19.06.2015 - 13:14
Cada divendres Josep Antoni Duran i Lleida envia una carta als militants d’Unió. Lògicament, la d’aquesta setmana va dedicada al trencament de la federació amb Convergència. Duran diu: ‘No estem en guerra ni hi estarem, afortunadament. No hi ha ni víctimes mortals ni ferits arran de l’actual situació, però hi ha damnificats polítics, entre els quals es troba Unió.’ Sobre l’ultimàtum de CDC sobre la independència, exclama: ‘No es pot actuar amb aquestes maneres si realment es vol portar el país a la independència.’ Duran reconeix per primera vegada que ‘el resultat [de la consulta interna] ha estat molt ajustat’. I diu que no vol que el partit faci ara cap congrés que pugui decidir sobre la seva continuïtat.
A continuació, podeu llegir la carta de Duran sencera:
«Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
Una setmana més he de parlar d’Unió i de les seves posicions. D’entrada, vull deixar clar, molt clar, que les decisions que prenem aquests dies són doloroses. Molta gent pateix pels moments que estem vivint. Pensem o no el mateix, els entenc i els respecto. Pateixo tant com el que pugui més. No diré altra cosa, com tampoc no permetria que algú digués que ho pateix més del que jo ho estic patint. Juntament amb en Francesc Borrell i l’Ignasi Farreres (si hi ha algú més, que em perdoni perquè l’omissió és del tot involuntària), sóc dels pocs signants que quedem en vida i que en nom d’Unió vam negociar i firmar el pacte de Convergència i Unió, que alguns a casa nostra ja estaven disposats que fos batejat només amb el nom de CDC. Una coalició reconvertida després en federació, fet que va negociar sempre el comitè de govern i que mai es va sotmetre a l’aprovació d’un congrés i que el consell nacional es va limitar a ratificar a posteriori.
Porto quaranta-un anys de militància a Unió i me l’estimo, com a mínim tant com el que més. L’he servit, i a través seu he servit Catalunya tant com n’he estat capaç, amb defectes i alguns encerts. He rebut crítiques i aplaudiments, dins i fora de casa, tantes critiques com aplaudiments -en alguna ocasió segurament justos i en altres injustos. La política és així; el servei púbic, també, per no parlar de la política de partit, molt més ingrata en moltes ocasions. Aquestes condicions les reconec en moltíssima gent de bona fe que té responsabilitats en el si d’Unió o en nom d’Unió. He viscut la bondat de la unitat en la diversitat i el drama de la divisió, fins i tot de l’escissió. I sóc molt conscient que ara tenim una manifesta divisió que, per dolorosa que sigui -i ho és molt-, estava latent des de fa anys.
Discrepo respectuosament dels que situen la consulta del 14-J o els seus resultats com la gènesi de la divisió. Fa molt temps que estem dividits, i si hem fet la consulta és com a conseqüència d’aquesta divisió, i no a l’inrevés. Fa més d’un any i mig que vaig dir públicament en diverses ocasions que Catalunya acabaria sense tenir la independència i que el procés polític que vivim trencaria el PSC -ja ha passat- i, en contra del criteri d’alguns, crec que és molt dolent per a Catalunya. També vaig afirmar que es trencarien Unió i CiU, i està passant. Vaig assenyalar que dividiria IC-Verds-EUiA –i -amb tot el respecte, i tant de bo que m’equivoqui-, està dividida i que, al final, només en sortirien victoriosos C’s i ERC -aquí reconec que no vaig preveure, perquè encara no existia, Podemos, amb la variació de sigles que es vulgui- i que de tot plegat en faríem un pa com unes hòsties.
És la situació política la que ens divideix. No estem fets per viure còmodament quan la societat es bipolaritza en blanc i negre, en bons i dolents. Recordem Pau Romeva: “Unió és un partit de quadrets”. O per citar un altre fundador, Roca i Caball, quan -com m’explicava Miquel Roca l’altre dia a la conferència de Ramon Espadaler a Tribuna Barcelona- deia als seus fills: “nosaltres som dels vençuts de la Guerra Civil, però, de fet, vam perdre des del mateix moment que va començar”. No estem en guerra ni hi estarem, afortunadament. No hi ha ni víctimes mortals ni ferits arran de l’actual situació, però hi ha damnificats polítics, entre els quals es troba Unió. I, per cert, ja que parlo de fundadors del partit, ni aquests ni altres dirigents són patrimoni de ningú en particular sinó de tots en general.
