06.07.2012 - 06:00
Ferran Escayola, català resident a Nova York, ha tancat vendes de gairebé 5.000 milions d’euros per a la farmacèutica Merck KGaA, ha treballat en compres de 2.500 milions d’euros per al fons d’inversió Fortress Capital i ha ajudat a reestructurar el deute de Filmax Grup i Roig Group. Gràcies a ell, també, l’empresa Engel-Axil ha muntat un projecte d’energia hidràulica al Perú, en una operació de 845 milions de dòlars. Advocat de banquers i empreses, Ferran Escayola es presenta així: ‘Sóc advocat de M&A i Private Equity’, que traduït vol dir que intervé en fusions d’empreses i en compra venda d’empreses. Tocant la quarantena, ara viu un gran moment professional i poc després d’arribar a Nova York ha entrat a la llista ’40 under 40′, que premia els millors advocats joves del país. Ferran Escayola és, doncs, un fill de Catalunya i del capitalisme.
L’home, net, baixet i encorbatat, s’ha format a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Howard Law School de Washington i a la Harvard Law School. Actualment dirigeix l’oficina a Nova York del despatx Garrigues, multinacional madrilenya. Quan li dones la mà dins la sala de videoconferències del despatx, a la planta 35 d’un altíssim edifici del Midtown, tens la sensació que ja t’ha calat. Com si ja sabés de tu. Com si t’hagués estudiat. De fet, a Harvard, Escayola es va apuntar al Programa sobre la Negociació, programa que enguany inclou assignatures com ‘Difficult Conversations’, ‘Beyond Reason’ i l’excels ‘Bargaining with the Devil: When to negotiate and when to walk away’. Vull dir que el senyor Escayola sap perfectament com batre el contrincant en una conversa. Per això s’ha format, aquesta és la seva feina i a tu, a tu se’t pot menjar amb patates en un minut i mig. De fet, només seure ja et vol posar a lloc: ‘He fet un google i he vist que en un dels articles podries haver comès un delicte’.
Al final va resultar una trobada molt agradable en les formes, la veritat, i ens hi vam estar una hora llarga parlant de tot i de res. Dies més tard em va respondre les preguntes per escrit. ‘A la seu central, a Madrid, les volen mirar abans que te les enviï. És normal, també. Jo en una entrevista sóc la cara del despatx a Nova York.’ Fumadors eterns, vam baixar tots dos junts els 35 pisos dins l’ascensor per anar a fumar al carrer. Ell Marlboro Light, jo American Spirit. Va aprofitar per ensenyar-me la façana de la Kabbala, el centre d’estudis jueus que la Madonna atén a tocar de la cantonada, em va parlar del Barça (‘això sí que no ho hem abandonat’), de com enyora l’Empordà (‘aquí no hi ha res semblant a prop de Nova York’) i el moment més relaxat el vam viure davant una obra d’art de Tàpies que tenen a l’entrada del despatx. A l’obra, l’artista hi va deixar escrites quatre paraules: ‘Drets, Deures, Llibertat i Justícia’, que deuen ser les quatre causes del despatx.
Quan li demanes que t’expliqui el millor record que té d’un client, et diu que ‘fa molts anys vaig haver d’anar a l’Aeroport del Prat a les cinc de la matinada perquè em signés unes simples actes societàries. Ningú volia anar-hi. Per sorpresa meva el client va recordar-se’n i anys més tard em va confiar la venda de la seva companyia, de milions de dòlars. Em va semblar un bon detall’. A mi les històries d’advocats sempre m’han resultat fascinants: ‘Una vegada vaig participar en una transacció on van intervenir 49 bancs nacionals i estrangers de mida diversa. Les dificultats derivades de la diversa forma de fer negocis, l’aproximació cultural i les sensibilitats personals ho van fer molt divertit’, però no t’acaba d’explicar els detalls. Mai no ho fan. Així, deixa sense resposta preguntes com ‘Vostè creu que on es fan més negocis és en la indústria militar?’ o ‘Segons la seva experiència, vostè que creu, l’estat és una cosa i el mercat n’és una altra, o són dues cares de la mateixa moneda, com Rodrigo Rato?’ Davant la pregunta ‘Quines són les vies habituals perquè els inversors paguin menys impostos?’ la resposta va ser: ‘No sóc expert en impostos’.
Al final, però, tampoc te’n vas amb les mans buides. De fet, has vist una autèntica màquina de fer negocis i tancar tractes atreta per la mel del rusc de Nova York. Una ment privilegiada al servei del capital. Autèntica fuga de cervells. Això és el que vivim des de fa dècades. Ja fa molts anys que passa. Els millors de la classe, per a qui treballen? En fi, em parla d’una catalana, o era de ses Illes?, que des d’aquí, a Nova York, a Morgan Stanley, gestiona, ella sola, milions de dòlars. Doncs per aquests treballen, ves què. Al final, quan ja marxava, Escayola elogia Marcel Molins, el veterà Marcel Molins, que ha arribat a dirigir l’oficina a Chicago de Baker&McKenzie, el despatx d’advocats més potent del món: ‘Molins és, segurament, l’advocat català que ha arribat més amunt en un despatx d’advocats global i, sense cap mena de dubte, una referència de l’advocacia internacional del seu temps. A més, és bona persona!’
Pel què fa a mi vaig voler demanar de quin delicte parlava en un dels meus articles: ‘Mira, és aquí, quan dius que coneixes un traficant de diamants. Però després vaig creure que ja els coneixies’. I just després de respondre que sí, que el coneixia, que són una gent amb qui vaig sopar un dia, la pal·lidesa se’m va fer present a la cara. Sí, efectivament, si allò fos un judici, ja m’hauria enganxat.
