15.02.2015 - 06:00
Un negre mallorquí. Tantes vegades van definir-lo d’aquesta manera que al final ell va acabar renegant d’ambdós adjectius i es definia com una persona catalana. Parlem de Guillem d’Efak, músic, rapsode i escriptor, de qui avui es commemoren els vint anys de la mort. Un referent de la Cançó, un dels mallorquins més eclèctics del segle XX, ‘poeta popular amb una empatia extraordinària i un gran comunicador i seductor’, diu el seu biògraf, Bartomeu Mestre –autor de ‘Balada d’en Guillem d’Efak’–, que el defineix també com un defensor de la llengua, la cultura i el territori. ‘La seva biografia és una cadena d’accidents.’ I ens l’explica gairebé d’una tirada:
Vida d’en Guillem d’Efak
El seu pare era fill de Manacor. Era guàrdia colonial a Guinea, a punt de retirar-se. Va tenir en Guillem el 1930 amb una guineana. Dos anys després, se l’emportà cap a Manacor. ‘La mare, per mi, és una fotografia’, deia d’Efak en una entrevista que podeu veure al final d’aquest article. A Manacor, el va educar una tia republicana, germana del pare, una dona gran. ‘Això va fer que tingués un vocabulari molt ric, perquè els avis tenen una llengua no tan contaminada’, diu Mestre. A l’escola va conèixer na Lluïsa, que era com la Teresa de la cançó d’Ovidi Montllor (‘Homenatge a Teresa’), la mestra que descobreix consciències. ‘Ell deia que després d’haver anat a escola amb na Lluïsa ja no havia après res més a la vida.’
Guillem d’Efak va créixer, va ser un bon estudiant, i l’Ajuntament de Manacor li donà una beca per a estudiar magisteri. Eren els anys 1950, quan començava el turisme, i quan acabà magisteri es va posar a fer de guia a les Coves del Drac i a Manacor. Quan va arribar a la majoria d’edat decidí d’abandonar Manacor, i durant tres anys voltà pel món. Va anar a Alsàcia a fer cervesa, a Catalunya Nord a veremar, i del seu pas per una mina en va sortir el seu primer llibre, ‘El poeta i la mina’. Bartomeu Mestre explica que d’Efak sempre feia la mateixa gràcia sobre aquesta qüestió: ‘Quan un home s’endinsa 500 metres sota terra i en surt amb un llibre de poemes a la mà és que ja no té remei!’
Va tornar a Mallorca, on hi havia el local la Cubana. Allà hi actuava un músic jamaicà amb un grup de salsa. Un dia es va acostar a en Guillem d’Efak:
—Tens una camisa negra? Doncs vine, que ens ha fallat un músic.
—Però si jo no sé cantar!
—És igual. Els blancs es pensen que tots els negres en sabem.
I així és com va començar Guillem d’Efak en el món de la música. Tenia molt bona veu i tocava bé la guitarra. Aviat es va fer un nom. ‘Un dia es presentaren a la Cubana tres poetes mallorquins prou coneguts: Miquel Àngel Riera, Josep Maria Llompart i Jaume Vidal Alcover. En Guillem, per fer-los una gràcia, els va cantar una cançó en català.’ Era el 1959, encara no havia arribat l’esclat de la cançó catalana. Així i tot, Llompart va veure-li possibilitats: ‘A Barcelona hi ha en Josep Maria Espinàs, que ha traduït uns poemes d’en Brassens, i els canta en català. Tu podries fer una cosa similar. Si anassis a Barcelona tindries èxit’, va dir-li.
Li va acabar fent cas, i el 1962 va anar cap a Barcelona, on, efectivament, va tenir un gran èxit. ‘Tant, que al carrer de Tuset, la zona de moda de la progressia barcelonina, hi varen obrir un cafè teatre amb el nom de la Cova del Drac, precisament per mor d’en Guillem.’ Hi va actuar cada vespre durant tres anys seguits, un fet insòlit avui dia.
S’hi va fer un lloc. ‘Era un dels pocs que vivia exclusivament de la cançó, juntament amb Raimon i Serrat. Però ell tenia unes altres aspiracions. Li tirava la literatura i es va posar a escriure’, explica. Mestre recorda que Guillem d’Efak va guanyar premis com el Ciutat de Barcelona de teatre, el Ciutat de Palma o el Carles Riba de poesia. Una tasca literària feta a poc a poc.
