Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  26.03.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Robert Saladrigas, la tardor de l'estiu

L'autor acaba de publicar la novel·la 'L'estiu de la pluja'

Men?ame
 

'L'estiu de la pluja' (Eds 62), l'última novel·la de Robert Saladrigas (Barcelona, 1940), té regust de tardor, potser perquè la protagonista navega per la vida sense saber ben bé qui és ni d'on ve. Una novel·la amb moltes dones de caràcter ben diferent. Saladrigas, com és habitual en la seva obra, parla de paradigmes de la societat contemporània, en aquest cas, del desarrelament: 'Ser extraterritorial, que vol dir no ser d'enlloc.' Llegeix un fragment del llibre (vídeo).

'Quan em poso a escriure no tinc gens d'estructura feta ni de documentació aplegada. Només tinc algunes idees que són el punt d'arrencada per a tibar la història, i els personatges es van fent. Cal paciència i cal humilitat. A "L'estiu de la pluja" tenia ganes de parlar de tot allò que no saps ni acabaràs de saber mai. És curiós, això de la memòria, perquè quan un dia vols esbrinar d'on véns, ja és tard. Ja no tens ningú a qui demanar-ho. I, alhora, t'adones que dins una família hi ha molts secrets que s'eternitzen i que no s'aclariran mai.'

'Però, és clar, és difícil de conèixer-te a tu mateix, si no saps d'on véns, si no coneixes els qui t'han precedit. I és això que passa a la Mariona Saravia, la protagonista de la novel·la, que s'ha convertit en una desarrelada que viu a Nova York, però que és de Barcelona i, als trenta-set anys, ni l'una ciutat ni l'altra no són la seva. I quan torna a casa de la família perquè han trobat que el seu pare tenia un pare, se li comencen a activar una sèrie de ressorts que li fan sentir la necessitat de saber d'on ve i qui eren, qui són, els seus familiars més directes.

Com podem viure amb allò que no sabem?

'La gent no pensem en la identitat fins que no ens trobem en la necessitat de saber-la. Però, com diu Jim Harrison en la cita inicial del llibre, "Com podem viure amb el que no sabem?" Com és possible que visquem en aquesta ignorància –de no voler saber, fins i tot? Jo, per exemple, dels meus avis, en tinc molt poca noció. Van morir molt joves, però tampoc no vaig demanar. El meu pare no va conèixer el seu, que es va morir abans de néixer ell. Jo que he estat tan tafaner i que he viscut d'explicar històries dels altres, he tingut poc interès a saber la meva pròpia història. Aquí entomo un mea culpa.'

'La Mariona veu per primera vegada el seu pare com un home feble. Ella no havia comptat que això li podia passar. Però hi ha moments a la vida que comences a descobrir allò en què no havies pensat mai: veure reflectida la mort als ulls del pare és veure't a tu mateix.'

'Ella és el paradigma d'una situació que ara es dóna cada vegada més: ser extraterritorial, que vol dir no ser d'enlloc. És una malaltia del món d'avui, un fet que s'ha accentuat de mala manera. És un signe contemporani. I no serveix aquesta frase suada de ser "ciutadà del món". És la pèrdua de la identitat i de la recerca d'una identitat impossible de recuperar.'

No m'interessen les novel·les sobre la guerra

Saladrigas sempre se situa en la contemporaneïtat. Troba absurd fer novel·la històrica i qüestiona que encara avui s'escriguin tantes novel·les ambientades en la guerra del 1936-39: 'Fa més de setanta anys que es va acabar la guerra i encara no l'han païda? I què esperen a parlar d'avui? La guerra és un tema recurrent d'una mà de gent que fa feredat. Si no l'haguéssim tinguda, l'hauríem d'inventar. Ho dic obertament: a mi, no m'interessa.'

No ha aparegut mai la guerra del 1936-39 a les seves novel·les? Diu: 'A la primera novel·la hi havia una resta indirecta de la guerra. I ja aleshores, a mitjan anys seixanta, segons el crític Joan Triadú, era la darrera novel·la que tractava de la guerra. I mira. D'acord, tothom fa com vol, però, a mi, no m'interessa. A mi, m'interessa l'home contemporani, que és un home en crisi del temps que viu. Perquè, si no hi ha crisi, no hi ha novel·la, perquè la novel·la neix dels femers i no pas del benestar total. Ni les novel·les, ni la pintura, ni res.' 

