10.03.2015 - 06:00
Yuval Noah Harari (1976) és l’autor de ‘Sàpiens: Una breu història de la humanitat’, obra publicada recentment en català en Edicions 62 i que ha estat un èxit mundial. Format a Oxford com a historiador, Harari treballa en l’actualitat en el departament d’Humanitats de la Universitat Hebrea de Jerusalem. Aquest bagatge humanista és rellevant pels coneixements enciclopèdics que afloren en nombroses pàgines del llibre, però sobretot és important perquè l’autor reivindica l’estudi de la història des de l’humanisme, en lloc del materialisme inspirat en les ciències naturals.
En el seu llibre, divideix la història humana en tres períodes i el salt d’un a l’altre és producte de successives revolucions.
Entenc per revolució un canvi fonamental en l’estructura del món i de la societat humana. Divideixo el meu llibre en tres grans revolucions: la revolució cognitiva va representar l’inici de la història. Amb anterioritat, els humans no es diferenciaven de la resta d’animals. Amb la revolució de l’agricultura es va produir un nou salt que va incrementar el poder humà. La revolució científica ha significat el tercer gran salt. Gràcies a la ciència ens trobem en una posició segons la qual podem esdevenir déus i ser capaços de crear vida. No és només la revolució més gran de la història, també és una revolució biològica, ja que podrem controlar la nostra pròpia evolució.
Afirma que la revolució cognitiva va consistir bàsicament a poder imaginar realitats que no existeixen i que aquesta és una característica molt rellevant de l’espècie humana.
Per a mi és important distingir entre allò que és ficció i allò que és real. És una de les qüestions més importants en història. Són els déus una ficció? Ho són les nacions? I els drets humans? Què hi ha de real al món? Per fer aquesta distinció jo aplico el test del patiment. Per exemple, quan es perd una guerra, podem arribar a dir que una nació pateix, però no és més que una metàfora. Si un banc entra en concurs de creditors, també es diu que passa moments difícils, però de nou es tracta d’un ús metafòric del llenguatge. Són les persones les que pateixen quan van a la guerra o perden els estalvis, no les nacions ni els bancs. Això no són metàfores, són realitats. Sovint només donem importància a aspectes que només són ficticis. Ens preocupem per les nacions, pels déus i pels diners, i ens oblidem de l’autèntica realitat del món: les sensacions i emocions, i el fet de trobar-se bé amb un mateix.
I malgrat ser ficcions, també afirma que van tenir un paper fonamental en l’economia, tal com va passar amb els déus.
Per poder mantenir un intercanvi econòmic és important que hi hagi confiança. Si dos ximpanzés que no s’havien vist mai abans es troben al mig del bosc, no intercanviaran res. Com podrien confiar l’un amb l’altre? En canvi dues persones que es trobin al bosc, sense conèixer-se prèviament i que pertanyin a tribus diferents, poden arribar a establir una relació de confiança gràcies a la religió. Si el mateix esperit vigila les tribus d’ambdós, aquesta fe en el mateix esperit serà la base de la confiança i fins i tot ajudarà a fer que es puguin arribar a considerar germans. Aquesta confiança permet fer tractes, tancar negocis i fer intercanvis. En l’actualitat passa una cosa semblant amb els diners. Malgrat que no es coneguin, el fet que dues persones emprin bitllets crea una base de confiança amb la qual es poden fer transaccions comercials.
Afirma que la revolució cognitiva va tenir una causa biològica, alguna cosa va canviar en el nostre cervell. Però com es pot pensar aquesta transformació sota la llum de la selecció natural?
Quan no se sap alguna cosa, el millor que es pot fer en ciència és reconèixer que la ignores. D’aquesta manera es dóna una oportunitat a la recerca. Es va produir un canvi fantàstic en les habilitats cognitives d’’Homo sapiens’ fa uns seixanta o vuitanta mil anys, coincidint amb el moment de la seva sortida d’Àfrica. És l’època en la qual es comencen a trobar les primeres evidències d’art, de religió i de tecnologia. És obvi que va haver de passar alguna cosa, però els estudis de l’esquelet no mostren cap diferència, físicament eren igual que abans, i el cervell tampoc va variar de mesura. La millor teoria que tenim actualment consisteix a creure que es va modificar l’estructura interna del cervell. Per exemple, es van connectar dues regions del cervell que fins aquell moment es trobaven desconnectades. Però ens manquen evidències, això és només una hipòtesi. No tenim una resposta a aquesta qüestió.
Com podríem definir a ‘Homo sapiens’?
És un ésser remarcable per dues habilitats connectades: és capaç de cooperar formant grups enormes. No hi ha cap altre animal que sigui capaç de crear una xarxa tan sofisticada de cooperació com ho fa ‘Homo sapiens’. Aquesta és la font del nostre poder. El poder no rau en l’individu, sinó en la xarxa de cooperació que l’ha convertit en el dominador de la Terra. En segon lloc, es troba l’habilitat de crear ficcions, com ja hem dit. Cap altre animal creu en déus, nacions o diners. La cooperació i la ficció es troben relacionades, ja que les xarxes de cooperació es basen en ficcions.
La característica principal de l’ésser humà és aleshores la ficció?
De vegades es defineix l’ésser humà com l’animal que fa eines. Això és veritat, però és encara més fonamental definir-lo com l’animal que s’explica històries.
I la ciència? Justament és el contrari de la ficció. És una cerca de la veritat.
La ciència no pot existir per ella mateixa. Sempre necessita de l’aliança d’una ideologia o d’una religió. La ciència no pot respondre a qüestions de valor: què és bo o dolent? Què és més important? La ciència només pot dir com funciona algun aspecte de la realitat, però no hi ha una manera científica de decidir què és més important quan es produeix un conflicte entre valors. Com que sempre cal prendre decisions, la ciència requereix d’una ideologia. Imaginem-nos que disposem d’una quantitat limitada de diners per fer recerca. Aquesta situació obliga a prendre una decisió sobre com invertiré els diners, si vull estudiar el càncer, fer recerca arqueológica o bé arribar a Mart. Què és més important? Puc invertir els diners en un estudi per incrementar la producció de llet amb enginyeria genètica; o bé en un altre estudi que se centri en el patiment de les vaques quan les separen dels vedells, amb la finalitat de reduir aquest patiment. La ciència no pot triar quin estudi és millor, però la ideologia, sí. Des del capitalisme s’afirmarà que cal incrementar la producció de llet. Per als defensors dels drets animals, en canvi, la tria serà diferent. L’agenda de la ciència la dicta la ideologia o la religió.
Això vol dir que la irracionalitat controlarà sempre la raó. Sembla contradictori.
Potser ho és, però així és com funciona tot. Els valors controlen l’agenda. La gran inversió en física nuclear que s’ha produït durant el segle XX s’explica perquè les superpotències volien armes nuclears. En canvi, s’ha invertit molt menys en arqueologia. Això no vol dir que l’arqueologia sigui menys important, sinó que s’ha pres una decisió ideològica. En tot cas, jo trobo que el criteri que hauria de guiar les nostres decisions hauria de ser la realitat, no les ficcions.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Roger Corcho. Periodista, Barcelona.
Enllaços
Array