Malgrat tot, que ja sé que és molt, no podem deixar de valorar aspectes positius dels temps que vivim. Amb la consulta hem fet un exercici de democràcia directa, de transparència, amb un nivell de participació que només poden ridiculitzar els que s’embenen els ulls amb intransigència i intolerància envers Unió. Una participació del 64,7% del cens electoral no s’ha vist mai en cap procés equiparable a altres partits. Recordem també que a la consulta del 9-N el nivell de participació no va arribar al 40%. Es va fer una consulta amb garanties democràtiques. Millorables? Segur!, però no inferiors a les del 9-N, que tots nosaltres vam defensar com a suficients.
Som molt conscients que el resultat ha estat molt ajustat, però el SÍ és l’opció guanyadora. És obvi que tenim l’obligació de pensar en el volum del NO, però no a costa de reconvertir la victòria del SÍ en la derrota dels plantejaments de la pregunta. No entenc com hi ha tertulians o articulistes capaços de defensar la declaració de la independència per un 50%+1 d’escons i s’entesten a no reconèixer la victòria per més del 50% dels vots del SÍ a Unió… Què hauria passat si hagués estat a l’inrevés? Que cadascú interpel·li la seva consciència davant d’aquesta pregunta. La meva resposta és clara: els que defensàvem el SÍ hauríem reconegut la derrota encara que hagués estat només per un vot. I en conseqüència hauríem fet, tal com vam dir, un pas enrere, i avui la divisió hi seria igual, però no la faríem més costosa. No estic demanant a ningú que faci passos enrere, entre moltes raons perquè es necessita tothom. I sobretot el que no entenc és que es parli des de casa nostra de victòria pírrica. L’alcaldessa de Barcelona va guanyar CiU per menys de tres punts. Va ser pírrica, la seva victòria? Doncs legítimament és alcaldessa de Barcelona. Tampoc no entenc els que parlen d’empat tècnic: per l’amor de Déu, que el 14-J no vam fer una enquesta, sinó una consulta!
Arran d’aquesta consulta per una votació clarament majoritària en el si del comitè de govern, el secretari general va rebre l’encàrrec de dialogar amb CDC i trobar una ruta comuna. El SÍ a la consulta d’Unió permet incloure les persones que, per entendre’ns, van votar SÍ/SÍ el 9-N, però el que no fa és excloure els que vam votar SÍ/NO o SÍ/Blanc. Com és prou conegut, la resposta de CDC va ser substituir el diàleg per l’últimàtum. Un ultimàtum fet públic, a més, sense deixar-nos cap marge de mobilitat: teniu tres dies per acceptar l’adhesió al SÍ/SÍ. Inacceptable! En el fons i en la forma inassumible. No es pot actuar amb aquestes maneres si realment es vol portar el país a la independència. O no vam aplaudir el Parlament danès per la moció que instava al diàleg entre el govern català i el de l’Estat? Quin exemple de diàleg estem transmetent a la UE i a la comunitat internacional? Quin marge de decisió amb un mínim de dignitat quedava a Unió? Avui llegeixo que es proposa un congrés per veure qui es queda amb la marca. Quina expressió més poc afortunada! El partit decidirà, però jo no en sóc partidari. Fer ara un Congrés no seria una altra cosa que un instrument per liquidar-la. O desapareixeria amb la llista del President o no es faria viable el seu futur electoral si ens dediquéssim a fer el congrés a l’hora de preparar la campanya per si hem d’anar sols.
Per acabar, el que em sembla més important és que, més enllà de les diferències estratègiques que em porten a discrepar de portar en termes electorals la rivalitat amb ERC al seu terreny, una qüestió hauria de quedar clara per a tothom: a l’Estat i a Catalunya hem de ser conscients que d’aquesta situació només en podem sortir amb una consulta legal perquè decideixi la ciutadania. I també hem de tenir clar que sense recompondre el catalanisme, la consulta que necessitem no arribarà. I quan parlo del consens, no ho faig només del catalanisme independentista. També en refereixo als del PSC, als d’ICV-EUiA o als d’Unió, que som catalanistes i que sense ser antiindependentistes no veiem la independència avui ni possible ni desitjable. Parlo, doncs, de persones que, a més, no estem disposats que es digui que no es pot ser tan patriota des de les nostres posicions com des de les independentistes.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
19 de juny de 2015»
