Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  23.08.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'Els guants de la felicitat' (I)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

Men?ame
 

Hi hagué, fa molts segles, un poderós
marqués castellà que senyorejava una
fortalesa a la frontera oriental. El castell
era damunt d’una muntanyola i
estava rodejat d’un jardí no gaire gran amb moltes
plantes i arbres fruiters.

Als peus del castell reposava, tranquil·la, una
extensa població.

El marqués, que es deia Bernat de Vilian, com
a castellà de la frontera, s’havia criat en perpètua
guerra amb els moros i amb els cristians veïns. I
açò l’havia forjat un home de gran temperament.
La seua muller, morta feia quinze anys de sobrepart,
li havia deixat una preciosa filleta que, segons
creixia, es feia més i més bonica, amb uns
cabells com la nit, suaus i onejats, i uns ulls negres
que enamoraven.

La filla, Brunilda per nom, era una fadrina
animosa i desperta, però estava sempre tancada al
castell, perquè son pare, a força d’estimar-se-la
moltíssim i creient protegir-la, li feia passar una
trista vida feta de monotonia i avorriment. No la
deixava eixir mai de la fortalesa, i sols algunes
hores al dia li permetia de passejar-se per l’hort
acompanyada sempre per la Roseta, la seua vella
dida, que se l’estimava també molt.

Així passava que, als quinze anys, no coneixia
cap persona jove, llevat les rústiques minyones
que servien en la casa, tal era la por del seu pare
que s’enamoràs d’algun jove, volgués casar-se i
quan infantàs un fill morís com la seua mare.

Un any, quan va arribar la primavera amb els
seus cels esplendorosos de blavor… ella sentí
brostar dins el seu pit una onada misteriosa de
vida nova i, al seu cervell, un tropoll de pensaments
confusos i meravellosos.

Tanmateix, un matí, li agafaren unes ganes
molt fondes de plorar, d’ajaure’s al llit i de morir…
o de batre unes ales invisibles i envolar-se molt
lluny per damunt dels verds camps.

El marqués de Vilian era aquell matí al seu gabinet
de caça amb un criat. Devers les deu, va sentir
trucar a la porta, i era Roseta.

–Què vols? Què succeeix?
–Senyor, Brunilda ha caigut malalta.

El pare, a grans camallades, corregué a les habitacions
de la filla on la trobà plorant amargament
en el llit.

–Pare, vull anar-me’n on està la meua mare…
vós em teniu en presó, i el meu cor necessita llibertat.

A Vilian, se li va crispar la cara de pietat sobtada,
de tendresa paternal plena de records i melangia…

–Bé, Brunilda… No et caldrà anar al cel. Diumenge,
dia de Pasqua, eixirem tots dos plegats a
missa major i, si vols, ens hi acompanyarà Roseta.

Per fi, el diumenge vinent fou diada d’esdeveniments
memorables.

L’any anterior a tot açò, Vilian havia sostingut
una petita guerra amb Raül de Mataplana, senyor
de Penella i veí seu. No hi va haver vencedors ni
vençuts; però quan Raül de Mataplana tornava al
front dels seus, muntat en un brau cavall, el feriren
i morí allí mateix als braços del seu fill únic,
En Carles.

Tornat al seu castell, Carles de Mataplana encarregà
una llarga missió d’espionatge a un gran
home de confiança que li deien Armengol. Aquest,
disfressat de pobre captaire, arribà a la població
de Vilian. Allí captava a les portes de les esglésies i
dormia en els hostals i, sempre amb l’orella tesa,
anava assabentant-se de tot el que es deia pel
marquesat. Entre moltes altres coses, conegué
també el que es deia sobre la gran bellesa de Brunilda
i sobre el seu captiveri. Quan tornà amb els
seus, ho explicà tot, com és natural, a Carles de
Mataplana i aquest es commogué amb la història.

Així les coses, va arribar el dia assenyalat per a
la primera eixida de Brunilda. ¡Quin goig de veure
tanta gent i tanta cosa bonica i interessant!

–És fina i refina de veritat –comentaven les
dones al veure-la passar del braç de son pare, i
ella tremolava d’emoció i agraïment.
Ja arribaven a l’església. Dring, drong, feia la
campana.
–Doneu ja les monedes –li diu Roseta a l’orella,
perquè arribaven a les grades del temple i allí
davant tenia els captaires que demanaven almoina.

I Brunilda donà a dreta i esquerra una malafí
de lluentes monedes d’argent. Sonaven els mots
d’agraïment i ella somreia contenta. Però el riure
de Brunilda es tallà en sec quan, al capdamunt de
les grades, vora la porta mateixa, li va allargar la
mà un jove captaire espentolat que la va impressionar
profundament pels seus ulls bells i imperiosos,
per la seua estatura neta, pel seu posat
altiu i humil alhora.

Acabada la missa, intranquil·la, volgué distraure’s
una mica més, i va dir al seu pare que volia
anar al mercat. Ell, ablanit del tot, ho consentí i…
a l’entrar-hi, tornaren a creuar-se amb el captaire
jove. La seua mirada quedà clavada en l’ànima de
Brunilda. La jove ja estava tranquil·la: el cel resplendia
de nou amb vivíssima llum.

Al mercat, Brunilda volia mirar-ho tot. Passaren
per davant d’una tenda que exhibia petites
joies barates, vidrets, amulets, collars…

L’amo els digué amb seguretat:

–Senyora, senyor… passeu dins, si us plau,
que tinc una cosa que us interessarà.

Aquell venedor, endeví i misteriós, venia d’amagat
gotades amoroses, aigua de la gelosia, amulets
amb poders malèfics i altres andròmines bones
per a mil peripècies estranyes de la vida dels humans.

Entraren tots quatre, i, a l’acte, Brunilda es va
encapritxar d’uns guants fets d’un teixit finíssim
en fil d’or.

–Bon gust teniu, gran senyora! Açò, no sols
són uns guants luxosíssims i de gran valor material,
sinó que tenen la propietat de conduir la persona
que els usa a la més completa felicitat.

I, tot i que el preu era exorbitant, se’ls quedaren.
A l’arribar al castell, el pare digué a Brunilda:

–Molt de compte, filla! ¡No els perdes per res
del món!

El marqués, amb aquella compra, estava que
esclatava de goig encara que no ho manifestava:
s’havia resolt el seu principal problema: el de la
felicitat de la seua filla sense que fos necessari
que ella es casàs.

En conseqüència, ara ja no pensava traure-la
més del castell, i donà ordes per tal que tancassen
qualsevol finestra per on Brunilda pogués veure
una altra vegada algun home en la flor de la joventut.
També va fer redoblar la guàrdia pel jardí,
sobretot a l’hora de les passejades.

Debades féu ella, amb llàgrimes i súpliques,
per ablanir-lo. I una nit, quan en acabant de sopar
ell li va explicar que no permetria que es casàs
perquè estava convençut que la vida era més important
que la felicitat i tenia por que li passàs
qualsevol desgràcia, ella el va interrompre amb
un plor esqueixat, s’alçà i se n’anà corrents a la
seua cambra.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 3 (Tàndem edicions · Albatros)