Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  31.08.2012  06:00

Jordi Llavina, 'Vetlla'

Tot l'agost poesia a VilaWeb

Men?ame
 

L’amiga em va regalar un llibre
que sempre més m’ha acompanyat.
Conserva entre les velles pàgines
aquella prima cinta negra
que m’ajudava a trobar el vers
que encara havia de llegir.
Avui la cinta és una trena
esbadiada, i el cartró
de la coberta té un doblec
que és com la nafra d’una cara.
Quan em va fer present del llibre,
ella, com jo, també era jove.

 

Si en vam llegir, plegats, de versos
de l’obra que anys després jo hauria
de repassar ben sol! Va fer-se
groc el paper, i ha criat taques,
taques no gaire diferents
de les que han escollit la pell
d’aquestes mans com qui ha triat
un àlbum per poder mostrar
segells de col·lecció del temps.
Les guardes semblen un vestit
que s’ha anat deslluint a l’ombra
d’un vestidor, a la llum del dia.

 

Pel llibre vam conèixer alhora
la sort amarga d’un granger
que havia tret d’un safareig
ple d’aigua fosca i fonda, freda,
el mocador de cap vermell
i els guants de treballar, enfangats,
que hores abans la seva dona
encara havia dut, com sempre.
Solíem recitar de cor
molts versos del poema trist:
 “Mocador i guants, despulla horrífica:
el pols negat de la que estimo”.

 

Torno a obrir el llibre. N’ha saltat
un bitllet groc de tren, senzill,
de quan tenien els vagons
seients vermells i cortinetes
com un teló que s’abaixava
per la finestra, inflat pel vent.
Bitllet gastat, de cartolina,
que du la marca d’un triangle
i ara em fa tanta companyia
com me’n van fer llavors els versos;
troballa d’un viatge, res,
títol d’herència d’un temps mort. 

 
La taca negra dels poemes
pesa a la pàgina. Un expert
tipògraf, triant cada lletra
com pinça el rellotger les peces,
devia anar formant-ne els versos,
fent créixer l’ombra en el full blanc.
Es va gravar l’ossam del text
en una pell de paper extensa.
El fil que cus els plecs de l’obra
és fil que em lliga la memòria.
Va enquadernar el meu exemplar
dolor amb plaer, l’ombra i la llum.

 

L’amiga és morta o lluny, no ho sé.
I un llibre de poemes vell,
d’un pàl·lid color crema al llom
perquè anys de llum han despintat
l’antic, més fosc, de xocolata,
me’n fa reveure ara la lletra
—la tinta blava de l’endreça—,
i em fa sentir l’esglai de l’ànima
que l’escriptura ha convocat
amb el misteri d’una ratlla
damunt la rúbrica del nom:
Jo no hi seré, i tu em vetllaràs.

 

I em torno a preguntar per què
va decidir ratllar el pronom
que ens vinculava, què pensava
en fer-se objecte escrit d’un tall
que havia de desparellar-nos.
No ho sé, i ara ja tinc més anys
que no en sumàvem junts llavors.
Ella, ¿no hi és? I jo, ¿què vetllo?
Ignoro si s’ha anat marcint
lluny del país que ens acollia,
o si algun dia va morir
i va deixar de ser del temps.

Jordi Llavina, 'Vetlla' (premi Vicent A. Estellés, 3i4)