Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  03.05.2012  06:00

Autor/s: Bel Zaballa

L'escena musical independent dita per Martí Sales

Publica 'Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans' · Hi dóna veu a vuit personatges de l'escena musical

Men?ame
 

D'on ve l'escena musical independent de casa nostra? Com són els qui la protagonitzen? Quin futur els espera? L'escriptor i músic Martí Sales mira de respondre aquestes preguntes al llibre 'Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans' (Amsterdam llibres). Com? Donant veu a vuit personatges representatius d'una escena fructífera i sòlida, responsable, en part, de la bona salut de la música catalana. Sales ha transcrit les converses amb aquest personatges, entre els quals hi ha David Carabén (cantant de Mishima), Luís Hidalgo (periodista musical) i Anna Cerdà (directora del PopArb). Però, en aquesta entrevista, fem que parli ell (extracte, a VilaWeb TV).

Dieu que és un llibre contra la nostàlgia…
–Generacionalment, em molesta molt aquesta idea que tot temps passat fou millor. Que si l'edat d'or, que si la Barcelona efervescent dels setanta, que si els vuitanta varen ser tan bons… Sempre és una època en què tu no hi eres, i que, per casualitat, coincideix amb la joventut de qui t'ho explica. Ah, potser això és crucial, perquè ets tu, que t'ho miraves amb passió quan tenies vint anys. Em semblava interessant fer aquesta reflexió per posar les coses a lloc. La gent es fa gran, i es tracta de dir no: planta't amb allò que fas ara i allò que fa la gent, tinguis l'edat que tinguis, i participa-hi. Participa-hi perquè engresca.

–I arribem a la conclusió que ara és un molt bon moment de la música.
–Molt més que no pas fa deu anys. Al llibre es repeteix que sí, que aquest és un bon moment, però per què? Què passa, què diuen que passa, quins són els mecanismes que fan el 'hype', què hi ha, quines causes té? Hi ha algunes teories i coincidències simples. N'és una la llei del pèndol: si agafem l'arc temporal 1991-2011, trobem que el 91 hi ha el rock català, després ve el desert que va crear el rock català, i finalment el pèndol pot tornar a aixecar-se. En Ramonet [Ramon Faura, de Le Petit Ramon], esmentat al llibre per Luis Hidalgo, deia que al final dels 90 el català era connotat negativament, no pas pel fet del català sinó pel rock català. L'ús que se n'havia fet i la mena de música feien que els cantants que no eren d'aquella corda no pensessin a cantar en català, perquè automàticament haurien estat etiquetats de rock català. Per això moltes bandes cantaven en anglès o en castellà, si volien fer música 'indie'. Com passa al Ramonet o al Carabén.

–Perquè no els etiquetin en el rock català?
–Sí; era com ser leprós. T'ho explico com ho diuen ells. Però van passar els anys, el deixant del rock català es va anar diluint i la gent va tornar a fer servir el català d'una manera normal. Sobretot perquè, generacionalment, ja havíem viscut la immersió lingüística i el rock català no ens havia tocat gaire i podíem fer la nostra. En el cas del nostre grup [els Surfing Sirles], ni ens ho vam pensar: les primeres cançons van ser en català perquè sí. No hi havia tota aquest deixant negatiu del català.

–Al llibre demaneu a Luis Hidalgo si, en cas que no hagués existit el rock català, tots aquests grups haurien aparegut abans. Ell diu que sí. Sí?
–Això és fer càbales. Sí que és clar, i el cito a ell, que des d'una visió purament musical, el moviment del rock català és una cosa absurda. Tu ets a Europa, l'any 1989, i el que es fa no hi té res a veure. Els models de les construccions de les cançons són una cosa que agafa el 'mainstream' dels Estats Units. Però el 'mainstream' tipus Bruce Springstreen, que és una cosa totalment retrògrada. Això, quan ja ha passat el hip-hop, el punk, el hardcore… En Ramonet també ho diu, això: semblava com si no hi hagués hagut el punk! És quan comença la música electrònica, i tu fas un riff i cantes 'què, collons, Miami o Florida Beach'.

–Amb aquella etiqueta van marcar grups d'estils diferents, però també hi havia qui cantava en català i no entrava en el rock català.
–Sí, i hi ha compositors meravellosos com en Puntí i l'Albert Pla que són d'aquella època. Són els que feien música molt pròpia i molt interessant, i no calcaven cap model.

–En parleu força, del rock català, al llibre.
–Perquè ha tingut un pes desmesurat, però el llibre no tracta d'això. Evidentment que hi va haver moltes bandes desconegudes que estaven bé. Aquí el punt interessant és la relació dels mitjans amb la música, que també surt força al llibre. És molt diferent què va passar llavors i què passa ara: llavors hi havia una indústria discogràfica que ara no hi és; i el paper dels mitjans s'ha aprimat, no tenen tant de poder. Entre que la indústria no és poderosa i els mitjans tampoc, la manera d'instrumentalitzar la música és molt diferent. Hi ha una certa llibertat a l'hora de compondre, perquè saps que no t'hi guanyaràs la vida. Això també fa que, estèticament, experimentalment, la gent estigui més relaxada i pensi 'si, al capdavall, m'hauré d'arreglar la vida d'una altra manera'. Aquesta és una gran diferència respecte d'aleshores, quan n'hi va haver uns quants que es van fer xalets. Els músics d'ara no se'n poden fer, de xalets. Bé, potser un parell de grups.

–Al pròleg parleu d'una comunió generacional entre els grups 'indies' catalans...
–Comunió, vaig posar? Osti, em corregiria ara mateix… Bé, en tot cas, alguna cosa generacional segur que hi és.

–Són estils totalment diferents que tenen en comú el fet de ser d'una generació?
–Més aviat comparteixen un espai de temps, perquè hi ha deu anys ben bé entre alguns d'ells. El que hi ha és un espai de temps comú. Crec que comparteixen l'espai de creixement del 2000. Entre el 2001 i el 2011, hi ha una primera part invisible en què es forma tot. A partir del 2005 es comença a fer visible. I el 2010 surt a La Vanguardia, que no sé si és bo o dolent, però bé. Aleshores tothom en parla, i una de les preguntes que es fan al llibre és què passarà, quina repercussió tindrà aquesta visibilitat per als qui hi som ficats. I aquesta mania que té la premsa catalana de fer herois... Això del Ferran Adrià, Guardiola i Manel. Buf, no anem bé així.

–Per què?
–Les coses han de tenir un pes i un lloc perquè se l'han guanyat; s'ha de parlar de les coses en un to que no sigui èpic. A més, crec que és contraproduent per al que ells, en teoria, ho fan, que és la construcció d'una cultura nacional. Jo crec que es fa fent les coses ben fetes i no magnificar gent o grups i, sobretot --i és això que manca més-- essent molt crític. Si un grup no és bo, no és bo, canti en català o en swahili, o sigui cosí de qui sigui. Perquè, si no, s'incentiva simplement que la gent canti en català. I que la gent canti com vulgui, però que faci bona música! El fet de cantar en català per mi és una cosa absolutament normal, perquè jo sóc catalanoparlant, el meu idioma matern és el català, i sempre tendiré a reforçar i treballar per la cultura, però sempre amb el punt crític que permeti de detectar les coses que no funcionen, per enfortir-les precisament. Això no sé si, al llibre, ha acabat de sortir-hi, però, a mi i a uns quants, ens té molt capficats: la manca de cultura crítica que hi ha aquí. S'ha de poder dir, s'ha de poder millorar, hi ha d'haver un espai de debat, perquè, si ho donem tot per bo, ens n'anem a la merda.

–Sí, que hi ha poca crítica. Fa por?
–Per què? Et penses que seràs una mala persona?