I el risc de manca de perspectiva d'abordar la contemporaneïtat? Segons Saladrigas, la perspectiva, la posa el talent i l'escriure sense prejudicis. 'Cap prejudici, és clar. La mirada ha de ser un filtre, posant atenció a les coses que passen, sabent veure i sabent escoltar i traient-ne conseqüències, mai dogmàtiques. Les meves històries són trossos de vides que després continuen.'

Una dona amb necessitats i servituds que jo no tinc

'En aquesta novel·la he triat una dona de trenta-set anys, perquè és una edat fronterera: és jove, però no de la primera volada, i per això pot assumir la maduresa, la vellesa i la mort. Està en condicions de proposar-se coses que no són pures il·lusions. I m'interessen les dones perquè en el món d'avui es van guanyant un rol i això té unes complicacions.'

'Per mi, la dona continua essent un ésser admirable. I m'interessa perquè té unes necessitats i unes servituds que, com a home, jo no tinc. I fixa't que els homes tenim una certa facultat de crear personatges femenins creïbles. En canvi, a l'inrevés és més difícil de trobar. La gran Rodoreda, per exemple, no sabia escriure sobre els homes.'

No és ni de bon tros la primera novel·la de Saladrigas que té de protagonista una dona. A 'Sóc Emma', del 1983, o a 'Claris', del 1990, les protagonistes ja eren dones. Però, com s'ho fa Saladrigas per crear personatges femenins? 'Provo d'entendre més que no pas de tenir bon ull. No he viscut envoltat de dones, però m'han agradat tota la vida, i potser per aquesta curiositat natural, les dones han tendit a confiar-me coses que no confiarien a uns altres homes. I com que el narrador és una mena d'esponja que va xopant-se i que no saps què en sortirà… Quan et poses a escriure et surten coses acumulades que no imaginaves que faries servir. És desti·lació de l'experiència.'

L'estil i la màquina

Robert Saladrigas confessa que tota la vida ha escrit a mà, però que, les dues darreres novel·les, les ha escrites amb l'ordinador. Diu que el canvi és tan profund que li ha canviat l'estil: 'A partir de 'Claris' vaig passar d'una llengua més barroca a cercar l'essència de la llengua. L'essencialitat de l'estil. I amb l'ordinador aconsegueixo una llengua molt més depurada, un estil més essencial. Detesto les novel·les llargues, cerco un estil ric, ritme de frase, estalviar-te qualificatius i l'essencialitat del substantiu.'

I què n'opina de la llargària de les novel·les de Jaume Cabré? 'El Jaume és un magnífic escriptor que es pren seriosament la seva escriptura, però no tenim els mateixos interessos. Em penso que representem els dos extrems d'un mateix arc. A ell, la darrera novel·la, li ha sortit de mil pàgines, jo he procurat que no en tingués més de dues-centes. No en volia escriure més. De fet, "L'estiu de la pluja" té una mena de pròleg, després el bloc central i al final un epíleg. Al pròleg i a l'epíleg faig servir la tercera persona, mentre que el bloc central és en primera persona. Doncs, un cop escrita la novel·la, hi sobraven pàgines. Vaig mantenir el bloc central i vaig escapçar-ne el principi i el final. I, certament, em vaig adonar que allò que escrivia de més era artificiós.'

Experimentacions

'L'estiu de la pluja' és una novel·la de tall clàssic. Saladrigas diu que avui la novel·la no admet experimentacions a l'estil de les avantguardes dels anys seixanta: 'La novel·la et permet jugar, però experimentacions com el "nouveau roman" han estat un fracàs. Avui la màxima figura experimental seria Don Delillo, autor d'una novel·lassa, "Submón". Jo tampoc no sento la necessitat d'experimentar, però tampoc no vull assegurar que no ho faré. Diria que la meva experimentació va en la línia d'escriure novel·les curtes. Sóc un gran admirador de "La mort a Venècia" de Thomas Mann. Tota l'obra de Mann es comprimeix a "La mort a Venècia". Això, sí que m'interessa, com també alguna novel·la de Camus, molt curta. Fer una novel·la de vuitanta pàgines és molt complicat. Dificilíssim.'

Men?ame