‘L’any 1980 va considerar que al Principat la feina estava feta. Es restaurava la Generalitat i va decidir de tornar cap a Mallorca. Aquí hi va estrenar “Siau qui sou!”, una rapsòdia que conta la història de Mallorca en cançons i que és un crit d’identitat. Però encara eren temps de pre-autonomia, sense estatut. Ell volia que l’obra es portàs als instituts de les Illes, però la cosa no va anar bé. De manera que es va tornar a penjar el cartell de guia turístic del pit i va continuar escrivint i publicant llibres fins a la seva mort.’
L’obra literària de Guillem d’Efak
Pel que fa al vessant literari de d’Efak, Mestre explica que les seves primeres obres reflexionen sobre la funció del poeta en el seu entorn social. Són els llibres de ‘El poeta i la mar’, ‘El poeta i la mina’ i ‘Poeta amb bicicleta’. Hi ha una altra part de la seva obra que se centra en l’amor. Per exemple, ‘Erosfera’, un llibre eròtic. També hi trobem aspectes patriòtics, com en la rapsòdia ‘Siau qui sou’, que relata la història de Mallorca en clau de defensa de la nació catalana; o a ‘Tampoc el foc’, on fa servir els incendis que hi havien hagut com a metàfora: ‘Si no ens han pogut matar la llengua ni la cultura, amb tota l’opressió que hem hagut d’aguantar, tampoc el foc no ho aconseguirà.’ I, finalment, hi ha en la seva obra una presència intensa dels seus records infantils. Com va deixar dit Rilke, ell també creia que la pàtria de les persones era la seva infantesa.
El bruixot
A Guillem d’Efak molts s’hi referien –s’hi refereixen encara– com el bruixot. D’on ve aquest malnom? En Bartomeu Mestre ho explica així: ‘En Guillem tenia un aspecte màgic. Per exemple, sempre deia que la muntanyeta que hi ha a Manacor era màgica i que per això era el poble amb més escriptors en català per quilòmetre quadrat de tota la nació catalana. A banda, ell va crear tota una mítica entorn de la bruixeria i de la màgia. Supòs que la negritud també l’acompanyava per fer això. Sempre contava històries i facècies impressionants de Guinea, amb bruixes i fades. Era molt de la rondalla. De fet, la seva obra inacabada es titula “Rondalla de rondalles”, i els personatges són bruixes i fades. Era el seu món màgic. I encara avui, quan passa alguna cosa estranya a Manacor, molts diuen: Això és cosa del bruixot.’
L’últim homenatge en vida i l’amistat amb l’Ovidi
Un any abans de morir-se es va fer un gran recital per a retre-li homenatge, ‘Un cant a l’amistat’. Era el juny de 1994 i la seva malaltia ja era irreversible. Hi va participar tota la gent de la Cançó. Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de a Serra, i també Ovidi Montllor, que hi féu la seva darrera actuació. ‘Ha estat l’única vegada a la història que han coincidit en un mateix escenari Serrat, Llach i Raimon!’, recorda Mestre.
El defineix com algú que tenia bona amistat amb molta gent. I cita concretament Ovidi Montllor. ‘En l’entrevista que TV3 va fer-li amb motiu del recital d’homenatge, l’Ovidi explicava que Guillem d’Efak havia estat el seu mestre, el primer que l’havia acollit a la Cova del Drac. D’ell va aprendre la rapsòdia, a vestir-se de negre per actuar. Tenien una gran amistat, i dues setmanes després de morir-se en Guillem es va morir l’Ovidi.’
Aquell concert va ser l’últim homenatge en vida. En aquests vint anys n’hi ha hagut uns quants, en forma d’espectacles, llibres i cançons. I, justament per a commemorar l’aniversari de la mort, aquest mateix diumenge es recupera l’espectacle ‘Siau qui sou!’ a l’Auditori de Manacor.
Informació relacionada:
Vídeo: Marcel Pich i Carles Rebassa diuen Guillem d’Efak
‘Siau qui sou!’, en directe des de l’Auditori de Manacor
Bartomeu Mestre: ‘Per a tu, Guillem d’Efak! Per a tots nosaltres!‘
