitat. Per això fa tres dies que la vaig telefonar per veure si tenia manera de traslladar-me altra vegada i ella em va assegurar que tot estava arreglat.’

El relat continua així, amb aquest narrador que parla al seu avi: ‘Vas confiar massa cegament en la teva bona sort i també en Donya Concha, que tenia contactes amb els alts estaments i que et semblava que podria salvar-te del teu destí. Dies després va començar l’ofensiva de l’exèrcit de Franco sobre Catalunya i ja no vas veure mai més Barcelona’.

L’empresonament i la mort

Després, a l’avi d’en Joan Pinyol el van fer anar a Girona, després a Tona, a Sant Julià de Vilatorta. L’1 de febrer del 1939, en Joan Colom era a Vic, intentat defensar-la de l’avenç de les tropes franquistes. Allà el van fer presoner i el van portar, juntament amb uns altres companys republicans, a un camp de presoners a Lleida. La seva esposa Teresa li va poder portar un farcell amb roba. Però no la tornaria a veure mai més.

‘La febre tifoide que s’escampà ràpidament per la Seu de Lleida, alimentada per unes nefastes condicions higièniques entre els presoners, et va anar debilitant fins que un dia et va ser impossible alçar-te i no tornares a posar-te mai més dempeus. En comprovar la teva evident decrepitud física et traslladaren a l’Hospital Militar de Lleida.’ Era el 5 de març del 1939.

Vint-i-sis anys després, ‘sis operaris de l’ajuntament de Lleida van obrir la fossa per decret del Ministerio de la Governación i, de nit, sense saber-ho mai la Teresa, ‘en uns camions pagats pel govern franquista, van traslladar el que quedava del teu cos fins al Valle de los Caídos, en un intent de negar l’autèntic propòsit que va guiar Franco quan va idear aquella lúgubre cripta i entre les crítiques perverses de les faccions més extremes del Règim.’

En Joan Pinyol acaba així: ‘Avui, des de la incòmoda distància i enmig de quietud infinita de Cuelgamuros, preserves ben viu el desig de retornar algun dia a Capellades i reposar per sempre al costat de la teva Teresa, enterrada, ja fa més de trenta anys, a la que sempre serà la teva terra.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes