26.02.2015 - 19:56
Ningú no l’obligà a deixar el grup, però ho va fer a la recerca de noves provatures. Tampoc no és limità a ser músic i ha esdevingut un cantant de veu intensa i personalíssima.
Com va nàixer Al Tall?
Pels volts del 74, quan estudiava a l’institut de Silla i ja em passava el dia tocant la guitarra i interpretant Pi de la Serra, hi vingueren a parlar-nos d’una beca per anar a la Universitat Catalana d’Estiu. Allà vaig conèixer Vicent Torrent, i decidírem assajar junts; després aparegué Manolo Miralles, que havia estat teloner de Raimon. Amb tot, encara que coneixia la cançó d’autor, em tirava molt més el rock and roll.
Hi ha músics a casa?
Sí, dins la família tinc músics professionals.
En quin àmbit musical començares?
En bandes i conjunts.
De quin rock véns?
Del de carrer, dels Creedence, dels Rolling… Més endavant, hi vaig incloure Pink Floyd, Led Zeppelin, Chicago, Santana, la música llatina, les grans bandes, Ray Charles…
Havies sentit parlar de la Beat Generation o de Bob Dylan?
Que va! De Dylan i de Joan Baez prou més endavant. Jo tocava en conjunts locals i anava a escoltar Nino Bravo, Juan Bau, Juan Camacho i deu o dotze grups que venien a assajar en baixos a Catarroja. Encara recorde que Nino Bravo em preguntava si m’havia agradat alguna de les cançons seues. Un poc més endavant, un oncle meu començà a fer-me sentir Sisa i tota la fornada de rock català. Llavors hi havia dos focus: a Sevilla i a Barcelona. El de Barcelona estava dirigit per la Productora Zeleste. Quan els vaig sentir, vaig pensar que allò estava molt bé.
Quan començares a cantar?
Tard, quan em va passar el prejudici de pensar que els cantants eren uns cretins; jo em considerava músic perquè els músics em pareixien més seriosos, més professionals, i veia els cantants com a vedets emprenyadores. I vaig començar a cantar gràcies a Vicent Torrent, que s’hi va entestar… i li puc estar agraït per això, perquè va acabar agradant-m’hi molt i és on més a gust estic. Jo era la veu “cassallera” d’Al Tall i això que sóc abstemi! La meua amiga Fina Benavent, otorrina, em va dir que és perquè fabrique sons al voltant de les cordes vocals, per això mai no puc fer veu de falset. Em digué que era un fonador de bandes!
És certa la connexió “màgica” entre cantants i “oïdors”?
Sí, però no sempre. I sovint pots no adonar-te’n. De vegades, baixes de l’escenari pensant que ha estat una bomba i algú et diu: has estat una mica fred i tu et dius: sí???? O pots pensar que has ficat la pota i va la gent i et diu que l’has emocionada. Sobretot, es dóna quan són actuacions de proximitat, quan pots sentir la respiració de qui està davant teu. Són un luxe, però els músics no podríem viure sols amb aquest tipus d’actuacions.
Llegeix l’entrevista sencera, fent clic aquí
