Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  15.06.2010  06:02

“Les fonts de Sabadell no són aptes per al consum”

La sociòloga local Lali Musoles presenta un estudi sobre l'estat de l'aigua a la ciutat

Men?ame
 

Vilaweb Sabadell publica en exclusiva un estudi sobre la qualitat de l'aigua que arriba als sabadellencs a través de les diferents infraestructures locals. La sociòloga Lali Musoles exposa el seu punt de vista després de diverses entrevistes amb experts en la matèria.

Les Fonts Naturals

L'abril de 2010 l'Ajuntament de Sabadell feia públics els resultats de les anàlisis que es fan trimestralment a les fonts naturals de la ciutat per tal d'assenyalar-ne la qualitat sanitària a través de l'informe de “Vigilància Sistemàtica de les Fonts Naturals”. De les 20 fonts que reben vigilància sistemàtica, 14 es van classificar com a no potables i 6 sense garantia sanitària. Aquests resultats ens van despertar algunes preguntes, així que vam voler investigar una mica més sobre què hi ha darrera de les fonts naturals de Sabadell, i en definitiva, sobre l'aigua que bebem. Així que ens vam entrevistar amb el Laboratori Municipal i hem pogut resoldre algunes de les nostres principals inquietuds. 

A la web de l'Ajuntament de Sabadell, podem llegir el següent sobre les fonts naturals: “La geologia de la plana del Vallès sobre la qual s'assenta Sabadell -bàsicament dues grans unitats, miocè i quaternari-, facilita una important escorrentia que aflora fàcilment als talussos dels rius i torrents i dóna lloc a l'aparició de fonts, algunes de les quals són intermitents en funció de la pluviometria. Moltes d'aquestes fonts han estat utilitzades per l'home al llarg de la història. A Sabadell en podem comptar prop de 30.”

Avui dia, tot i que es pugui gaudir d'aquestes fonts com a espai lúdic, el seu consum humà ja no és recomanable perquè no compleixen amb les garanties sanitàries exigides.

 

Estat de les fonts i difusió d'aquest estat

Arran de la normativa europea d'aigües del 1998, es va crear a Catalunya un pla de vigilància específic, on es determina que els municipis hauran de tenir cura de les fonts naturals. Al nostre municipi, a través d'un acord entre els departaments de Salut i el de Sostenibilitat i Gestió dels Ecosistemes es va crear el “Protocol d'autocontrol i gestió de les fonts naturals de Sabadell”, que descriu la manera en què es gestionaran les fonts i defineix tots els aspectes que hi estan relacionats: què és una font natural, quines són, on són, com es retolen, qui es fa responsable d'actualitzar el cens... I aquest protocol es revisa anualment. Cal dir, però, que les fonts s'analitzen des del 1982, any en què es va inaugurar el Laboratori, i que en els darrers anys la tasca principal ha estat adaptar-se a la nova legislació.

La realització i presentació d'analítiques també s'inclou en aquesta normativa i serveix per a comunicar a la població l'estat d'aquestes fonts. Es fan cada canvi estacional (trimestralment) mitjançant una recollida de mostres i unes analítiques per paràmetres microbiològics i fisicoquímics. A banda d'aquesta recollida trimestral, el departament de sostenibilitat compta amb unes brigades que aproximadament un cop per setmana revisen les fonts per tot el Rodal de Sabadell.

Per a difondre els resultats de les analítiques hi ha diferents mecanismes, com l'informe que hem assenyalat en principi, que s'envia a regidors, tinents, a Atenció Ciutadana, a la FAV, les diferents Associacions de Veïns i Veïnes, la UES i l'ADENC. També s'assenyala mitjançant cartells a les mateixes fonts. Per tant, d'una manera o d'una altra, i qui més qui menys, ens podem assabentar que a les fonts naturals de Sabadell no hi hauríem de beure, perquè o bé no són potables, o bé no tenen garantia sanitària (és a dir, en el moment de realitzar les anàlisis sí que es complien les característiques de qualitat però no es pot garantir que el dia següent sigui sent aixi). Per tant, queda clar que les fonts no poden ser el nostre rebost d'aigua, ja que el risc de malalties (sense ser alarmistes) existeix i s'ha de prevenir.

 

Podem prevenir aquesta contaminació? 

Aquesta situació ens va portar a preguntar-nos si no es podria prevenir la contaminació de les fonts, o bé descontaminar-les i poder tornar a beure aigua a través d'elles, tal i com s'havia fet durant molts anys.

