10.10.2011 - 17:45
Obric el correu com tots els matins sense saber que serà un dia diferent. M’adone que a la safata d’entrada tinc un correu que desitjava obrir des de fa temps. El remitent és un tal Arthur Caravan amb l’assumpte ‘descarrega ja el nou disc d’Arthur Caravan’. ‘Per fi, ja han fet les mescles i ja podem escoltar el disc’, pense. Al correu, m’expliquen que per haver participat al seu projecte de mecenatge, tenia opció a la descàrrega del disc abans que el traguen a la llum. ‘Atles enharmònic’, ens marca el temps d’aquest disc on les harmonies estaran molt presents. Qualsevol nota o acord pot sonar bé o malament segons com ho poses. La portada del disc ens mostra una vall d’una muntanya amb colors negres, blancs i roig. Una vall que ens mostra Alcoi i la Serra Mariola. Una dotzena cançons, incloent el bonus track, que ens convida a gaudir d’un viatge per l’Atles dels Arthur Caravan. El mitjà de transport per a recorre’l seran les seues harmonies, melodies, guitarres, ritmes, etc.
El pose a reproduir, i veig que el seu segon treball és diferent al primer. És més contundent i més guitarrer. Per als qui han seguit la seua trajectòria (dient-ho de manera ràpida i fàcil) podríem assegurar que segueix la línia de l’espectacle “Si t’arriba el dematí”. No pretenc fer una comparança amb què han canviat, bàsicament perquè no sóc un expert. Ara bé, el nou projecte dels Arthur és, sens dubte, un pas endavant en la seua carrera. Fins i tot, podem dir que és un disc que dóna un impuls a la música en valencià. Una música en valencià que s’ha llevat tots els complexos que tenia i es mostra més diversa que mai. No és ja sols dolçaina, ska i cantautors. N’hi ha molts més. Arthur Caravan, juntament amb infinitat de grups, en són el reflexe més clar. Potser, el quintet alcoià és un dels puntals que més ho demostren fent el que els agrada i cantant com parlen. Tampoc no vull fer un cant a favor de la musica en valencià, més que res perquè ja ho he fet altres voltes.
Tornem al que ens porta avui. L’Atles enharmònic’ és una obra fresca, actual i que no deixa les arrels a una banda. Un disc on s’inclouen tot tipus d’instruments, sonoritats i ritmes actuals però també clàssics. Tots ells, juntament amb els efectes i distorsions de les seues guitarres i teclats, els cors i la veu dels Paus, els ritmes dels baixos o la bateria arriben a construir una autèntica joia musical. Però anem per parts i desgranem poc a poc el disc.
A banda de la sonoritat que ja hem comentat, cal també fer menció d’un altra característica dels Arthur: la veu i els cors. El trident format pels Paus és un dels aspectes més polits i que més brillen. Tant la melodia del cantant com els acompanyaments corals ho mostren a cada cançó. Cançons com la de “El Bon dia” , “Cadència trencada” o “Balada d’indios i comboixos”, són unes exemples clars. Ja hem dit que és un disc més guitarrer i potent, però, com es pot demostrar? Doncs cançons com “Vents” ho mostra, juntament amb un piano i violi que pareix que et transporten al més alt del Montcabrer. La potència la trobem al ritme de la bateria o als acords de les guitarres totalment desenfrenades. Unes altres cançons que mostren la potència de què parlem són “L’interval del diable”. Un track que amb acords de la guitarra, el baix i el piano van creant una atmosfera que es trenca amb el canvi de ritme de la bateria. Un canvi de tonalitat, previ a l’entrada de la veu, que és un alliberament quasi diabòlic. Altres exemple de la cara potent del disc són “La cançó de l’alba”, versió enèrgica de la cançó d’Hugo Mas que et fa pegar-li amb el puny a la taula mentre l¡escoltes. I com no,”El dia de Tots Sants”, el track més llarg, però crec que un dels que més adrenalina desprèn amb les guitarres a tota llet, un orgue amb tints psicodèlics i una bateria que et fa tindre el peu marcant el ritme. Cal dir que comença amb uns grills i unes maraques que no pareix que hagen de desencadenar tot el que hem dit anteriorment.
Tranquil·litat: no és tot adrenalina i potència. Es poden trobar els seus lirismes i les dolces melodies que tant els ha caracteritzats fins el moment. Els que mostren aquesta cara lírica o melòdica són tracks com “La cadència trencada” (track que et fa estar fent palmes i acompanyant els cors mentre l’escoltes), “Somnis amb música perfecta” (et transporta a una realitat on el món no és un desastre) o “L’harmonia de les esferes” (una cançó simpàtica, amb unes guitarres i uns sons que canvien amb facilitat de tonalitat). No podem deixar de banda dos cançons més. D’una banda “El Bon dia”, una cançó molt bonica on agafa protagonisme la veu de Pau Aracil. La qual, juntament amb el clarinet de fons i acords tant de la acústica com el piano, fan una peça molt bonica i el resultat de la qual és una de les millors cançons del disc (i de les meues preferides). D’altra banda, “Himne a l’alegria”, una cançó que t’entra de seguida per la seua melodia dolceta però també pel ritme constant i marcat. Una cançó on apareix una secció de vents (trompa i trompeta) que ajuden a remarcar la melodia de les veus i del teclat. Per últim, cal remarcar que fent honor al nom del disc, aquest comença i acaba amb harmonies que canvien de tonalitat desenfrenadament. Tant “Majors i Menors”, com el bonus track “Menors i Majors”, mostren el nucli, l’essència més pura d’Atles Enharmònic.
Sens dubte, és una obra mestra. Una obra que li ha costat d’eixir a la llum, però ha estat pel treball constant d’aquests cinc alcoians que no han parat de treballar. Una feina que no han aturat fins que no han estat ells mateixos satisfets, i això es nota amb l’acabat final. Un disc amb què els Arthur Caravan, amb la companyia del seu gran tècnic de so, trencaran fronteres i els veurem actuar a llocs insospitats. Feu bé a la societat i agafeu exemple d’aquest quintet amb els ingredients que els farà arribat molt lluny: frescor, naturalitat i arriscar-se sense por a mostrar el que els agrada. ArthurCaravan són uns grans músics però sobretot unes grans persones.
PS. Cal assenyalar que Arthur Caravan posa la seua obra a l’abast del públic, per a la descàrrega i circulació gratuïta. No debades és una de les bandes senyeres dins el panorama valencià en l’àmbit de les llicències Creative Commons i del Copyleft.
Enllaços
Array
Array
Array
