30.01.2015 - 12:42
Arribem a la Serra de Bèrnia, a Alacant, cap a les 10 del matí. En una clariana del bosc hi ha un grup nombrós de nenes i nens. Estan en cercle, agafats de la mà. Quan arribem, comencen a cantar una cançó, donen les gràcies a la terra per tot el que esmorzaran. Seuen i van provant serenament el que han portat per compartir. Una escena ben diferent de l’excitació habitual de l’hora del pati. Ja fa estona que caminen i corren, i encara els queda tot un matí a l’aire lliure.
No estan d’excursió. La seva escola és el propi bosc, la platja, els camps o la muntanya… Surten cada dia. També els dies de pluja!
Ítaca International School, situada a Altea, i adscrita a la Federació Alemanya Internacional de Jardins d’Infància al bosc, és una de les poques escoles bosc d’Espanya, també anomenades Waldkindergarten o Forest Kindergarten. Nascudes els anys 50 de la mà d’Ella Flatau, a Dinamarca, aquestes escoles d’educació infantil s’han popularitzat sobretot a Alemanya, on n’hi ha més de 700! També són un fenomen rellevant a països com Àustria, Suècia, Dinamarca o els Estats Units, entre d’altres.
Com s’aprèn a una escola bosc?
A Ítaca, després d’esmorzar, els nens s’han distribuït de manera natural en diferents grups, i es mouen àgils per la pineda. Un dels grups ha decidit fer una cabanya, transporten branques seques que han trobat a terra, fan parets i decoren les habitacions interiors amb fulles i cordills. D’altres, amb pedres, cordills i branques es fabriquen destrals índies. Una de les nenes més petites ha cuinat un àpat suculent amb fulles seques, sorra, pedretes, i em convida a gaudir-ne. Sembla que també ha fet un bressol per al seu nadó.
Hi ha energia, molta. Però també hi ha molts moments de silenci, on els petits estan concentrats, cadascú amb la seva activitat.
Amb només dues hores han dissenyat i planificat les tasques, han transportat tallat i afilat materials, han fet nusos, han comptat, han cooperat en la construcció, han acordat qui podria entrar i qui vigilaria… Han fet un joc simbòlic, aprenent i preparant-se per al futur… Les dues educadores es mantenen atentes a les seves necessitats, però no dirigeixen el joc.
‘Seria impossible trobar tots aquest estímuls a dins d’una aula. Tot allò que podries fer a dins, ho pots fer quinze vegades millor a fora’, ens explica, entusiasmada per la seva experiència, Isabel Miralles, fundadora del projecte.
Els últims anys, diferents estudis científics han anat confirmant la importància del joc a l’aire lliure. Els nens que estan en contacte amb la natura desenvolupen més les habilitats motores de coordinació, equilibri i agilitat, tenen més capacitat d’atenció, raonament i observació, tenen menys estrès, són més capaços de suportar situacions adverses o cauen malalts amb menor freqüència. Aquestes són algunes de les principals conclusions.
Per a nosaltres, observadors atents, és evident que es mouen hàbils i lleugers, que el món s’atura quan passa un caragol, i que es connecten amb atenció amb aquestes experiències. Semblen nens amb una forta autonomia, perquè posen a prova cada dia les possibilitats del seu cos, i també són molt creatius. Però com és el pas a conceptes o habilitats més complexos com l’escriptura?
‘Aquests models possibiliten arribar a conceptes abstractes, a allò simbòlic, a través d’allò viu, de l’experimentació’. Per exemple, experimenten unes matemàtiques vives, estan constantment resolent problemes utilitzant la lògica.. ‘El desenvolupament motriu també els proporciona la maduresa necessària per a l’escriptura, tenen un bon desenvolupament espacial i destaquen en l’àmbit de les ciències naturals i la biologia’, ens explica la Isabel.
Més salut
A la natura, cada dia és diferent, i l’entusiasme possibilita l’aprenentatge. Tanmateix, és cert que són nens més sans? Cada vegada més estudis avalen que gran part de les problemàtiques de salut infantil (obesitat, estrès, dèficits d’atenció, hiperactivitat, sistemes immunològics febles o problemes de l’aparell respiratori) tenen relació, en major o menor grau, amb el dèficit de natura, un terme creat el 2005 per Richard Louv al seu conegut llibre The last child in the woods.
Segons els adults que els acompanyen, els nens d’Ítaca School ‘són nens amb un sistema immune enfortit per tot el moviment vital que tenen i per la seva exposició constant’. Potser aquesta idea ens duu a un tema clau per a les famílies: trobar l’equilibri entre protecció i exposició, i començar a entendre com a conductes poc saludables l’excés d’higiene o les llargues hores que poden passar els nostres fills en ambients tancats i plens de tecnologia.
Sentir-se part de l’entorn proper
Abans de marxar cap a la ‘base’, un petit espai interior envoltat de camps, els nens es reuneixen. Aquí acaben el dia. Algú ha pensat de fer un regal al bosc, i soterren pedretes mentre fan un petit ritual. Han demanat permís a la muntanya per jugar amb els materials i ara s’asseguren que tot quedi net i sense cap impacte de la seva estada.
Sorprèn el respecte que tenen per tot allò que els envolta. En aquest model, no es fan llargs trajectes, la filosofia rau en conèixer l’entorn natural proper. Aquests nens tenen a prop la muntanya, els camps i les granges veïnes, i una costa molt diversa. Tot això els pertany, i alhora ells pertanyen al territori. Ens expliquen que s’enfaden si quan tornen al bosc veuen que algú hi ha fet alguna malifeta. Sens dubte seran nens compromesos amb la sostenibilitat perquè ja se senten part d’allò que volem protegir.
Les famílies d’Ítaca han apostat per un model concret, que ara vol ampliar-se fins als 11 anys, com està passant al Regne Unit. Però és evident que sense anar a una escola bosc els nostres fills també poden gaudir de tots els beneficis del joc a la natura. Per això és bo citar treballs com el de Heike Freire Educar en verde. Ideas para acercar a niños y niñas a la naturaleza i el de Catherine l’Ecuyer Educar en el asombro. Aquestes dues autores dibuixen un camí per connectar els nostres fills amb els seus entorns propers i gaudir dels seus beneficis. La sorpresa és que nosaltres també ens reconnectarem.
