Jana Montllor: ‘Sóc la primera admiradora del meu pare’

  • Entrevista a la filla petita d'Ovidi Montllor, avui que es commemora el vintè aniversari de la mort del cantant alcoià

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Bel Zaballa
10.03.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ens citem al Pati Llimona de Barcelona, on aquests dies treballa intensament en uns tallers de cinema, i seiem al sol. Ha desat a la butxaca la mica de por escènica per poder atendre els periodistes que li anem al darrere perquè ens parli del seu pare, Ovidi Montllor. Avui fa vint anys que es va morir d’un càncer d’esòfag; aleshores ella en tenia setze. La Jana és la petita de les filles de l’Ovidi; la seva mare, Montserrat Blanes, és la Montserrat que va donar títol a una de les peces d’amor del cantant. Però ella té pocs records del seu pare interpretant cançons. Aquell temps l’Ovidi ja no cantava gaire: la seva producció discogràfica, després d’una dècada publicant cada any, va quedar estroncada el 1980, quan després de la transició aquells qui el portaven a fer recitals van entrar a les institucions i s’hi giraren d’esquena. Parlem amb Jana Montllor dels seus records, dels valors que li va transmetre l’Ovidi i del llegat popular que en perviu. Engeguem l’enregistradora i ella s’arromanga la camisa. 

—Us agrada parlar del vostre pare o us incomoda?
—Sí, m’agrada molt. Jo n’estic molt orgullosa, i sóc la seva admiradora número u. Sí que és cert que a vegades és estrany i em confon una mica, perquè l’Ovidi era l’Ovidi, però també el meu pare… Passa una cosa molt bonica: va morir fa vint anys, però havent deixat moltes cançons escrites i cintes cinematogràfiques. I aquesta part més professional de l’Ovidi l’he descoberta més tard. Per això la relació amb ell no ha deixat de transformar-se mai. Continua havent-hi un intercanvi i un aprenentatge. 

—Quan es va morir, éreu a punt de fer setze anys…
—Sí, i en aquell moment la meva manera de continuar al seu costat era escoltant-lo. A través de la seva música, vam entrar en un contacte molt més intens que el que havíem tingut, perquè fins aleshores no hi havia hagut gens de pressa. A més, el temps que vam conviure correspon a una època seva més cinematogràfica. Jo el recordo per casa assajant algun paper, per exemple. El seu vessant musical va arribar més tard. 

—Com era l’Ovidi pare?
—Tinc la sensació que l’Ovidi, sense etiquetes, era molt conseqüent. Per mi no hi havia diferència entre dins de casa i fora de casa. Allò que jo veia que feia amb els seus amics o en públic era igual que allò que li veia en el seu aspecte més quotidià i paternal. A més, amb mi va tenir, gairebé des de sempre, una relació molt adulta. M’explicava les coses tal com les hauria explicades a una persona de la seva edat, hi havia un tu a tu molt directe. 

—Tenia sovint aquella mirada entre trista i tímida…
—L’Ovidi era molt tímid, tot i que es dediqués a la cançó i a actuar, i potser això feia que públicament semblés més seriós que no era. Era molt divertit! Un ésser humà molt quotidià, et posava una broma sarcàstica al costat d’una de molt bàsica. No és que fos un pallasso, però era divertit.

—Fèieu vida familiar? 
—Sí. Vida familiar de pares separats. Jo vivia amb la meva mare, amb l’Ovidi ens vèiem caps de setmana i estius. Ell se n’anava temporades quan havia de fer un rodatge i sempre ens enviava postals. És molt divertit tornar-ne a llegir algunes. Em deia ‘Sóc al mar gravant, amb onades de set o vuit metres!’ L’Ovidi era molt poruc, segurament les onades no arribaven a dos metres. I a totes les postals m’acabava dient: ‘Estudia molt.’ Donava molta importància a això, a aprofitar les oportunitats. Suposo que pel fet que provenia d’una família obrera. 

—Sembla que havia begut del seu pare els ideals anarquistes. Us els va transmetre?
—Sí. Jo no compartia amb ell els discursos polítics, perquè no en tenia l’edat, però l’Ovidi es preocupava molt de transmetre valors. Recordo de fer-li preguntes. ‘Què era això que hem vist avui, papa?’ ‘Doncs això era una manifestació.’ I m’explicava què carai era una manifestació. Els valors d’esquerres hi eren presents, allà, però es trobaven en el dia a dia, no només en un discurs. Al capdavall, tot és política, i també ho és la manera com transmets els valors als teus fills. 

