08.06.2015 - 00:00
Febrer de 1963. Al món passen coses. Per exemple, el 27 de febrer el govern iranià implanta el dret de votar de les dones i de ser elegides parlamentàries. Abans, el 10 de febrer, al Paraguai, el general sanguinari Alfredo Stroessner és reelegit president; el 21 de març, es tanca la presó federal d’Alcatraz, a la badia de San Francisco, als Estats Units; o el dia 5 d’abril, es connecta el telèfon roig —encara que era negre— el qual uneix els despatxos dels presidents nord-americà i soviètic; o el 26 de gener, quan naix José Mourinho, entrenador de futbol portuguès.
A Espanya també passen coses. El 3 de febrer, a Granadilla de Abona (Tenerife) s’encén i s’assola un edifici amb unes mil persones a l’interior que estaven renovant-se el document d’identitat, a conseqüència del qual en resulten mortes 23, i més d’un centenar ferides. O el 9 de maig, quan el règim dictatorial de l’Estat espanyol posa en funcionament el Tribunal d’Ordre Públic —que es coneixeria com a TOP— per jutjar actes contra el franquisme.
I a Ontinyent, encara que se n’isca de la norma, en aquest mes de febrer, també passa alguna cosa fora del comú. Perquè a la capital de la Vall d’Albaida mai no acostuma a passar gran cosa, i si per error ocorre algun assumpte, els responsables del règim diuen que no ha passat enlloc, la gent mira cap a un altre costat, i finalment, tots decideixen que al poble no ha succeït res.
En el mes de febrer de 1963 apareix als pocs quioscos d’Ontinyent la publicació ‘Escala, revista de información y divulgación cultural’, que trau un grup de gent jove, per sota de la trentena d’anys, amb inquietuds, i sota el paraigua del jutge valencià destinat al poble, Pedro Nácher.
Hi ha una anècdota que resumeix ben bé el tarannà i la filosofia del personatge. L’anècdota diu que es trobava un dia Pedro Nácher de guàrdia al seu despatx, quan va rebre una visita. Era la parella de la Guardia Civil que portava una dona detinguda per haver provocat un aldarull contra el cap d’Estat. Contra Franco. Era una dona que, a l’entrar, es va posar a plorar i a cridar dient ‘Eixe ha matat el meu marit’ [havia sigut afusellat], i assenyalant la paret d’on penjaven sengles quadres de Franco i José Antonio a cada costat d’un crucifix. Nácher, sense perdre les maneres, li va demanar que es tranquil·litzara i que li diguera quin dels tres li havia mort el marit (Franco, José Antonio o Jesucrist). Humor negre, indubtablement, però revelador d’una visió dels temps que corrien absolutament allunyada dels cànons rígids i intolerants que pul·lulaven a tort i a dret i una percepció social infinitament més pròxima a la realitat que la imperant als estaments oficials. És a dir, una alenada d’aire fresc a l’Ontinyent de l’època.
Amb l’aparició d’Escala es posa punt i final a més de dos dècades de foscor i silenci, des que en els convulsos anys trenta, abans de la arribada del franquisme, es publicaren al poble algues revistes i periòdics com El despertar de Onteniente (1932), Revista (1933), Vida Católica Onteniense (1934) o El Productor (1936). En la llarga travessia del desert dels anys 40 i 50, únicament s’ha editat el llibre ‘Onteniente, 1940-1953’, del secretari municipal Juan Luis Reig Feliu, i que va publicar la Diputació de València.
Apareix Escala i ho fa amb una nòmina de noms no excessivament llarga però sí destacada. Des del primer número queda palesa la preocupació pel món social i de la cultura. Així hi trobem Antonio Lacueva i Ricardo García Sáez en actualitat, Alfredo Bernabeu en temes històrics, Vicente Luis Montés en la problemàtica social, José Ángel Gironés en la cultura en general, Luis Alonso en esports, el pare franciscà (posteriorment abandonaria l’orde) Odorico Prieto en la problemàtica existencial, Ramón García en el cinema, Pedro Nácher en política i, encara que no conste en cap número, Joan Barberà, que era qui feia els nombrosos dibuixos de la publicació i actuava de coordinador. A més a més, col·laborarien en la revista de tant en tant o esporàdicament, Joan Fuster, Antonio Pérez Lozano, Francisco Martínez Abellán, Ricardo Cardona, Mariano Rico…
La revista Escala va ser massa bona per als temps en què va aparéixer, o almenys, per al poble al qual anava dirigida. En 1963 Ontinyent acabava de superar els 20.000 habitants, i els seus veïns cavalcaven a lloms d’una indústria tèxtil en eclosió, que tenia en la immigració, en les hores extraordinàries, en la caseta i en un incipient estat del benestar i del consum els seus punts forts del dia a dia. És a dir, un poble i una gent a qui la cultura no li preocupava ni mica ni gens. Així, Escala, passats els números de febrer, març i abril, va començar a no tindre continuïtat. El número 4 porta com a data de publicació un eteri 1963 i el següent número és doble (5 i 6) i es publica en la intemporalitat definida de l’any 1963. El número 7 apareix en desembre d’eixe mateix any. En 1964 es publica al mes de febrer el número 8, i el darrer exemplar és triple, que abraça els números 9, 10 i 11 i que apareix en data incerta però en 1964. Després, la publicació va callar per sempre.
Si més no, tot i la discontinuïtat en l’aparició regular, Escala sí que va guardar una regularitat estable en el nombre de pàgines. Del número 1 al 4, a 20 pàgines l’exemplar; el número doble 5 i 6, 40 pàgines; el 7, que era un especial sobre el cinema, 24 pàgines; el 8, 20 pàgines; i el 9,10 i 11, número triple, 60 pàgines.
La temàtica fou variada però centrada en els problemes de calat que tenia el poble. Socialment, Escala mirava cap a casa des d’un punt de vista analític. En els prop de dos anys que es va publicar la revista van aparéixer treballs com el número monogràfic dedicat al cinema, el qual pot ser considerat excel·lent; el reg, la immigració, les enquestes sobre les necessitats que tenia Ontinyent, l’analfabetisme… Fins i tot, coincidències de la vida, va ser testimoni del primer ascens de l’Ontinyent CF a la divisió de plata del futbol espanyol ocorreguda en l’estiu del 63.
Desapareguda la revista Escala, el següent pas va ser la publicació del periòdic Ciudad en el revolucionari any de 1968 coincidint amb el segon ascens de l’Ontinyent CF a la Segona Divisió.
Enllaços
Array
