07.01.2009 - 06:00
‘El silenci’, la primera novel·la del periodista radiofònic Gaspar Henández, és la novel·la guanyadora de la 41a edició del Premi Josep Pla, que convoca Edicions Destino i que s’ha atorgat aquesta nit a Barcelona. Per una altra banda, la tradicional vetllada literària ha destacat l’escriptora i periodista Maruja Torres amb el 65è Premi Nadal amb ‘Esperadme en el cielo’, on apareixen ella amb Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán.Gaspar Hernández, director i presentador del programa de Catalunya Ràdio ‘L’ofici de viure‘ (de dilluns a divendres de vuit a nou del vespre) i crític literari en diversos mitjans de comunicació, s’ha endut el Premi Pla amb ‘El silenci’. Quan va recollir el premi va dir (àudio) que la novel·la pretenia ser un homenatge a Josep Pla i també a dos autors japonesos, Yasunari Kawabata i Tanizaki.
La novel·la se situa a Formentera. La història transcorre durant tota una nit en la qual el narrador parla a Umiko, una jove japonesa, mentre dorm. Ella ha viscut una experiència traumàtica en un monestir zen i pateix un càncer. Pretén curar-se d’una forma extravagant, a través de la medicina alternativa. El narrador accepta, però és del tot escèptic sobre aquest procés.
Diu Hernández que la història sorgeix d’un cas real, el d’una dona que es va voler curar a partir del que s’anomena ‘remissió espontània’, una cura a través de la paraula (els seguidors d’aquest corrent consideren que les paraules modifiquen l’estructura molecular de l’aigua). ‘Ella es pregunta: si les emocions ens poden fer emmalaltir, per què no ens poden curar també?’ El llibre parla de la meditació, que Hernández creu que és un camí per a transformar la societat. La ‘nova consciència’, un moviment, diu, que cada vegada té més seguidors i que postula que per canviar el món primer hem de canviar nosaltres.
El zen i la medicina alternativa
Parlem, doncs, d’una novel·la d’autoajuda? ‘No és una novel·la d’autoajuda, respon l’autor, perquè la primera intenció del llibre és oferir un text literari. M’he passat tres anys escrivint el llibre. Ara bé, la novel·la sí que reflecteix el món de l’autoajuda, que aquí no acostuma a ser tractat literàriament. Però és només un dels elements que hi apareixen, n’hi ha d’altres.’ I per què tantes referències japoneses? M’interessava reflectir la radicalitat del zen i reivindicar la tradició del zen al Japó.’
Hernández no havia publicat mai abans cap obra de ficció, encara que no és el seu primer llibre. Té publicat ‘El llibre de les emocions’, basat en el programa que feia de matinada a Catalunya Ràdio, ‘Una nit a la terra’ (L’Esfera dels llibres, 2006); el recull d’articles ‘Mandra’ (Dèria, 2002) i la monografia ‘Què pensa Josep Cuní entrevistat per Gaspar Hernández’ (Dèria, 1995).
El jurat del Premi Josep Pla el formen Sebastià Alzamora, Rosa Cabré, Baltasar, Porcel, Àlex Susanna i Ester Pujol. Enguany s’havien presentat vint-i-nou originals.
Maruja Torres, Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán
Per la seva banda, la veterana periodista i escriptora Maruja Torres ha guanyat el Premi Nadal amb ‘Esperadme en el cielo’. En la novel·la, Torres es troba en el més enllà amb Terenci Moix i Manolo Vázquez Montalbán, escriptors que foren bons amics de l’autora i a qui, d’aquesta manera, ret homenatge. Des de la ficció tots tres revisiten els seus paisatges comuns, en especial el Barri Xino, i repassen alguns dels seus referents culturals i literaris: ‘Tots tres ens trobem en un conte, en el fons trist perquè ells són morts, però que de fons transmet la idea que val la pena arriscar-se a viure, que s’ha de viure perquè ells ja no ho poden fer, i cal donar-se als altres. Ells hi surten molt divertits, al llibre. Són el meu Terenci i el meu Manolo: en Terenci amb cabells, de molts colors, i en Manolo a la manera del seu detectiu Carvalho.’
‘Jo havia conegut en Terenci al nostre Barri Xino quan tenia catorze anys, i el Manolo el vaig conèixer amb vint-i-cinc, i em va donar feina a la revista ‘Por favor’. Quan es van morir vaig començar a fer espiritisme laic. Els convocava en els meus somnis. I, de sobte, em vaig trobar escrivint un llibre.’ Maruja Torres s’ha passat quatre anys amb la novel·la a sota el braç: ‘Vaig començar-la a Barcelona, però l’he escrit gairebé tota als cafès de Beirut, on visc ara. Perquè en tot aquest procés hi va haver una nova guerra al Líban i la vaig anar a cobrir i jo, que ja m’havia acomodat, vaig tornar a viure emocions i això em va fer decidir a canviar de vida i a escriure aquesta novel·la.’
‘No és un llibre nostàlgic, assegura l’autora, però, és clar, als amics és impossible oblidar-los. Parlo molt del nostre barri, que ara anomenen Raval, del cine de la nostra infància, dels desitjos de felicitat que teníem, dels llibres que llegíem… És l’educació sentimental d’una dona de seixanta-tres anys. Sí, un llibre generacional, un llibre d’amics. I intento transmetre la lliçó que visc perquè ells ja no ho poden fer, i que he de recordar-los, perquè, al cap i a la fi, el que lleguem en aquesta vida és el nostre record.’
Al sopar literari hi van assistir el president de la Generalitat, José Montilla, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i el ministre de Cultura espanyol, César Antonio Molina.
Montserrat Serra
Enllaços
Més informació a VilaWeb Lletres.