—Abans dèieu que estàveu molt orgullosa d’ell. Què és el que us en fa sentir més? 
—La seva capacitat de ser autodidacte. Això sempre em va deixar al·lucinada. L’Ovidi no havia pogut estudiar i tenia molts llibres a casa; se’ls havia llegits tots. A més, tenia un respecte infinit al seu pare (no sé si això també es va heretant!). D’alguna manera era qui li havia transmès moltes inquietuds. L’Ovidi volia ser actor, i va ser actor. Volia cantar, i va cantar. I sobretot volia una cosa: que el patrimoni poètic arribés a la gent, fer-lo popular. Ell havia descobert un patrimoni poètic increïble i volia que arribés a tothom. Crec que això també ho devia aprendre dels seus pares: compartir la cultura, fer les coses amb aquest sentit proletari, ‘de tothom i per a tothom’. 

—Moltes de les coses que va escriure, encara ara, després de tants anys, continuen tenint la mateixa vigència.
—Sí. I a més, passa una cosa molt bonica, que crec que li fa honor, també: no hi ha hagut cap iniciativa oficial per a commemorar aquests vint anys de la seva mort, sinó que els homenatges se li fan d’una manera popular i gairebé espontània. I si això és per l’Ovidi, trobo fantàstic que hagi estat així, perquè és bastant coherent amb ell. 

—Sí que hi va haver un moment que va rebre el buit, després de la transició. 
—Això jo ho he sabut després. La part que jo he viscut és la de l’Ovidi preocupat amb la jubilació, que segurament era el reflex d’això que dius. Ara, si li van fer el buit, ell sempre ha estat present en el sentiment popular i això és fantàstic. No només l’ha reprès gent que el coneixia i va compatir la seva història, sinó que hi ha tot de grups joves que no el coneixien i que l’han recuperat. L’han fet seu amb un amor que a mi m’emociona molt. I no tan sols grups que canten les seves cançons, és que fins i tot hi ha un grup que es diu Ovidi Twins, que no té cap cançó de l’Ovidi, simplement s’hi inspira. Em sembla preciós. A la cançó ‘Tot explota pel cap o per la pota‘, diu: ‘Vostra raó es va desfent, la nostra és força creixent.’ Crec que ho resumeix força bé, això que diem. És bonic i per això m’agrada que el Barnasants hagi agafat de lema aquesta cançó [‘Volem el pa sencer’]. 

—Justament heu participant en l’espectacle final d’homenatge a l’Ovidi del Barnasants, ‘El(s) poeta de l’Ovidi’, que es farà a Alcoi. 
—He col·laborat en la selecció de poemes, amb Jordi Tormo. Hi ha una part de poesia inèdita, però no només. Vaig descobrir que hi ha un llibre de l’Ovidi, ‘Dels quaranta estant’, del qual vam trobar un sol exemplar en una biblioteca de Madrid, i que és de micropoemes. Ha estat un redescobriment de coses molt boniques. M’ha agradat participar-hi perquè feia molt de temps que no mirava les poesies de l’Ovidi, i ha estat molt divertit trobar-me el meu pare dins aquestes poesies. Hi ha un micropoema que diu: ‘Apunt filosòfic. M’apunto.’ Ja ho sé, és una bestiesa, però a mi em fa molta gràcia, perquè ho llegia i el veia a ell.

—Com us agradaria que la gent recordés l’Ovidi amb el pas dels anys?
—Allò que més m’agrada del que passa amb l’Ovidi és aquesta continuïtat amb la gent jove, amb les noves creacions. Li dóna encara més aquesta actualitat seva. Per mi, això és el que té més valor. Em fa entendre millor allò que deia, que són qüestions que transcendeixen el temps. 

—És una manera de fer-lo perviure, també. 
—Que la gent l’agafi per aquí i per allà i el renovi, ho trobo molt bonic. I que precisament això vagi vinculat a qüestions en què ell creia profundament, com ara l’equitat, la igualtat, i aquells valors que tenen a veure amb el fet de no estar d’acord amb un sistema capitalista desigual i devastador. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any