Els Laboratori Municipal ens va donar la resposta. La diferència més important entre l'aigua de xarxa (la que ens arriba a casa) i la de les fonts naturals és que la primera està tractada i la segona no. Si es tracten o descontaminen les fonts naturals deixarien de ser allò que les caracteritza: naturals. L'aigua de xarxa, precisament pel control que rep des dels dipòsits d'acumulació fins al tractament i a la distribució llar per llar, pot complir amb les característiques de qualitat exigides per normativa (subratllant qualitat, que vol dir que no ens faci mal i tingui les característiques de composició adequades. Això no vol dir que tingui bon o mal gust). En espais naturals, en qualsevol moment, pot haver-hi hagut qualsevol actuació que interfereixi en la qualitat i per tant no es pugui assegurar. I pel que fa a la prevenció de la contaminació, es podria dir que en molts casos ja s'ha fet tard. A la vegada, els orígens de la contaminació poden ser de diversa índole, des d' indústries, a ramaderia i agricultura, fins a excursionistes desaprensius, i això pot passar en qualsevol moment, de manera que tornem a allò que ja hem assenyalat abans: tot i que al moment de les analítiques els resultats fossin favorables, res podria garantir que 5 minuts després ja podrien ser diferents.

Per tant, la conservació de les fonts naturals de Sabadell, en el millor dels casos, es limita a condicionar els accessos, garantir-ne el desguàs i indicar-ne la qualitat de l'aigua.

Ens preguntàvem també si en el cas que es potabilitzéssin totes les fonts, l'aigua que aporten seria suficient per abastir tot el consum de tota la població de Sabadell. Amb un consum mitjà de 180 litres per persona i dia1 (l'any 2009) la resposta és un No rotund. Els aqüífers de Sabadell tenen molt poca quantitat d'aigua, i del Ripoll tampoc podríem abastir-nos totes les sabadellenques, un cop més per una qüestió d'escala. Pel que fa a les mines del Ripoll i Ribatallada se'n extreu aigua que es regenera per regar i netejar carrers.

 

Per tant... Què bebem a Sabadell? 

El 90% de l'aigua que arriba a la xarxa de Sabadell prové del riu Llobregat. Malgrat que el gust, per a molta gent, no sigui del tot agradable, compleix amb les garanties sanitàries indicades per normativa, de manera que podem entendre que el gust a clor és senyal de desinfecció.

Però no és tot tan fàcil... El riu Llobregat és un riu absolutament salinitzat, ja que s'hi comptabilitzen uns nivells de clorur sòdic tan elevats que el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, a través de l'Agència Catalana de l'Aigua, l'ha de dessalar per poder abastir la població de l'àrea metropolitana de Barcelona mitjançant una dessalinitzadora que ha costat més de 70 milions d'euros.

I si us pregunteu d'on ve tanta sal, aquí va la resposta. La sal del Llobregat prové de les muntanyes de residus salins que genera l'empresa minera Iberpotash, a partir de les mines de potassa de Sallent i Súria, a la comarca del Bages. La potassa es fa servir principalment per produïr fertilitzants per a l'agricultura, tot i que també és necessària per a fer pólvora. Per aconseguir-la, cada dia s'aboquen més de 5000 tones de residus cap a aquestes muntanyes artificials. La pluja fa dissoldre la sal i es filtra cap a la xarxa fluvial de la conca del Llobregat.

Iberpotash és una empresa filial de la israeliana Israel Chemical Limited Fertilizers (ICL FE), que a més a més d'haver rebut denúncies en el pla ambiental, també les ha rebut en el pla laboral. Tot i que a la web de Iberpotash hi podem trobar els compromisos ambientals de l'empresa, el cas és que tant la Plataforma Prou Sal! (www.prousal.org) com la Plataforma MontSalat (www.lasequia.org/montsalat/) denuncien que Iberpotash no hagi pres cap mena de responsabilitat sobre els impactes ambientals que genera la seva activitat i que es guïin únicament i exclusivament per principis econòmics de maximització de beneficis.

Un cop més, doncs, trobem a faltar la transparència sobre els processos que envolten la gestió dels recursos naturals i dels ecosistemes. Obrir l'aixeta és fàcil, però la xarxa que hi ha al darrera és molt més complexa del que sembla.

1Extret del diari Avui, www.avui.cat/sabadell. 23 d'agost de 2009

Men?ame