04.10.2011 - 06:00
Al vestíbul de la redacció de Nòvaia Gazeta hi ha un seguit de fotografies. Son retrats de persones. Un desconegut, en entrar-hi, es podria pensar pensar que són dels directors que han passat per la publicació russa. O potser de periodistes distingits per alguna mena de premi que mereixen que tothom en conegui la cara. Però no hi ha cap nom a sota que els identifiqui.
Alguns dels retrats, en blanc i negre, sí que són de periodistes. Uns altres, no. Flanquegen la tirallonga de rostres dues fotografies més. Una de panoràmica d’un cel amb núvols allargassats. Una altra on es pot veure una glacera amb un bloc de gel gegantí. El primer retrat és el de la Natàlia Estemírova, activista d’una ONG de Txetxènia. A continuació, hi ha el rostre de Serguei Màrkelov, advocat dedicat a defensar casos d’abusos comesos contra ciutadans del mateix país on treballava Estemírova.
La noia que podem veure a continuació, sí que és d’una periodista. És la més jove de tots. Es diu Anastàsia Bàburova. Molts dels seus articles parlen dels grups paramilitars que als darrers temps sembraven i sembren la por a Rússia ablamats i encoberts per l’extrema dreta del país. Al costat, amb la mà feta un puny tapant-li una mica la boca, hi ha un altre col·lega seu: Ígor Dòmnikov. És un home atractiu. Al seu costat un altre periodista, Iuri Xehotxihin, cabells blancs, una mica llargs. Té un aire d’avi de conte infantil. La darrera fotografia és la de l’Anna Politkòvskaia.
Totes aquestes persones, les uneixen dues coses: la primera, que van acostar-se a la realitat de Txetxènia i van decidir de comprometre’s, cadascú en el seu camp, perquè les atrocitats practicades per l’exèrcit rus i per les milícies resistents no quedessin impunes, perquè se sabés de quina manera havia decidit Rússia de tornar a l’escena internacional després de la seva etapa comunista: amb molta sang a les clavegueres. La segona cosa que uneix als noms que he esmentat és que tots sis, la Natàlia, en Serguei, l’Anastàsia, l’Ígor, en Iuri i l’Anna van morir assassinats.
La redacció de Nòvaia Gazeta no és gaire luxosa. Uns envans pre-fabricats separen els despatxos. Blanc amb llistons grisos. Vaig resseguint les fotografies que en va fer la M. en el seu darrer viatge a Rússia. Obrim aquesta porta, ara. L’estança és lluminosa i funcional. Una taula amb un vidre al damunt. A sota, hi ha tot de portades de diaris amb la fotografia de l’Anna Politkòvskaia a moltes. El 7 d’octubre de 2006 un desconegut la va abatre a trets just davant la porta de casa seva. Venia de veure la seva mare ingressada a l’hospital. Tenia quaranta-nou anys. Des d’aquella data el seu despatx és només això, un lloc per al record. Els diaris, doncs, fa cinc anys que són darrere el vidre. Esguarden una absència. L’absència de l’Anna. Darrere el vidre.
També hi ha flors damunt la taula. Dos gerros: l’un amb flors grogues i l’altre amb flors blanques. I estem segurs que les flors hi són sempre. Que no les hi han posades per quedar bé. Hi ha coses que es noten. Hi ha coses que se saben. El despatx és net. Pulcre. Si ningú hi volgués treballar, només caldria que en tragués les flors, els retalls de diari de sota el vidre, el retrat de l’Anna que penja a la paret i llestos.
Però ningú no ho farà. Aquest és el lloc des d’on l’Anna redactava els seus articles de denúncia, el lloc des d’on l’Anna parlava amb els seus contactes, el lloc des d’on l’Anna, després d’un viatge a Txetxènia el 1999, tan solament per a escriure un article circumstancial, va adonar-se que ningú no deia res de tanta misèria humana com assolava i assola Txetxènia i va decidir de posar-hi remei. Hi va deixar la vida, en aquella decisió.
Sabia que la seva vida perillava. Sabia que, si no callava, uns altres la farien callar, a ella. Ningú no pot jutjar els qui saben que han fet un pas que no admet marxa enrere. Ningú no pot jutjar els qui només fan la feina perquè creuen que és el que han de fer i llestos. Sense esperar cap recompensa. Sense gens d’heroïcitat. Irremeiablement compromesa, Anna Politkòvskaia.
Som nosaltres, a qui ara ens toca de no callar. De dir el teu nom ben alt, Anna. Cridar que ja està bé que després de cinc anys no se sàpiga qui va ser la persona que va ordenar la teva mort, qui va ser qui va prémer el gallet. Cridar que Putin és un assassí sense escrúpols. Que Kadírov és un assassí sense escrúpols.
Cridar amb la veu de la gent de Txetxènia que viu atemorida per si una nit un escamot de l’FSB que ha begut massa vodka decideix anar per les cases buscant noietes per passar l’estona.
Cridar perquè sabem que ets molt més que un retrat entre un cel on cada núvol que s’hi veu és un dels nostres esgarips exigint justícia, rescatant-te de l’oblit. Cridar per provocar un allau i així fer que el gel de la mentida i el silenci vagi desprenent-se com més aviat millor i caigui definitivament al mar de la veritat.
David Figueres (bloc Els dies i les dones)
Enllaços
Array