Joan Margarit: ‘La paraula somni ha fet tant de mal…’

  • Publica un nou llibre, 'Es perd el senyal', en què parla de records · També hi ha poemes civils de denúncia, com un de dedicat a Samaranch

VilaWeb
Montserrat Serra
08.11.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘Heu escrit un llibre molt trist’, dic a Joan Margarit d’entrada. ‘Què dius, ara –em replica–, si és el llibre més alegre que he escrit!’ Doncs, ‘caram, sí que vaig desencaminada, penso’. I comença a llegir uns versos del primer poema, ‘Es perd el senyal‘ (Proa), que dóna títol al volum.

(…)
Sents el convenciment que estàs vivint
uns anys sense esperança que ja són
els més feliços de la teva vida.
Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,
com hi ha una altra música.
La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

‘Que no ho veus que Beethoven va fer les seves millors composicions al final, quan era sord? El que diu aquest poema és que no cal l’esperança per a ser feliç. De tot, en pots treure l’alegria, excepte de les ficcions. Dels somnis, només en treus decepcions.’

Això em fa pensar en un comentari de Xavier Rubert de Ventós: ‘Vaig viure una època de gran entusiasme per les idees i es deien ximpleries com aquesta: “Sigueu imaginatius, demaneu l’impossible.” Si una cosa m’emociona és que els catalans podem contestar això, i a més personalitzat en Artur Mas, que ha fet una cosa molt més atrevida: “Sigues valent, demana el que és possible.” I això molesta molt més qui mana.’
—Sí, però caldrà veure si és cert que demanem un possible.

Ara no us creieu la independència?
—Sí que me la crec; la qüestió és saber qui té Mas al seu costat, dins el partit. Si cau malalt, qui el substituirà? En relació a la independència, jo ja vaig dir tot el que havia de dir al pregó de la Mercè. Aleshores cap polític no va sortir a defensar-me dels insults que vaig arribar a rebre. Cap. En aquest llibre hi ha poesia civil (busco una veritat en un episodi civil), com en el cas del poema ‘Personatge’:

Era un dels catalans que van guanyar la guerra.
Una vegada vaig tenir-lo a prop
i lluïa amb orgull –va ser el setanta-cinc–
l’uniforme feixista:
camisa blava i jaqueta blanca
amb el jou i les fletxes i amb el corretjam negre.
Quan va morir, el govern
va honorar el seu cadàver
al Palau de la Generalitat.
(…)

—Aquest és en Samaranch.
—No em facis dir noms. N’hi ha més de poemes civils, com ‘Dignitat’, en què parlo de les llengües:

(…)
El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa encara menys.
L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i de cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.
El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
És la llengua en la qual escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons se salvaran.

‘En un poema hi has de trobar la teva vida, no la del poeta, sinó que t’has de reflectir en el poema . I això és el que em sembla que diu Pla en la cita que obre el llibre: ‘Les biografies haurien de ser escrites en vers, perquè si, a aquest tema, no s’hi aplica aquesta manera d’escriure, a què es podrà projectar que valgui més la pena?’

Un dels eixos del llibre són els poemes autobiogràfics, a partir del record. Dieu a l’epíleg: ‘Cada vegada tinc més la sensació que el que la ment guarda no són fragments aleatoris, sinó l’essència del passat. És a dir, que el que recorda, malgrat no sigui cert, és, en canvi, la veritat. I la veritat –i em penso que Josep Pla va per aquí quan parla de la poesia i les biografies– és l’objectiu profund de la poesia.’
—Fixa’t que vaig contra els tòpics, que diuen que els records són aleatoris i que no responen a la veritat, perquè sovint els magnifiquem. Doncs no, per mi, el record és l’essència del meu passat. I a més és veritat, encara que el tergiversis. Més encara, et diria que, si el tergiverses, encara és més veritat. Fixa’t que la suma de tots els records de tota una vida ocupen molt poc; en dues hores, potser una setmana, podria concentrar els meus records. I què representa això en setanta-quatre anys de vida? Però el record és essencial, és una eina de supervivència i d’identitat, perquè et deixa sentir que tu existeixes. En aquest llibre hi ha l’essencial de la vida.

De la vostra vida.
—No, de la vida, perquè ja et deia abans que en un poema el lector ha de trobar-hi la seva vida. Deia Rilke que la pàtria és la infància. Hi estic d’acord, però sense records no tens infància.

Per tant, el record també és una mena de pàtria.
—I la pàtria de la pàtria és la infància dins el record.

Recordar i perdre el senyal (idea del títol) sembla que entren en contacte al poema ‘Retirada’. Diu:

(…)
No recordava haver desitjat mai
amb tanta urgència la soledat.
Són senyals. L’animal els coneix i en fa cas.
Costa molt de trobar una guineu morta,
un senglar mort. Abans, s’amaguen.

‘El poema diu que et mors tot sol. La mort és el camí cap a la soledat, i la vida no és sinó la quantitat d’amor que hagis sentit.’

El poema ‘Cançó agraïda’ acaba com una mena d’epitafi:
(…)
No m’enlluerna Ítaca. Dubto que cap viatge
pugui ser res que el viatger no sigui
abans de començar-lo. Per això
duc la Ilíada al cor, i no tant l’Odissea.
He estat un home pràctic.
Brusc, fidel, solitari. Agraït.

‘No m’agrada la idea del viatge, té un punt d’idealisme que no m’agrada. És com aquella mena d’anuncis que diuen: “Realitzeu el vostres somnis!” La paraula somni ha fet tant de mal… No surt mai als meus poemes.’

Joan Margarit acaba l’entrevista com l’havia començada, amb el somni com a molèstia, com a falsa veritat. Al llibre hi ha records trists, potser és això que dóna una pàtina de tristesa a l’obra, encara que, és clar, depèn dels senyals.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any