Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  11.01.2015  06:00

Autor/s: M.S.

Avanç editorial: 'La quarta paret' de Sorj Chalandon

L'autor havia de passar per Barcelona la setmana que ve, però no vindrà. L'atemptat a Charlie Hebdo s'ha cobrat la vida de tres amics íntims seus

Men?ame
 

El 15 de gener arribarà a les llibreries 'La quarta paret' (Edicions de 1984) del novel·lista i periodista de Le Canard enchâiné, Sorj Chalandon. La publicació havia de ser sonada, amb la presència de l'autor a Barcelona. Tanmateix, no vindrà pas, perquè l'atemptat a la redacció de Charlie Hebdo ha matat tres amics íntims seus. Hem demanat els editors de 1984 que ens palin de Sorj Chalandon, un personatge complex, i d'aquesta novel·la que ara publiquen. El text és colpidor. També podeu llegir un fragment de la novel·la (pdf).

Escriuen els editors de 1984:

«Va arribar un moment que em vaig adonar que estimava la guerra», ens va dir a la sobretaula d’aquell dinar Sorj Chalandon. De sobte tots vam fer silenci. Amb la veu trencada, ens va explicar la seva història. Una altra de les seves històries. Hores abans, a l’autovia que ens portava del Prat a l’Institut Francès, li vam demanar permís per sotmetre’l a un tercer grau en relació amb la novel·la que ja fèiem tard a presentar a la premsa: Retorn a Killybegs. Què hi havia de realitat i què hi havia de ficció. En Chalandon va riure i va dir «Endavant!». 

La roda de premsa d’aquell dia la recordarem sempre. Sempre. Va durar gairebé dues hores, enmig d’un silenci sepulcral i alguna llàgrima que rodolava dels ulls dels assistents. Va ser una roda de premsa magistral. Les entrevistes que van venir després, també. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos, l’Assumpció Maresma li’n va fer aquesta. El xoc emocional que ens va produir a tots la roda de premsa va ser tan greu, tan profund... Quan va finalitzar, volíem que en Sorj es divertís una mica. Volíem distreure’l. Volíem convidar-lo a dinar i fer-lo riure. Volíem que ens expliqués la seva vida, com dimonis va fer-se corresponsal de guerra del diari Libération. Volíem, volíem. 

―Jo estava entre els que vam fundar el diari. Algú va dir qui volia fer-se corresponsal de guerra i jo vaig alçar la mà. 

―¿Sense pensar? ―vam ironitzar.

―Hi penses després.

Després, quan t’adones que t’estimes la guerra. De mica en mica, amb una serenitat que ens va trencar el cor una altra vegada, ens va explicar els fonaments biogràfics que sostenen la història d’El quart mur. Enguany en Sorj no vindrà a parlar-ne. Si més no, la setmana que ve, que era quan havíem acordat que vingués. Ho teníem tot preparat. Els de Vilaweb estaven entusiasmats! Després de vint-i cinc anys, en Sorj va deixar el Libération i va unir-se al petit grup de periodistes que coordinen Le Canard enchaîné, una venerable revista satírica d’investigació periodística que darrerament ha fet caure més d’un ministre. També en aquella sobretaula ens va explicar com funcionava. 

―De manera que sou com una mena de WikiLeaks, no? ―vam preguntar.

Va fer un cop de puny sobre la taula i va cridar:

―Ni pensar-ho! Som MILLORS que WikiLeaks! 

El vam fer riure. N’estem íntimament orgullosos. 

En Sorj només va estar amb nosaltres 48 esgotadores hores. Cada entrevista que feia semblava que fos única. La més important. S’hi deixava la pell. Volia explicar-se, ho necessitava per respirar, per foragitar els terribles fantasmes que l’assetjaven. Té un somni recurrent des de fa anys. Una canilla de gossos el persegueix tota la nit.

Ahir vam rebre un correu a l’editorial. «Com sabeu, ahir van assassinar diversos periodistes, tres d’ells molt bons amics d’en Sorj. En Sorj estava entusiasmat amb la idea de venir a Barcelona però...» etcètera, etcètera, etcètera.

Travessar una paret

Una de les coses que Sorj Chalandon subratllava en cada entrevista era que el periodista no pot ser mai el protagonista de la notícia. Resulta una asseveració òbvia, però no ho és tant. Per a ell, per tant, la literatura representa l’única manera d’explicar-se, l’única salvació per a la seva ànima, per no convertir-se en un cínic. I la literatura és una màscara. I aquí mana ell, no pas la notícia. Si a Retorn a Killybegs la màscara que es posava Sorj Chalandon per explicar la traïció d’un amic era la d’un lutier parisenc compromès amb la causa irlandesa, a La quarta paret en Sorj adopta la ficció de ser un jove militant d’extrema esquerra que durant els anys setanta feia la guerra pels carrers i els passadissos de la facultat. El capítol que us presentem en aquest article és representatiu d’aquesta part de la novel·la. Som molts els que ens podem posar perfectament en la pell d’en Georges ―l’àlter ego de Chalandon―, ja ho veureu. Un paio amb ferms ideals i la ràbia circulant-li per totes les venes del cos. Disposat a tot. En aquest capítol apareix també en Sam. Un dramaturg grec exiliat, torturat per la dictadura dels coronels. Serà ell qui afegirà complexitat a la vida d’en Georges. També hem estat molts els que ens hem trobat amb gent que ens ha obligat a replantejar-nos moltes veritats. 

I després hi ha el teatre. La quarta paret, aquella que separa el públic dels actors. Aquella paret que fa que l’escena d’una violació o un assassinat sigui només això: una escena, un acte teatral. Una paret tranquil·litzadora. 

I després hi ha la idea boja, la idea perillosa, l’impuls de mort de representar la tragèdia d’Antígona de Jean Anouilh en un escenari de guerra oberta, al Beirut en flames de l’any 1982.

I en el teatre clàssic ja sabeu que hi ha la figura del cor, aquell personatge que es dirigeix al públic i explica l’obra, el fil conductor. El cor és l’únic autoritzat per travessar la quarta paret. ¿Qui és el cor, en la guerra moderna? ¿Qui és qui agafa un avió de París, viatja un parell d’hores i viu la guerra? ¿Qui és qui agafa un vol de tornada i ens explica què ha vist en l’escenari bèl·lic a nosaltres, apoltronats en les nostres confortants butaques de feltre i de vellut? Podria ser ben bé un corresponsal de guerra. 

Aquesta novel·la parla de moltes coses. Està prenyada de simbolismes. La distància entre la pau i la guerra. Entre el drama i la tragèdia. Entre els actors i els espectadors. L’odi i l’amor. I, per sobre de tot, la corprenedora figura del cor. Aquell que en una sobretaula ens va confessar que s’havia estimat la guerra. Aquell que somia gossos en la nit. Aquell que un dia està en el cor de les tenebres i el dia següent no pot suportar la buidor d’una vida en pau. 

A dia d’avui, aquesta novel·la és d’una urgència traumàtica. Dimecres, a París ―a Europa― va caure una paret. Dimecres vam mirar de fit a fit el rostre monstruós de la guerra. A casa. A dins. Silenci.

Men?ame