01.07.2015 - 06:00
Ahir al matí es va presentar Carles Guerra com a nou director de la Fundació Tàpies per als cinc anys vinents. Substitueix Laurence Rassell, que ha estat al capdavant de la institució durant set temporades (vegeu l’entrevista de balanç). Carles Guerra (Amposta, 1965) té una trajectòria llarga com a investigador i docent en l’àmbit de la història de l’art, i ha estat director de la Primavera Fotogràfica (2004), director de la Virreina Centre de la Imatge (2009 – 2011) i conservador en cap del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (2011-2013). Ha estat nomenat pel patronat de la fundació a proposta d’una comissió d’experts que l’ha escollit després d’haver avaluat vint candidatures presentades en el concurs públic internacional per cobrir la vacant de director.
Guerra, content i ‘honorat’ d’haver guanyat el càrrec per concurs, ha explicat a la premsa unes primeres línies teòriques del que vol que sigui la Fundació Tàpies en aquesta nova etapa, i ha anunciat que a la tardor ja presentaria una programació ‘amb cara i ulls’. Ha pensat aquesta institució cultural com un espai on passin coses i on el públic sigui entès com a matèria primera. Ha expressat la necessitat de rellegir la modernitat de Tàpies i de molts altres artistes en clau local o perifèrica, entenent que Tàpies va ser un artista modern i que les circumstàncies traumàtiques que es vivien a l’estat espanyol no van permetre que la seva obra (com de la de tants d’altres) es mirés des de la cultura crítica.
‘La Fundació Tàpies –ha dit–, que conec i he seguit de prop des que es va obrir, és i s’ha de consolidar com una mena de plató, entès com un espai obert on passin coses, plató com a esdeveniment, com a oportunitat de produir quelcom amb el públic. Un públic que s’ha d’entendre com a matèria primera. Perquè hem de diluir la idea que la història de l’art només la conformen els elements visuals. La producció de les idees és col·lectiva i no resideix només en les arts plàstiques ni tan sols en el cinema.’
‘Arribo a una institució molt interessant i forta. Hi arribo en un moment de canvi, de punt d’inflexió de la ciutat i del país. En aquest moment, pensar quina és la missió de la Fundació Tàpies a la ciutat de Barcelona és un repte que no em volia perdre’, ha dit. Sobre aquest encaix també ha explicat: ‘Les principals institucions culturals de Barcelona viuen un esgotament dels seus principis originals. Avui envegem la creativitat que es genera fora de les institucions. Per això hem de reconnectar-nos des de dintre amb els nous processos que generen creativitat a fora. Hem de viure amb aquests ritmes, amb aquestes onades. I això és una oportunitat. Per això vull una Fundació Tàpies on es pugui crear una articulació de potències i noves formes de capital: l’impacte del neoliberalisme ha bandejat la cultura i l’ha minvada de recursos. Per això hem de passar de ser una institució subvencionada a ser una institució participada. Això ens donarà la possibilitat de repensar els capitals que tenim i com usar-los. Perquè de capitals n’hi ha de moltes menes, més enllà del financer. I és una oportunitat de corregir una interpretació restrictiva del que és la societat civil. Avui la societat civil no pot ser només sinònim d’aquella gent que aporta diners, perquè avui es pot contribuir de moltes altres maneres: des de la creativitat, amb capital emocional, social…’
‘Una institució cultural és un lloc privilegiat per a fer de laboratori. És un capital d’idees. Les institucions són llocs d’excepció a tot allò que passa a la resta de la societat. Però aquest territori d’excepcions sempre acaba incorporat a les noves formes d’economia. I això cada vegada passa de manera més ràpida. Mireu si no el Sònar. Per això la institució cultural ha de donar espai a les pràctiques d’excepció, per preparar les opcions de futur. En aquest sentit, Barcelona és molt rica, és un recurs. Té patrimoni, té arxiu, està preparada per a dir coses que no s’han dit, hi ha conflictes i no hem d’evitar-los, al contrari (tot conflicte és una escola d’on aprenem). Sortosament, Barcelona té molts conflictes.’
Pel que fa a la col·lecció i l’obra d’Antoni Tàpies, exposa: ‘La fundació ha de donar una resposta ajustada al moment, sabent que el llegat de Tàpies té pes i caràcter. Tàpies representa l’artista modern, una modernitat viscuda des de les peculiaritats de la història de l’estat espanyol (quaranta anys de dictadura, una transició defectuosa…), una modernitat que no s’ha fet des de la cultura crítica. Aquí no hem tingut una resposta crítica de la modernitat i això és un repte de futur perquè ens obliga a revisar la història. No tenim una modernitat homologable amb el món anglosaxó. Per això ho hem de fer en una perspectiva local, a partir de les figures que van pensar les transicions, van pensar com ser moderns. Parlem de modernitats perifèriques (com va passar a l’Àfrica i a l’Àsia). Hem de reclamar un relat genuí. I aquest aspecte el posarem en primer terme.’
Continua: ‘Tàpies va ser un intel·lectual que es va posicionar, que va escriure. Ell trenca el clixé del pintor que només pinta o de l’escultor que només esculpeix. I nosaltres mirarem sobre aquests creadors que s’han expressat de formes diverses. Hem de mantenir el patrimoni de Tàpies com un objecte de debat. No voldria que passés com els llegats de Miró i Picasso, en què els responsables no gestionen els discursos, només el patrimoni.’
I ha acabat dient: ‘Per resumir les intencions, heu de saber que quedaré prou content si la Fundació Tàpies d’aquí a cinc anys encara s’entén com una institució necessària. Sembla una obvietat, però ho dic perquè ho he viscut molt de prop. Cal reivindicar-nos com un servei públic.’
