Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  29.09.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Les 'Pagèsiques' d'en Perejaume, una obra de boscos

És el seu tercer llibre de poemes, d'una gran singularitat dins el panorama internacional

Men?ame
 

L'artista i poeta Perejaume acaba de publicar 'Pagèsiques' (Edicions 62), el seu tercer llibre de poemes, una obra de boscos diu, un llibre de llibres: 'És l'intent de produir un sistema, d'activar un cos de textos molt diversos que tenia entre mans.' És una poesia plena de pensaments singulars i intensos sobre el territori, sobre una geologia que es plega i desplega, que floreix. Sobre la seva vivència amb la natura i la seva vivència de l'art.

 

Cinc llibres conformen l'obra: 'Pagèsiaques', 'Els arbres', 'Els suros', 'El taller', i 'Bloc de notes'. Encapçala el volum el text 'Les alticimacions', a partir de dos versos finals d'un poema de Marià Manent. I tanquen el llibre tres addendes i un text dedicat a Virgili. Perquè Pagèsiques' evoca també les 'Geòrgiques' de Virgili, un cant al conreu i a la pagesia.

Perejaume ha anat construint en paral·lel els cinc llibres, però cada poema o prosa poètica ha trobat el seu lloc, de manera que 'Pagèsiques' es llegeix com un continu que va germinant, que va creixent.

'Sempre acabem fent el mateix llibre, diu l'artista, i a 'Pagèsiques' com a 'Obreda' (el llibre anterior) hi ha un primer bloc on apareixen els grans temes.  D'aquests n'hi ha dos de molt insistents i repetits. Un és la geologia com a floració, aquesta imatge on les valls són com flors i les muntanyes com les corol·les del voltant. La geologia es plega i es desplega i s'apuncella, és un relleu que no para de florir. Això surt contínuament, sobretot a la primera part. I després una altra imatge, la dels arbres i del camí, de com els arbres et marquen el camí per on has de passar, de com t'empeltes amb el camí, aquest joc infinit amb els arbres.'

Del Montal estant, del Montnegre estant,
baixa pel sot una llum cada vespre
i la llum fa el camí de l'aigua, 
i s'esgorga, de tant en tant,
mentre s'atura a collir paraules
que davallen dels arbres, i se les endú.

Penso en el suc de l'escriptura,
en el seu immens espai aquàtic,
com un llibre en formació
d'una bellesa indiferent i grandiosa
on, sota la literatura repartida en arbres,
la pintura arriba al mar.

'Jo tinc el taller dalt d'un turó i cada vespre baixo a peu a sopar i a dormir  amb la família i l'endemà torno a punjar', explica l'autor per introduir el poema precedent. En els darrers temps, Perejaume no s'allunya del territori. Escriu:

'Escrivia anant a peu. Trobava lluny de mi, externa a mi, la font de les meves paraules. Havia de caminar dies sencers per trobar-la.'

Comenta: 'El llibre no és cap cant al lloc d'origen, perquè la realitat és la que et tria i el meu territori és aquest com podria ser-ne un altre, però el que passa és que es dóna una relació tan estreta entre territori i llengua, que s'acaben confonent. I aquesta síntesi em genera uns espais de creixement, i per això estar al territori no m'angoixa. Perquè la mida del territori depèn de la relació que hi establim.'

L'obra de Perejaume cada vegada pren un marc més local: 'Aquests anys he viatjat menys. A diferència dels anys vuitanta per exemple, avui tot queda més reclòs. Quina paradoxa, davant d'aquest món globalitzat. I, més enllà, també hi ha la meva opció personal: la llengua se m'ha fet més genuïna quan m'he estabellat en un lloc concret i precís.'

Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè —just al revés
del que és costum—
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi doncs.

I sobre els arbres Perejaume pensa i repensa la idea de repetició, que és una idea pagesa, que diu que només perdura allò que es repeteix: la tradició oral, la gestual… el llegat de les repeticions. 'I pensar com s'arriba a repetir el bosc d'una manera tan elegant que no deixa mai de seduir-nos! El llibre pretén ser obsessiu com el bosc.'

 La terra musculada

La part central de 'Pagèsiques' és 'Els suros', que és la més extensa i diu el poeta que també és la més fèrtil. Perejaume hi té una obsessió amb el suro (mot que denomina tan l'arbre com l'escorça): 'El suro és una maquinària visual extraordinària, perquè dibuixa en el seu tronc tot allò que divisa des de dalt.'

En aquesta part, el poeta escruta la idea del contacte amb el món, de la manca de gestos que fem al món: 'Abans se'n feien molts, ara hi ha el gest de nedar, el gest de caminar, i no en trobaràs gaires més. Sembla que hi ha una distància cada vegada més ampla entre nosaltres i el món. I s'estableix una relació pornogràfica amb el món: totes aquests imatges plenes d'exotisme, d'illes paradisíaques que no arribem a tocar mai… I és en aquest sentit que es fa servir la paraula 'paisatge', com un element estàtic, que contemplem. Per això no parlo de paisatge, prefereixo la realitat pre-paisatgista del XVIII.'

Continua: 'El territori no es estàtic, és sempre en moviment. El relleu canvia. Hi ha diversos moviments en aquest sentit: El moviment geològic, que es un moviment horitzontal, de desplaçament de les muntanyes. Perquè la muntanya tendeix a recuperar la seva pendent original. Amb visió atenta d'uns quants anys el podem arribar a veure, sobretot en aquestes terres de sauló del Maresme. La terra és musculada, amb els seus criteris i necessitats. Després hi ha un segon moviment, que és vertical, d'alçar-se amunt. I hi ha un altre moviment vertical, el de la muntanya invertida. Alhora de descriure aquest moviment, Verdaguer n'era un mestre. I en sabem d'això, només cal mirar la Sagrada Família, les seves torres són com estalactites invertides del sostre d'una cova'.

El mar llauratejava.
El cel s'hi alçava
fins que s'enfonsava d'alt.

L'aigua dreta de untes, de puntes,
i el cel que pessiga, pessiga,
i el mar pessigat, pessigat.

 

Men?ame