–Potser perquè és un món molt petit, i sempre és més fàcil criticar un paio que fa música a deu mil quilòmetres que no algú que et pots trobar als concerts.
–Doncs, a mi, m'és més fàcil criticar el d'aquí, perquè el conec i l'entenc millor. I les crítiques bones no són pas estirabots. Sempre poso el mateix exemple: Edmund Wilson, un dels crítics cabdals del segle XX de la literatura anglesa, va fer una ressenya de 'El senyor dels anells' que el va tirar per terra. Al cap d'un mes, es va trobar en Tolkien en una festa i van fer una copa de vi plegats i van xerrar la mar de bé. Imagina't això aquí! És el mateix espai que obren els anglesos també en l'humor, amb Monty Python i companyia. S'ha d'incentivar la crítica i l'humor, perquè els herois, els mites i prendre's massa seriosament a si mateix, fa uns pilars de fang. I els pilars de fang, amb una onada, se'n van. I no volem que se'ns enduguin. Hi ha vents que bufen, oi?, doncs fem-nos forts.

–Dèieu que tots els grups de l'escena independent compartien un espai de temps. També tenen en comú els anys que han hagut de picar pedra. Potser és gràcies a això que es mantenen?
–Sí, perquè no tenien cap mena d'intenció de fer-se famosos, sinó que volien fer bona música. I, si no és que ets un geni, per fer bona música n'has d'aprendre. Vas fent, vas trobant el teu camí, la teva veu... Em sembla un temps normal, el que han tingut aquests grups per a trobar la seva manera de fer i de sortir a la llum. No cantem en anglès, no ens vam inventar el rock'n'roll; per tant, juguem-hi a favor. No farem un hit mundial que ens canviï la vida; doncs fem una cosa que ens satisfaci.

–Al llibre, hi parleu poc. Doneu veu a vuit personatges que considereu representatius de l'escena. Hauríeu volgut ficar-hi més cullerada?
–La construcció del llibre és curiosa. Amb l'encàrrec de fer un llibre sobre l'escena musical independent, vaig pensar una escaleta, amb cròniques de festivals, reflexions meves, entrevistes amb els protagonistes. Les entrevistes, normalment, tenen un temps limitat. I jo, de sobte, em vaig trobar que tenia hores i hores i hores per a poder-ho fer tranquil·lament, a casa, amb una cervesa, gairebé oblidant-nos de l'enregistradora. Entre això i que hi havia una relació força cordial amb ells, va sortir molt de suc. I aquest suc em va anar desplaçant, a mi. Ells ho deien molt bé, i es veia que hi havia alguna cosa col·lectiva, i em va semblar que la cosa més normal era donar-los joc a tots. A mesura que anava editant les entrevistes, que eren converses, vaig anar eliminant-ne les meves intervencions perquè em semblava que les coses que deien ells tenien més interès des del punt de vista literari i del lector. Aquesta espècie d'enfilall de monòlegs, de veus anònimes que s'acaben convertint en un dels protagonistes, que vénen de llocs molt diferents però que acaben al mateix lloc, que és l'escena d'ara, em servia per a estructurar un llibre que parlés d'una cosa col·lectiva, plural. La forma mateixa del llibre retratava molt aquesta escena.

–Amb l'Hidalgo parleu de la manca de programes culturals, i dieu que els mitjans, quan tractem de  música, ho fem bàsicament per parlar d'actualitat, o sigui, novetats discogràfiques i concerts…
–Sí, sempre. És una merda, això.

–Com us imagineu un programa amb cara i ulls?
–Els espais culturals haurien d'esbandir això de parlar de la novetat i prou. Hi ha tants llibres i discs que funcionen igual: en surt un, brum!, i següent. I això s'assembla molt més a una fàbrica de sardines que no pas a una obra artística. S'ha d'enfocar la cultura des d'un punt de vista que no sigui de tècnica de mercat. I cal anar elaborant un discurs al voltant de les coses que s'han fet, anar-les travant. Un model a seguir seria de no ser tributaris de l'actualitat.

Men?ame